La reforma de la coordinació europea de la Seguretat Social modifica qui haurà de pagar la prestació als treballadors transfronterers, amplia a sis mesos el període per buscar feina en un altre estat sense perdre l’atur i fixa noves normes per als treballadors desplaçats.
La Unió Europea ha tancat una reforma que feia gairebé una dècada que negociava i que pot tenir conseqüències molt concretes per als catalans que desenvolupen la seva vida laboral entre diferents estats europeus. El Consell de la UE va donar aquest dilluns, 28 de setembre, l’aprovació definitiva a la revisió de les normes de coordinació dels sistemes de Seguretat Social, després que el Parlament Europeu hi hagués donat llum verda el 7 de juliol.
No es crea una Seguretat Social europea ni s’unifiquen les prestacions dels diferents països. Cada estat continuarà decidint quines cotitzacions cobra, quines prestacions concedeix i quins requisits exigeix. El que canvia és com es decideix quin estat és responsable quan la vida laboral d’una persona travessa una frontera.
És una qüestió especialment important per a treballadors transfronterers, persones desplaçades temporalment per la seva empresa, professionals que treballen simultàniament en més d’un estat o persones que es queden sense feina i volen buscar-ne en un altre país europeu.
Segons la Comissió Europea, uns 16 milions de ciutadans europeus viuen o treballen actualment en un altre estat de la UE. Les normes europees de coordinació serveixen precisament perquè canviar de país no impliqui perdre els drets acumulats.
Sis mesos d’atur per buscar feina en un altre estat
Un dels canvis més fàcils de percebre afectarà les persones que cobren una prestació d’atur i decideixen traslladar-se temporalment a un altre estat europeu per buscar feina.
Amb les noves normes, podran continuar cobrant la prestació del país competent durant sis mesos mentre busquen feina a l’altre estat. El període no podrà superar, naturalment, el temps total de prestació que tingui reconegut el treballador.
A més, l’administració responsable podrà autoritzar que aquest termini s’allargui més enllà dels sis mesos i arribi fins al final del dret a prestació.
A la pràctica, un català que hagi generat el dret a l’atur en un estat europeu i vulgui buscar una nova oportunitat laboral en un altre tindrà un marge més ampli per fer-ho sense perdre la prestació del país responsable.
Qui paga l’atur si visc en un país i treballo en un altre?
És probablement el canvi més important per als treballadors transfronterers.
Pensem, per exemple, en una persona que viu a França però treballa cada dia a Luxemburg, Bèlgica o Alemanya. O en qualsevol treballador que resideixi habitualment en un estat diferent d’aquell on desenvolupa la seva activitat professional.
Amb la reforma, quan el treballador hagi estat assegurat, ocupat o treballant per compte propi durant almenys 22 setmanes ininterrompudes a l’estat on desenvolupava l’activitat, serà aquest país de l’última ocupació el responsable de la prestació d’atur, sempre que es compleixin els requisits previstos per la seva legislació.
Això modifica el repartiment actual de responsabilitats en molts casos de treballadors transfronterers, en què el país de residència assumeix la prestació.
Per tant, la pregunta «on visc?» deixarà de ser l’únic element determinant. Caldrà mirar també on s’ha treballat, durant quant de temps i sota quin sistema s’ha cotitzat.
La reforma també reforça la coordinació entre les oficines d’ocupació. Si la persona cobra d’un estat però busca feina i està inscrita als serveis d’ocupació d’un altre, les administracions hauran d’intercanviar informació sobre la seva situació i sobre el compliment de les obligacions de recerca activa de feina.
Luxemburg, una excepció important
Per als catalans que viuen o treballen a Luxemburg, però, cal introduir un matís important.
El Gran Ducat és un cas excepcional dins d’Europa per l’enorme pes dels treballadors transfronterers en el seu mercat laboral. La mateixa legislació europea reconeix que l’aplicació immediata del nou sistema comportaria un augment molt important de persones a càrrec de l’administració luxemburguesa d’ocupació.
Per aquest motiu, Luxemburg disposarà d’un període transitori de cinc anys durant el qual continuarà aplicant les normes anteriors en aquesta matèria. El termini podrà arribar fins als set anys si Luxemburg comunica a la Comissió que necessita prolongar l’adaptació.
És una excepció especialment significativa per a les desenes de milers de persones que cada dia entren a treballar al país procedents de França, Bèlgica i Alemanya.
Noves obligacions per als treballadors desplaçats
La reforma també afecta les empreses que envien temporalment treballadors a un altre estat de la UE.
