De Quetzalcóatl a la Mare de Déu de Guadalupe, els símbols han contribuït a construir la consciència nacional mexicana. Però fins a quin punt aquesta identitat compartida reconeix la diversitat dels pobles que formen el país?
Per Miriam Aymamí
La identitat de Mèxic no s’explica únicament per la conquesta, la independència o la formació de les seves institucions polítiques. Per comprendre com es va anar configurant una consciència de pertinença col·lectiva, també cal endinsar-se en l’univers de les creences, els mites i els símbols que van permetre als seus habitants interpretar el passat i trobar un lloc dins d’una història compartida.
És en aquest àmbit on se situa Quetzalcóatl y Guadalupe. La formación de la conciencia nacional en México, de l’historiador francès Jacques Lafaye, una obra fonamental per reflexionar sobre els orígens culturals i religiosos de la identitat mexicana.
Lafaye examina dues figures de gran transcendència en la història espiritual de Mèxic: Quetzalcóatl, una de les divinitats més complexes del món mesoamericà, i la Mare de Déu de Guadalupe, convertida en un símbol religiós i cultural d’una força extraordinària.
La seva recerca no es limita a descriure dues creences diferents. Busca comprendre com aquestes tradicions, nascudes en contextos històrics diferents, van arribar a ocupar un lloc central en l’imaginari col·lectiu i van contribuir a formar una consciència social.

Els símbols que construeixen una nació
La importància del plantejament de Lafaye es troba en el fet que la identitat d’un poble no es construeix exclusivament a través d’esdeveniments polítics o transformacions econòmiques. Es configura també mitjançant representacions simbòliques que donen sentit a l’experiència col·lectiva. Els mites, les figures sagrades i les narracions sobre els orígens permeten establir vincles entre generacions i oferir explicacions sobre qui som, d’on venim i quins elements compartim amb els altres.
Quetzalcóatl remet a un univers religiós i intel·lectual anterior a la conquesta, el significat del qual va variar entre les diferents cultures mesoamericanes i al llarg del temps. Associada, entre altres dimensions, amb la serp emplomallada, el coneixement i determinats ideals de civilització, la seva figura va adquirir una rellevància que va transcendir els límits d’una sola societat.
La conquesta no va esborrar immediatament aquest univers simbòlic. Ben al contrari, les tradicions indígenes van continuar transmetent-se, transformant-se i relacionant-se amb les noves circumstàncies històriques.
La Mare de Déu de Guadalupe pertany a un altre moment d’aquesta història. El seu culte, desenvolupat a la Nova Espanya, va adquirir progressivament una dimensió que va anar més enllà de la devoció religiosa. La imatge guadalupana es va convertir en un punt de referència per a diversos sectors de la població i, amb el pas del temps, en un símbol de pertinença col·lectiva.
La seva apropiació per part de diferents grups socials i la seva presència en moments decisius de la història mexicana van contribuir a ampliar-ne el significat.
La conquesta no va fer desaparèixer les creences indígenes
L’interès de Lafaye rau, precisament, a estudiar la relació entre aquestes dues figures i els processos històrics que van fer possible la seva transcendència. No es tracta d’afirmar que Quetzalcóatl i Guadalupe siguin equivalents ni de reduir una tradició a l’altra. Es tracta de comprendre com el passat prehispànic i el cristianisme, enmig d’una història marcada per la conquesta, l’evangelització i les transformacions colonials, van participar en l’elaboració de representacions que més endavant esdevindrien fonamentals per a la consciència nacional.
Aquesta relació s’ha d’entendre en el marc d’una història complexa en què la imposició d’una nova religió no va comportar la desaparició absoluta de les creences anteriors. L’evangelització va transformar profundament les societats indígenes, però aquestes no van ser receptores passives de la cultura europea. Les seves comunitats van reinterpretar símbols, van conservar pràctiques i van adaptar les seves maneres d’entendre el món a les noves condicions.
La societat novohispana va sorgir de relacions desiguals, conflictes i processos d’intercanvi cultural. En aquest context, la figura de Guadalupe va adquirir una importància particular. El seu culte va oferir un referent religiós que, amb el temps, va poder ser reconegut per persones de diferents orígens i condicions socials.
La Mare de Déu es va convertir en un símbol capaç d’expressar tant la devoció religiosa com el sentiment de pertinença a una comunitat. Més endavant, la seva apropiació política reforçaria aquesta dimensió col·lectiva. La seva presència en el moviment d’independència, particularment a través de l’estendard utilitzat per Miguel Hidalgo el 1810, mostra com una imatge religiosa podia adquirir significats que anaven més enllà de la seva funció original.
