Va descobrir el català de petita a Barcelona, el va deixar de parlar durant deu anys i avui l’ensenya al Centre Català de Rosario. La seva història és la d’una llengua que ha acabat unint les dues ribes de l’Atlàntic.
Hi ha llengües que s’aprenen i llengües que es queden a viure dins nostre. Per a Belén Acatto Sánchez, el català és totes dues coses. Nascuda a l’Argentina, va arribar a Barcelona quan tenia deu anys i hi va passar quatre anys decisius de la seva infantesa. Avui viu a Rosario, on és professora de Belles Arts i d’educació infantil i ensenya català al Centre Català de la ciutat. A Tocats pel català, el programa de RAB Ràdio conduït per Germà Capdevila i Mercè Porqueres, explica com una llengua que havia quedat amagada durant anys va acabar convertint-se en una manera de continuar vinculada a Catalunya.
De Rosario a Barcelona: descobrir una altra manera de viure
Quan la seva família va decidir traslladar-se a Barcelona, la Belén no en volia saber res. Tenia deu anys, havia viscut sempre al mateix lloc i no imaginava la seva vida lluny de l’Argentina. El canvi li va costar, però aquella ciutat que inicialment rebutjava es va acabar convertint en una segona casa.
A Barcelona va descobrir el català a l’escola i el va incorporar amb una naturalitat sorprenent. Abans de marxar de Rosario ja havia fet un petit curs introductori, però va ser la immersió quotidiana a les aules la que li va permetre dominar-lo. Recorda que podia passar del català al castellà de Barcelona i a la seva manera argentina de parlar en una mateixa conversa, segons amb qui es relacionés.
Amb el temps, el català es va convertir en una llengua tan pròpia que els companys d’escola ni tan sols s’adonaven que havia nascut a l’Argentina. Però el més important no era només la llengua. Barcelona li havia donat amistats, costums i una manera de viure que sentia com a seva.
Quan va arribar el moment de tornar a Rosario, quatre anys després, es va repetir la història a la inversa. Aquella nena que no havia volgut marxar de l’Argentina ara no volia abandonar Catalunya.
Deu anys sense parlar català perquè l’enyorança feia massa mal
El retorn va ser difícil. La Belén havia deixat a Barcelona una part de la seva vida i, durant aproximadament deu anys, va deixar de parlar català. No perquè l’hagués oblidat, sinó perquè li recordava massa tot allò que havia perdut amb el trasllat.
La llengua va quedar arraconada fins que, ja a la universitat, va descobrir que podia cursar català com a assignatura optativa. Va pensar que, com que ja el sabia, podria superar-la fàcilment amb un examen. Però aquella decisió aparentment pràctica li canviaria la vida.
Quan va contactar amb la professora Rosana Bianchi Riera, aquesta es va sorprendre que una persona que parlava català amb tanta fluïdesa només volgués presentar-se a una prova. Li va proposar que s’incorporés a les classes i recuperés el contacte amb la llengua.
Aquell retrobament va obrir una porta que ja no es tornaria a tancar. La Belén va recuperar el català, es va vincular al Centre Català de Rosario i va acabar convertint-se en professora.
Avui reconeix que la seva identitat està repartida entre els dos països. Catalunya i l’Argentina formen part de la seva vida d’una manera tan profunda que li costaria imaginar-se plenament feliç renunciant a qualsevol de les dues.
El Centre Català de Rosario li ha permès trobar un equilibri. Parlar català, compartir activitats i celebrar tradicions com Sant Jordi o el tió de Nadal són maneres de mantenir viva aquella part de la seva història que continua a l’altra banda de l’Atlàntic.
Ensenyar català a Rosario: molt més que aprendre una llengua
Els alumnes que arriben a les classes de català del Centre Català de Rosario tenen perfils molt diversos. Alguns són descendents de catalans que volen recuperar la llengua familiar. D’altres han viscut a Catalunya i no volen perdre el que hi van aprendre. També hi ha persones que preparen un trasllat i consideren que conèixer el català els ajudarà a integrar-se.
La Belén treballa amb infants i adults, des dels primers nivells fins a cursos més avançats. Amb els més petits participa en una proposta que porta un nom especialment estimat per ella: Pessigolles.