Com a norma general, abans que el treballador comenci l’activitat a l’altre país s’haurà d’informar l’administració competent i sol·licitar el document que acrediti quina legislació de Seguretat Social li és aplicable.
Hi haurà, però, excepcions per als viatges de negocis i per a activitats molt curtes: fins a un màxim de tres dies consecutius de treball dins d’un període de 30 dies.
La construcció queda expressament fora d’aquesta excepció. Fins i tot en desplaçaments de tres dies o menys caldrà fer la comunicació prèvia. La UE justifica aquesta diferència per l’elevat nombre de treballadors desplaçats del sector i pels riscos detectats de frau, irregularitats i accidents laborals.
També s’endureix el vincle que ha de tenir el treballador amb el sistema del país des d’on és enviat. En determinats supòsits, haurà d’haver estat subjecte a la legislació de Seguretat Social d’aquell estat durant almenys tres mesos abans del desplaçament. En el cas dels autònoms, s’exigirà igualment acreditar una activitat prèvia real.
Treballar simultàniament en dos o més estats
Una altra realitat cada vegada més habitual és la dels professionals que no treballen simplement en un país diferent del de residència, sinó que desenvolupen activitat regular en diversos estats.
La reforma estableix criteris més precisos per determinar quina legislació de Seguretat Social s’ha d’aplicar en aquests casos i com s’ha d’identificar la seu o el centre d’activitat real de l’empresa.
El principi europeu continua sent que una persona ha d’estar sotmesa a un sol sistema de Seguretat Social alhora. La coordinació europea pretén evitar tant que un treballador quedi sense cobertura com que hagi de cotitzar simultàniament en diversos sistemes pel mateix període.
Aquest apartat pot tenir especial incidència en professionals amb una activitat internacional regular, consultors, comercials, investigadors, treballadors de grups empresarials amb seus en diversos països o autònoms que reparteixen habitualment la seva activitat entre diferents estats.
Prestacions familiars i dependència
La reforma va més enllà de l’atur i la mobilitat laboral.
Per primera vegada es consolida una definició europea específica de les prestacions de cures de llarga durada, que fins ara s’havien coordinat principalment mitjançant les normes aplicables a les prestacions per malaltia. L’objectiu és reduir la inseguretat jurídica quan una persona dependent viu en un estat però té drets generats en un altre.
També es clarifica la coordinació de les prestacions familiars. La normativa diferencia les ajudes monetàries destinades principalment a substituir els ingressos que un progenitor deixa de percebre perquè redueix o interromp l’activitat laboral per tenir cura dels fills de la resta de prestacions familiars.
És un aspecte especialment rellevant per a famílies en què els progenitors treballen en estats diferents o quan una família canvia de país mantenint drets socials adquirits anteriorment.
No entra tot en vigor de cop
Aquest és el punt que convé tenir més present: les noves normes no modificaran immediatament totes les prestacions.
El Reglament entrarà en vigor el primer dia del mes següent a la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea. Però el text estableix un calendari d’aplicació escalonat.
Una part de les disposicions entrarà en funcionament amb el mateix Reglament, mentre que molts dels canvis substantius —entre els quals hi ha disposicions relatives als treballadors desplaçats, la coordinació de l’atur, els transfronterers i les prestacions familiars— començaran a aplicar-se 24 mesos després de l’entrada en vigor.
Per tant, durant aquest període continuaran sent decisives les normes vigents i les disposicions transitòries.
Una reforma iniciada fa gairebé deu anys
El canvi culmina un procés extraordinàriament llarg. La Comissió Europea va presentar la proposta de modernització el 2016, amb l’objectiu d’adaptar unes regles que, en la seva configuració actual, s’apliquen des del maig del 2010.
Després d’anys de negociacions i diversos intents fallits d’acord entre els estats i el Parlament Europeu, les dues institucions van arribar a un compromís provisional el 22 d’abril de 2026. El Parlament el va aprovar definitivament el 7 de juliol, amb 511 vots a favor, 87 en contra i 61 abstencions, i el Consell ha completat ara el procediment legislatiu.
Per als catalans que viuen i treballen a Europa, la reforma té una conseqüència de fons: la frontera administrativa entre el lloc on es viu, el lloc on es treballa i el sistema on es cotitza continuarà existint, però les regles per decidir quin estat respon de cada prestació seran més precises.
I en situacions tan quotidianes com perdre la feina a l’altra banda d’una frontera, buscar una nova ocupació en un tercer país o treballar regularment en dos estats, saber quina administració és responsable pot significar molt més que una simple qüestió burocràtica.
