Discursos de líders mundials, reunions bilaterals, negociacions discretes i converses que no poden arribar directament als titulars. El periodista Pau Torres Pagés explica a Context, des de Nova York, com funciona l’Assemblea General de les Nacions Unides més enllà de les imatges oficials.
Cada setembre, durant uns dies, bona part de la diplomàcia mundial es concentra en unes quantes illes de Manhattan. Caps d’estat i de govern, ministres, diplomàtics, assessors i milers de periodistes coincideixen a Nova York amb motiu de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els discursos des del faristol són la part més visible de la cita, però només expliquen una part del que passa.
A Context, RAB Ràdio ha connectat amb Nova York amb el periodista Pau Torres Pagés, que viu i treballa a la ciutat i està acreditat per seguir l’Assemblea General. La seva mirada permet entrar en la cuina d’una trobada que aplega delegacions dels 193 estats membres de les Nacions Unides i que, segons explica, segueixen sobre el terreny uns 2.000 periodistes d’arreu del món.
Una Assemblea General més enllà dels discursos
L’accés a les Nacions Unides durant aquests dies ja permet fer-se una idea de la dimensió de la cita. Pau Torres explica que aconseguir l’acreditació implica documentació, tràmits, cues i controls de seguretat. Una vegada dins, però, el periodista té accés a un espai on durant uns dies coincideixen alguns dels principals dirigents polítics del món.
Els 193 membres de l’ONU estan convidats a intervenir davant l’Assemblea. Alguns hi envien el cap d’estat o de govern i d’altres, el ministre d’Afers Exteriors. Les intervencions tenen, en principi, quinze minuts assignats, però és una recomanació i no un límit estricte. Donald Trump, assenyala Torres, acostuma a superar-lo àmpliament. Paral·lelament, se celebren sessions i converses específiques sobre grans qüestions globals, entre les quals enguany també destaca la intel·ligència artificial.
Però una de les idees centrals que deixa la conversa a Context és que la part potencialment més important de l’Assemblea no sempre és la que veiem per televisió.
La diplomàcia passa als passadissos
Mentre els discursos concentren l’atenció mediàtica, al voltant de l’Assemblea es desenvolupa una activitat frenètica de reunions, contactes i negociacions. Hi ha espais específics per a les trobades bilaterals entre delegacions i els periodistes poden observar una part d’aquest moviment, encara que no sempre poden acostar-s’hi. És aquí on Torres situa bona part del valor real de l’Assemblea General.
Els discursos, explica, sovint estan pensats per transmetre públicament la posició de cada govern. Als passadissos, en canvi, els països negocien, estableixen prioritats i intenten arribar a acords. L’ONU conserva així la capacitat de reunir en un mateix espai delegacions procedents de pràcticament tot el planeta.
Aquesta diferència entre l’escenari públic i la diplomàcia que es desenvolupa entre bastidors és un dels fils conductors de la conversa amb RAB Ràdio.
Trump, protagonista d’una Assemblea poc convencional
Un dels grans protagonistes polítics d’aquests dies ha estat Donald Trump. Pau Torres contraposa el caràcter habitualment diplomàtic i protocol·lari de moltes intervencions a l’estil del president dels Estats Units.
Trump ha aprofitat l’altaveu de les Nacions Unides per defensar la seva política d’America First, reivindicar la seva intervenció en diversos conflictes i dirigir crítiques a altres països. Torres descriu una intervenció allunyada del llenguatge habitual dels discursos diplomàtics de l’Assemblea.
Però, novament, el que succeeix després dels discursos pot ser tan important o més que les paraules pronunciades des del faristol.
Iran: entre la informació i els rumors de passadís
L’Iran és un bon exemple de la dificultat de saber tot el que passa durant una cimera d’aquestes característiques.
Torres explica que entre alguns periodistes veterans acreditats a les Nacions Unides circulava la possibilitat que s’haguessin produït contactes discrets relacionats amb l’Iran. Ho presenta, però, amb una cautela explícita: no hi ha confirmació i es tracta de rumors que circulen pels passadissos.
La delegació iraniana ha estat present a Nova York i el president de l’Iran ha pogut intervenir davant l’Assemblea General. Això fa imaginable que hi pugui haver contactes diplomàtics, però no permet afirmar que aquestes converses s’hagin produït. «Amb tota certesa no ho sabem», adverteix Torres.
La distinció és significativa perquè mostra una part de l’ofici periodístic en una reunió internacional d’aquesta magnitud: separar els fets confirmats de les informacions de context i dels rumors que circulen entre delegacions i corresponsals.
Briefings i off the record: entendre el que no es publica
Una altra dimensió poc visible de l’Assemblea General són les nombroses trobades que es convoquen amb periodistes.
Torres explica que hi ha molts briefings i converses off the record. Think tanks, organitzacions i delegacions aprofiten la concentració de corresponsals a Nova York per reunir-los amb experts, explicar les seves prioritats i aportar context sobre qüestions de política internacional.
No tot el que s’hi explica està destinat a convertir-se immediatament en una notícia. Algunes converses són on the record; d’altres permeten entendre millor què passa sense poder atribuir públicament la informació a qui l’ha facilitada.
Aquesta confidencialitat, explica Torres, també permet que les delegacions exposin les seves posicions amb més franquesa de la que tindrien en una compareixença oficial.
El català també se sent a les Nacions Unides
La conversa deixa també una imatge especialment significativa des d’una perspectiva catalana. El català pot sentir-se al cor de les Nacions Unides gràcies a Andorra.
El cap de Govern andorrà, Xavier Espot, participa en l’Assemblea General i pot utilitzar el català en la seva intervenció. Torres recorda que ja havia pogut seguir presencialment el seu discurs l’any anterior i destaca la normalitat amb què la llengua catalana pot arribar a un dels principals fòrums diplomàtics del món.
Les Nacions Unides tenen sis llengües oficials —anglès, francès, castellà, àrab, xinès i rus—, però els dirigents que intervenen a l’Assemblea poden fer servir altres llengües. En aquests casos, explica Torres, es facilita prèviament el text perquè el servei d’interpretació pugui traslladar el discurs als assistents.
Durant uns minuts, per tant, el català entra amb normalitat en un dels principals escenaris de representació internacional.
Gaza i el canvi d’ambient al voltant d’Israel
La situació a Gaza és una altra de les qüestions que apareixen en la conversa. Preguntat sobre si percep un canvi en l’ambient diplomàtic respecte d’Israel, Pau Torres considera que sí.
Com a exemple, recorda el que va observar durant l’Assemblea General anterior, quan nombroses delegacions es van aixecar i van abandonar la sala durant la intervenció del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Per a Torres, aquella escena evidenciava fins a quin punt havia canviat l’ambient després de la devastació de Gaza.
L’ONU que no surt als discursos
L’entrevista de Context ofereix, en definitiva, una fotografia de les Nacions Unides diferent de la que acostuma a arribar a través dels grans discursos. L’Assemblea General també són els controls de seguretat, els milers de periodistes, les trobades bilaterals, els briefings, els off the record, els rumors que cal contrastar i les negociacions que poden continuar molt després que els dirigents hagin abandonat el faristol.
És aquesta ONU dels passadissos la que Pau Torres explica des de Nova York: un espai on el discurs públic conviu amb una diplomàcia molt menys visible i on, durant uns dies, bona part de les grans qüestions internacionals es discuteixen en uns pocs metres quadrats de Manhattan.
