L’actor va recórrer durant tres mesos la península de Yucatán i part de Quintana Roo i Campeche; a Pensaveus Compartides ha explicat com la bicicleta li va permetre descobrir paisatges, història i comunitats al ritme del camí
L’actor mexicà Juan Ignacio Aranda va començar el 28 d’abril a Mérida un viatge en bicicleta que va acabar el 28 de juliol a San Cristóbal de las Casas. En tres mesos va pedalar uns 2.600 quilòmetres per la península de Yucatán i altres zones del sud-est de Mèxic. La ruta, amb etapes que sovint començaven de matinada, li va oferir aventura, esforç físic i trobades imprevistes.
A Pensaveus Compartides, el programa conduït per Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado, Aranda ha explicat que la bicicleta li dona llibertat i li permet viure els llocs d’una manera diferent. «No coneixes igual si hi vas amb cotxe», ha dit. El viatge també li va servir per acostar-se a la història maia i a les persones que va conèixer pel camí.
Una ruta pensada per gaudir del viatge
Aranda va escollir Yucatán perquè el considera una destinació segura i perquè hi té amistats. Abans ja havia fet rutes de cicloturisme a l’Estat espanyol: va recórrer la Ruta del Quixot en 21 dies i va fer el Camí de Sant Jaume en bicicleta. Per a aquesta nova aventura, va combinar el pedaleig amb alguns trajectes amb el Tren Maya, que li va permetre cobrir trams de Quintana Roo i arribar fins a Palenque.
Va batejar la bicicleta amb el nom de «Rocinandale», una barreja de Rocinante i Cannondale. El nom li va sorgir durant el viatge per la Ruta del Quixot, que havia fet amb el seu pare. «Em dona aventura, em dona bogeria», ha explicat.
El recorregut va posar a prova la seva resistència. Aranda tenia 64 anys i va pedalar amb temperatures que, segons ha relatat, van arribar als 39 graus, amb una sensació tèrmica de fins a 44. Per evitar les hores de més calor, sortia cap a les cinc del matí i acostumava a acabar les etapes abans del migdia. Portava uns vint quilos d’equipatge, inclosos una hamaca, un matalàs inflable i estris per cuinar. Va dormir onze nits en hamaca i també va buscar allotjament quan necessitava recuperar forces.
El viatge no va estar exempt de riscos, però assegura que va prendre precaucions i que no va viure cap intent de robatori ni cap incident greu. Després que un vehicle el passés massa a prop a la carretera entre Cancún i Playa del Carmen, va decidir deixar aquell tram i continuar amb tren. «Sé que hi ha un risc, però també hi ha una cura extrema», ha resumit.
La història i la natura, a peu de camí
El viatge li va permetre visitar diverses zones arqueològiques i endinsar-se en la història maia. A Calakmul, Palenque, Itzam Canak —també coneguda com el Tigre— i altres jaciments, va imaginar com devia ser la vida a la selva en temps antics. A Bonampak el va impressionar l’estat de conservació de les pintures murals; Toniná, que no coneixia, el va sorprendre per la seva dimensió.
També va descriure com a especialment intensa l’experiència de navegar en caiac pels manglars de Bacalar i pels manantials de Pedro Baranda, a prop de Candelaria. En aquest darrer indret, va remar entre surgències d’aigua que empenyien el caiac. A la zona arqueològica d’Itzam Canak, el responsable del jaciment li va advertir que dies abans havien vist un jaguar i li va indicar com actuar si se’l trobava. Aranda no en va veure cap, però els sons dels micos udoladors i la solitud de la selva van alimentar la seva imaginació sobre el món que havien habitat els maies.
El ciclista també va parlar de la seva relació amb l’espiritualitat. Es defineix com a ateu, però explica que de vegades entra en una església quan és buida per trobar-hi silenci i pau. El contacte amb la natura i la visita a llocs carregats d’història formen part, per a ell, d’una experiència que va més enllà del repte esportiu.
Una lectura espontània que va reunir el poble
Un dels moments més especials del viatge va tenir lloc a Candelaria, a Campeche. Allà va conèixer Kareli, una jove que havia escrit i il·lustrat el conte La princesa Sunun. Aranda li va proposar llegir-lo i, al cap d’uns dies, la lectura es va organitzar a l’estació del Tren Maya. S’hi van reunir una seixantena de persones.
Després de llegir el conte, la jove li’n va portar un altre, Juanita la Campechanita, inspirat en la història de famílies que van deixar zones seques del nord del país per establir-se a Campeche. Aranda va explicar que molts dels assistents havien viscut una experiència semblant: van arribar-hi de petits i van créixer en un territori de selva que, amb el temps, s’ha anat transformant.
La trobada va acabar amb menjar compartit i conversa. Una família que havia conegut al poble li va oferir allotjament durant cinc nits, i aquell gest li va permetre visitar els manantials de Pedro Baranda i el jaciment d’Itzam Canak. «No estava planejat. Tot va sortir en el moment», ha recordat.
A Isla Mujeres també va viure una trobada inesperada: un ciclista local el va acompanyar a descobrir l’illa i després el va convidar a dinar amb la seva família. Per a Aranda, aquestes relacions espontànies són una part essencial del viatge: moments breus que, tot i això, deixen un record durador.
«Prefereixo pedalar que continuar la meva vida com a actor»
Aranda ha explicat que el repte era també personal i esportiu: posar-se a prova a si mateix. Tot i el cansament, la calor i les picades d’insectes, diu que va gaudir més del que va patir i que ja pensa en altres possibles rutes, encara que el cost i el temps condicionin els plans.
En acabar l’entrevista, va confessar que ara mateix té més ganes de pedalar que de pujar a un escenari. La lectura a Candelaria, però, li va recordar que també pot convertir les vivències en històries i compartir-les amb el públic. No diu que el viatge l’hagi transformat del tot: se sent la mateixa persona, però amb més records i experiències.
«Soc un boig feliç, com el Quixot», va dir al final de la conversa. La bicicleta, ha explicat, li permet avançar, descobrir i continuar buscant nous camins.