La seva experiència com a professora de Belles Arts i d’educació infantil es nota en la manera d’entendre l’ensenyament. Defensa que el joc és una eina d’aprenentatge tan vàlida per als adults com per als infants i incorpora recursos artístics i culturals a les classes.
Una de les dificultats que detecta entre els estudiants argentins és l’aprenentatge dels números en català. Fins i tot els alumnes avançats necessiten repassar-los sovint. Però, segons explica, les diferències van més enllà de la gramàtica o del vocabulari.
Per a ella, aprendre una llengua també significa acostar-se a una manera diferent d’interpretar el món. Per això insisteix als alumnes que han d’intentar pensar en català i comprendre la cultura que hi ha darrere de les paraules. No es tracta només de traduir expressions, sinó d’entendre com es construeixen i en quin context s’utilitzen.

Els casals catalans necessiten més formació i menys distància
La conversa també posa damunt la taula una qüestió important per al futur del català a l’exterior: les dificultats que tenen els professors dels casals per mantenir-se formats i actualitzats.
Des de Rosario, la distància amb Catalunya no és només geogràfica. Els costos dels desplaçaments fan que participar en activitats presencials o cursos de formació sigui complicat per a molts docents argentins.
La Belén explica que les estades virtuals i les activitats formatives en línia li han permès mantenir el contacte amb el català que es parla avui a Catalunya, ampliar vocabulari i conèixer expressions que difícilment trobaria en els materials habituals.
També destaca la feina de Rosana Bianchi Riera, una de les persones que impulsen l’ensenyament i la difusió de la llengua des del Centre Català de Rosario, així com les relacions amb altres casals argentins. Les activitats compartides amb comunitats com les de San Pedro o La Plata ajuden a mantenir una xarxa que va molt més enllà de les classes.
Quan Germà Capdevila li planteja què demanaria si pogués aconseguir una millora per a l’ensenyament del català als casals, la seva resposta és clara: més oportunitats de formació, més informació i més facilitat per mantenir el contacte amb Catalunya.
No reclama cap privilegi. Vol que les persones que treballen per transmetre la llengua a milers de quilòmetres tinguin més eines per fer-ho. En definitiva, que la distància entre Rosario i Catalunya sigui una mica més curta.
Un carrer de Barcelona que encara porta a la memòria
Malgrat els anys transcorreguts, quan la Belén pensa en Barcelona no li venen al cap els grans monuments ni les imatges més conegudes de la ciutat. Recorda, sobretot, un carrer petit al costat de l’escola, per on passava cada dia.
Va viure al carrer de la Legalitat i va estudiar a l’escola Príncep de Girona. Encara conserva una imatge molt viva d’aquell recorregut quotidià, tot i que no recorda el nom exacte del carrer que li ha quedat gravat a la memòria.
És un record aparentment insignificant, però que explica fins a quin punt Barcelona forma part de la seva identitat. La ciutat que va conèixer de petita no és només un lloc on va viure quatre anys. És l’escenari d’una etapa que la va transformar.
A partir d’aquesta experiència, defensa una idea que resumeix la seva relació amb Catalunya: sentir-se català no depèn necessàriament del lloc de naixement, sinó també de l’estima per una llengua, una cultura i unes tradicions.
La Belén se sent profundament argentina i catalana alhora, sense necessitat d’escollir entre les dues identitats. I ho expressa amb una frase que podria resumir tot el seu pas per Tocats pel català: «No cal néixer a Catalunya per ser catalana».
Pessigolles, una paraula que també és una manera d’estimar
Com és habitual al programa, la conversa acaba amb una pregunta sobre la paraula catalana preferida de la convidada.
La Belén tria pessigolles, precisament el nom del grup infantil amb què treballa al Centre Català de Rosario. Li agrada com sona, però sobretot el que representa: el joc, la proximitat i l’afecte que s’expressa en un gest tan senzill com fer pessigolles a un infant.
Potser no hi ha una manera més bonica de tancar la seva història. Una nena argentina que va descobrir el català a Barcelona, que el va guardar en silenci durant deu anys i que ara el transmet a altres persones a Rosario ha acabat trobant en una paraula plena de tendresa una manera d’explicar què significa, per a ella, estimar una llengua.
A milers de quilòmetres de Catalunya, les pessigolles també es fan en català.