La història de Quetzalcóatl va seguir un recorregut diferent, però igualment revelador. Les interpretacions de la seva figura van canviar segons les èpoques i les necessitats d’aquells que hi van recórrer. Les narracions sobre el passat prehispànic podien servir per explicar el món indígena, interpretar la conquesta o cercar antecedents que permetessin dotar la societat mexicana d’una profunditat històrica. En aquest sentit, la recuperació de les antigues tradicions no va ser un procés uniforme, sinó una reinterpretació constant de l’herència mesoamericana.
La contradicció d’un país que celebra el passat indígena
Aquesta reflexió conserva una notable actualitat. Tant Quetzalcóatl com Guadalupe ocupen un lloc destacat en la cultura, la memòria col·lectiva i les representacions que el país projecta de si mateix. Tanmateix, cal preguntar-se què significa avui aquesta herència i fins a quin punt la imatge d’una nació unida pels seus símbols es correspon amb la diversitat de la societat mexicana.
Durant molt de temps, el mestissatge es va presentar com l’explicació principal de l’origen de Mèxic: la unió de dos mons que hauria donat lloc a una nova societat. Però la conquesta va ser un procés de dominació que va comportar violència, espoliació i profundes transformacions culturals.
Les societats indígenes no van desaparèixer, ni les seves llengües i cultures van quedar confinades al passat. Els seus descendents continuen formant part del Mèxic contemporani. Per això, reconèixer Quetzalcóatl com una figura central del llegat mesoamericà ens hauria de portar a alguna cosa més que admirar les antigues civilitzacions. Ens hauria de dur a reconèixer les nacions indígenes actuals com a protagonistes de la vida nacional, amb llengües, coneixements, drets i maneres pròpies d’entendre i afrontar el món.
No deixa de ser paradoxal que Mèxic celebri la grandesa de les seves civilitzacions prehispàniques mentre nombroses comunitats indígenes continuen patint discriminació i la desvalorització de les seves llengües.
Una cosa semblant succeeix amb l’herència guadalupana. La seva capacitat de congregar milions de persones constitueix un fenomen cultural i històric de gran importància. Però l’existència de símbols compartits no elimina les diferències socials ni garanteix la igualtat. Una identitat nacional pot oferir un sentiment de pertinença i, alhora, ocultar les desigualtats que travessen la societat.
Una identitat que va més enllà de les fronteres
A més, la història de Mèxic no es pot explicar exclusivament a través de la relació entre les tradicions indígenes i la cultura de l’Estat espanyol. La presència africana, les diverses migracions i les múltiples experiències regionals també han contribuït a configurar el país. La identitat mexicana és el resultat d’una història plural.
Actualment, la globalització i les migracions afegeixen noves dimensions a aquesta qüestió. Milions de mexicans viuen fora del territori nacional i mantenen vincles amb el seu país a través de la llengua, les celebracions, la gastronomia, les creences i els records familiars.
La identitat no desapareix necessàriament quan es travessa una frontera. Pot transformar-se i enriquir-se mitjançant el contacte amb altres cultures. Això demostra que pertànyer a una nació no significa compartir una única manera de pensar, de creure o de viure.
Tornar a Lafaye permet, per tant, distingir entre els símbols que van contribuir històricament a construir una consciència nacional i la realitat molt més diversa de les persones que avui integren Mèxic. El seu estudi convida a comprendre que les identitats col·lectives tenen una història i que els símbols no tenen un significat immutable. Les societats els reinterpreten i els transformen d’acord amb les seves circumstàncies.
Mèxic, una nació plurinacional
La pregunta que continua oberta és si Mèxic ha aconseguit construir una identitat nacional capaç de reconèixer plenament la seva diversitat o si encara necessita recórrer a una imatge idealitzada d’unitat per explicar qui és.
Mèxic no és una nació culturalment homogènia. Al seu territori conviuen múltiples nacions indígenes, cadascuna amb la seva pròpia història, llengua, memòria col·lectiva i formes d’organitzar-se i d’explicar el món. Aquesta pluralitat qüestiona qualsevol intent de reduir la identitat mexicana a una sola arrel o a un relat únic.
Reconèixer que Mèxic és una nació plurinacional implica comprendre que la seva riquesa no rau a esborrar les diferències per construir una unitat artificial, sinó a reconèixer-les, respectar-les i garantir que tots els seus pobles tinguin un lloc en la construcció del present i del futur.




