El nou reglament europeu permetrà traslladar migrants sense dret a romandre a la UE a centres situats en tercers països, endureix les normes de retorn i exclou els menors no acompanyats d’aquest mecanisme
La Unió Europea ha fet l’últim pas per reformar en profunditat la seva política de retorn migratori. El Consell de la UE ha aprovat definitivament el nou reglament europeu de retorns, que crea un marc comú per expulsar ciutadans de països tercers sense dret a romandre en territori comunitari i, per primera vegada, dona cobertura jurídica europea a la creació dels anomenats return hubs, centres de retorn situats en països de fora de la Unió.
L’adopció formal, ahir dijous 1 d’octubre a Luxemburg, tanca un procés legislatiu iniciat per la Comissió Europea el març del 2025. El Consell i el Parlament Europeu van arribar a un acord polític al juny i l’Eurocambra va aprovar el text el 17 de juny per 418 vots a favor, 218 en contra i 30 abstencions. Amb el vistiplau final del Consell, només queda la publicació al Diari Oficial de la Unió Europea: el reglament entrarà en vigor l’endemà de publicar-s’hi.
La UE obre la porta als centres de retorn fora del seu territori
La principal novetat és que els estats membres podran traslladar persones que hagin rebut una ordre de retorn a centres establerts en països tercers. Aquests centres podran funcionar com a destinació final o com a punt intermedi abans que la persona sigui enviada al país d’origen o a un altre país.
No es tracta, però, de centres que la UE pugui instal·lar unilateralment en qualsevol territori. Cada estat membre haurà de disposar d’un acord o mecanisme específic amb el país tercer que aculli el centre. El reglament estableix que aquests acords només es podran subscriure amb països que respectin els estàndards internacionals de drets humans i els principis del dret internacional, inclòs el principi de no devolució, que impedeix enviar una persona a un lloc on pugui estar exposada a persecució, tortura o altres vulneracions greus dels seus drets.
Els menors no acompanyats queden expressament exclosos d’aquests acords. La normativa també estableix que totes les actuacions vinculades als retorns s’han d’executar respectant els drets fonamentals.
La reforma converteix així en una possibilitat jurídica dins del dret comunitari una política que diversos governs europeus reclamaven des de feia temps: externalitzar una part del procés de retorn més enllà de les fronteres de la Unió.
Un sistema europeu per executar les ordres de retorn
El reglament va més enllà dels centres en tercers països. La UE substitueix l’actual sistema, basat principalment en una directiva del 2008 i en procediments estatals, per un marc jurídic comú amb normes directament aplicables als estats participants.
Una de les novetats és l’Ordre Europea de Retorn, un document comú que recollirà els elements essencials de cada decisió d’expulsió. L’objectiu és facilitar que una ordre dictada per un estat pugui ser reconeguda i executada per un altre, especialment en els casos en què una persona es desplaça dins l’espai europeu després d’haver rebut l’ordre d’abandonar-lo.
De moment, aquest reconeixement mutu continuarà sent voluntari. Tres anys després de l’entrada en vigor del reglament, la Comissió Europea haurà d’avaluar-ne el funcionament i podrà proposar que passi a ser obligatori.
Més obligacions i sancions per a les persones amb ordre de retorn
Les persones sense dret legal a romandre a la UE tindran l’obligació de sortir de l’estat corresponent i de cooperar amb les autoritats durant el procediment. L’incompliment d’aquesta obligació podrà comportar conseqüències com la reducció de determinades prestacions previstes per la legislació estatal, la retirada d’incentius vinculats al retorn voluntari o sancions econòmiques.
Els estats també podran aplicar sancions penals quan la seva legislació interna ho prevegi. El nou sistema reforça igualment les mesures aplicables a les persones que les autoritats considerin un risc per a la seguretat. En aquests casos es podran imposar prohibicions d’entrada de durada indefinida quan estiguin justificades i siguin proporcionades al risc, i el període de detenció podrà superar els 24 mesos.
Brussel·les vol augmentar una taxa de retorn que considera insuficient
La reforma respon a una de les prioritats que la UE ha situat al centre de la seva política migratòria durant els últims anys: augmentar el nombre d’ordres de retorn que s’arriben a executar.
Segons les dades exposades pel Consell, aproximadament dues de cada tres persones que reben una ordre per abandonar la UE finalment no en surten. La Comissió ja havia assenyalat que la taxa efectiva de retorn es va situar al voltant del 28% el 2025, malgrat haver augmentat respecte dels anys anteriors.
El reglament pretén reduir aquestes diferències entre l’ordre administrativa i el retorn efectiu mitjançant procediments comuns, més cooperació entre administracions i una pressió més gran perquè els països d’origen readmetin els seus ciutadans.
Precisament, la cooperació amb els països de fora de la UE va tornar a ocupar bona part de la reunió dels ministres d’Interior celebrada aquest dijous a Luxemburg. Els governs van acordar intensificar el control sobre la col·laboració dels països tercers en matèria de readmissió i estudiar mesures quan considerin que aquesta cooperació és insuficient.
Una peça més de la nova arquitectura migratòria europea
El nou reglament s’inscriu en la transformació més àmplia de la política migratòria europea iniciada amb el Pacte sobre Migració i Asil. Si aquell paquet legislatiu va reformar, entre altres qüestions, la gestió de les fronteres, les sol·licituds d’asil i la responsabilitat entre estats, la nova norma aborda específicament què passa quan una persona ja no té dret legal a quedar-se a la Unió.
La seva aplicació no serà uniforme des del primer dia. Un cop publicat al Diari Oficial, el reglament entrarà en vigor l’endemà i algunes disposicions seran immediatament aplicables, entre les quals les que permeten establir centres de retorn en tercers països. Altres mesures que requereixen adaptacions administratives disposaran d’un període d’un any.
La UE disposarà així d’un marc jurídic que permet als governs avançar en projectes de centres de retorn fora del territori comunitari. La qüestió deixa de ser només una proposta política o un experiment impulsat per alguns estats i passa a formar part formalment de l’arquitectura europea de retorns.
