Fernando Sarvide, de 71 anys, i el seu net Sebastián, de 9, són els creadors de ¿Será verdad?, un pòdcast en què investiguen plegats qüestions que desperten la seva curiositat.
Durant la pandèmia, Fernando Sarvide i el seu net Sebastián no es podien veure. Fins aleshores havien mantingut una relació molt estreta i la distància obligada va portar l’avi a buscar una manera de continuar present en el dia a dia del nen: va començar a enregistrar-li contes perquè, almenys, pogués sentir la seva veu a les nits.
Els anys van passar, Sebastián va créixer i els contes es van acabar. Però aquella experiència és un dels antecedents de Eso dicen…¿Será verdad?, el pòdcast que ara fan junts i que han presentat a Pensaveus Compartides, l’espai de RAB conduït per Míriam Aymamí amb la participació de Leonardo Alvarado.
La idea va acabar de prendre forma gràcies a dues coincidències. D’una banda, el pare de Sebastián els va suggerir que, ara que ja no hi havia contes, podrien trobar una nova activitat per compartir. De l’altra, una amiga de Sebastián tenia un petit pòdcast i això els va animar a pensar en un projecte propi.
“Un dijous vam començar amb la idea i el dissabte ja estàvem gravant el pilot”, recorda Fernando. Van començar gairebé jugant, sense saber exactament fins on arribaria l’experiència.
Dels dinosaures al Titanic: preguntes que es converteixen en episodis
El primer programa, que va servir de pilot, va estar dedicat als dinosaures. Sebastián explica que de més petit n’havia estat molt aficionat i que recuperar aquell tema tenia també un component de nostàlgia.
A partir d’aquí, avi i net van establir una fórmula per decidir els continguts. Un proposa la pregunta d’un episodi i l’altre s’encarrega de plantejar la del següent. D’aquesta manera, tots dos intervenen en la selecció dels temes.
Entre els assumptes que han abordat hi ha el domini del foc per part dels humans, el Titanic o l’origen dels deures escolars. Sebastián reconeix que se sent especialment atret pels temes científics i per qüestions relacionades amb els vaixells, i assenyala l’episodi sobre el Titanic com un dels seus preferits.
Precisament aquell programa va sorgir d’una informació que Sebastián va portar al seu avi.
“Un dia va venir i em va dir: ‘Avi, tu saps que les tempestes geomagnètiques del Sol van tenir a veure amb el Titanic?’ I jo no, no ho sabia”, explica Fernando.
A partir d’aquí van començar a investigar. Sebastián, però, puntualitza durant la conversa que la possible incidència de les tempestes geomagnètiques és una teoria i que no s’ha de considerar una explicació demostrada al cent per cent.
Cadascú investiga pel seu compte
Els episodis no són simplement converses improvisades davant del micròfon. Hi ha una preparació prèvia que tots dos fan per separat.
Durant els dies anteriors a la gravació, Fernando i Sebastián investiguen el tema escollit. Els dijous es troben i posen en comú la informació que han aconseguit. Amb aquest material elaboren una mena de guió que els permet ordenar la conversa, tot i que després deixen espai per improvisar durant l’enregistrament.
Sebastián explica que el primer lloc on busca informació és a casa.
“Tinc un petit prestatge de llibres a la meva habitació i miro si tinc algun llibre relacionat amb el tema”, explica. Després també consulta internet per ampliar la informació i contrastar diferents fonts abans de trobar-se amb el seu avi.
Fernando fa el mateix pel seu compte. Busca informació en llibres, pàgines web i, en algunes ocasions, també recorre a la intel·ligència artificial, depenent de la qüestió que estiguin investigant.
Quan arriba dijous, ajunten el material que cadascun ha trobat i preparen l’estructura del programa. Dissabte és el dia de gravació.
No sempre tot surt a la primera. Sebastián explica que en alguna ocasió han hagut de fer una segona versió abans d’arribar a l’enregistrament definitiu.
Un equip sense un director únic
Una de les característiques del projecte és que avi i net comparteixen les decisions. Quan Míriam Aymamí els pregunta qui dels dos acostuma a fer més preguntes, ni tan sols aconsegueixen posar-se d’acord: Fernando assenyala el net i Sebastián respon que és l’avi.
Fernando explica que, malgrat la diferència d’edat, no hi ha una persona que dirigeixi sempre el pòdcast.
“Realment fem un equip”, afirma. De vegades un corregeix l’altre, discuteixen una decisió o no coincideixen en la manera d’abordar alguna qüestió. “No hi ha això que l’avi, perquè és el gran, dirigeix”, explica. Sebastián ho resumeix amb una frase: “És important l’equitat”.
Tots dos comparteixen també l’interès per descobrir coses noves. Fernando assegura que des de petit ha estat una persona molt curiosa i que no ha perdut “la capacitat de sorpresa i la curiositat per continuar investigant”.
Sebastián mostra interessos molt diversos. Durant la conversa parla de ciència, cultura i història, i quan li pregunten què voldria estudiar en el futur reconeix que encara no ho té clar. La seva mare li diu que té facilitat per a la cartografia, però ell també es planteja l’art, la geografia, la biologia o la microbiologia.
Quan no hi ha una única resposta
Alguns dels temes que han escollit els han obligat a treballar amb explicacions diferents. Sebastián posa com a exemple el programa dedicat al foc, en què van trobar diverses teories. La durada dels episodis, habitualment d’uns nou o deu minuts com a màxim, els obliga a seleccionar la informació.
“Ens centrem en el que considerem important, però sempre partim d’una pregunta, i aquesta és la que volem contestar”, explica Fernando.
El projecte encara es troba en una fase inicial. Quan participen a Pensaveus Compartides han publicat quatre episodis, a més del pilot. Fernando explica que, setmana rere setmana, el pòdcast va adquirint una mica més de forma i que els comentaris de les persones que els escolten també s’han convertit en part de l’experiència.
Abans de gravar acostumen a respondre els missatges que han rebut. Ho fan tots dos: Sebastián escriu la seva resposta i Fernando hi afegeix després la seva.
Un dels comentaris que més els va agradar va ser el d’un oient de 21 anys que els explicava que de petit havia estat molt curiós i que escoltava el programa perquè intentava mantenir viva aquella curiositat.
Aprendre també dels errors
Fernando i Sebastián expliquen amb naturalitat que durant aquests primers episodis també han comès errors. En revisar alguns programes ja enregistrats s’han adonat que havien donat alguna informació imprecisa. En lloc d’eliminar-la posteriorment, han decidit esperar per veure si algun oient la detecta i els ho fa saber als comentaris. Si no passa, tenen previst dedicar un episodi especial a revisar aquestes imprecisions.
També estudien altres maneres d’incorporar l’audiència al programa, com ara preparar un episodi específic per respondre els comentaris rebuts. Per a tots dos, el projecte continua evolucionant. Sebastián considera que ha complert les expectatives que tenia quan van començar, tot i que creu que “sempre hi haurà espai per millorar el pòdcast”.
Fernando recorda que tot va començar molt ràpidament i amb un objectiu molt senzill: passar temps junts. “Aquesta expectativa està superada”, afirma. “Ha estat una experiència molt bonica.”
“Tenim una raó per estar junts”
Més enllà dels temes que investiguen o del funcionament del programa, tots dos coincideixen en el valor que té haver trobat un projecte compartit. Quan li pregunten què és el que més li agrada de fer ¿Será verdad?, Sebastián respon que així pot veure el seu avi més sovint, tot i que viu molt a prop seu.
Fernando ho explica des de l’altra perspectiva: “Tenim una raó per estar junts, per tenir un projecte comú”.
El pòdcast també els ha permès conèixer aspectes de l’altre que no havien aparegut en la relació quotidiana. Sebastián explica que les converses li permeten saber millor què pensa el seu avi i conèixer episodis de la seva vida.
Un exemple va sorgir quan van preparar el programa sobre l’origen dels deures escolars. La investigació els va portar a parlar també de com eren els deures quan Fernando anava a primària i comparar aquella experiència amb la de Sebastián avui.
Fernando també considera que el projecte els ha ensenyat a treballar conjuntament. Recorda que, quan Sebastián era més petit, inventava jocs i de vegades canviava les regles mentre jugaven. Ara, en canvi, quan no estan d’acord en alguna decisió del pòdcast, “de vegades cedeixo jo i de vegades cedeix ell”.
Un viatge al Renaixement i un altre al 1964
En un dels moments més personals de la conversa, Míriam Aymamí pregunta a Sebastián a quina època de la història portaria el seu avi si poguessin viatjar en el temps per preparar un episodi.
Després de pensar-s’ho, escull el Renaixement. Li sembla una època interessant i li agradaria poder veure directament com era la vida aleshores. Sebastián retorna immediatament la pregunta al seu avi. Fernando escull un destí molt diferent.
“A mi m’agradaria portar-te a quan jo era petit, però jo sent petit i tu com ets ara”, respon. Concretament, viatjaria fins al 1964, quan ell tenia nou anys, la mateixa edat que Sebastián. La idea seria que tots dos poguessin conèixer-se tenint la mateixa edat.
Sebastián admet que li agradaria descobrir com era el seu avi de nen. I quan Leonardo Alvarado els pregunta si creuen que s’haurien entès, tots dos coincideixen que probablement sí.
“Perquè som igual de curiosos”, diu Fernando.
¿Será verdad? publica un nou episodi cada dissabte i es pot escoltar a Spotify i també a YouTube. Fernando explica que l’arribada del projecte a noves plataformes l’ha obligat, a més, a aprendre eines que fins ara no havia necessitat.
El projecte que va començar amb els contes que un avi enregistrava durant la pandèmia té ara una altra forma. Fernando i Sebastián continuen trobant-se, però aquesta vegada ho fan amb una pregunta preparada, les investigacions que cadascun ha fet pel seu compte i un micròfon al davant.
