Només un 30% dels membres són catalans. A «Aletes arreu del món», la presidenta i el cap de colla expliquen com la incorporació de gent local els ha permès créixer, arribar als castells de sis i reforçar la comunitat catalana a Edimburg.
La Laia i en Xavi no havien fet castells abans de començar aquesta aventura a Escòcia. Onze anys després, són la presidenta i el cap de colla dels Cardats d’Edimburg, una experiència que mostra com la cultura catalana pot arrelar lluny del país i convertir-se en un espai de trobada per a persones d’orígens diversos. En una entrevista a Aletes arreu del món, de RAB Ràdio, expliquen el recorregut des d’un petit grup convocat a través de Facebook fins als primers castells de sis.
La composició de la colla resumeix aquesta evolució. «Som un 30% a la colla», expliquen quan parlen dels membres catalans. La incorporació de persones escoceses i d’altres procedències ha estat determinant per ampliar el grup i donar continuïtat al projecte.
D’un missatge a Facebook als primers assajos
L’origen dels Cardats es troba en una convocatòria a les xarxes socials per crear una colla castellera a Edimburg. La Laia acabava d’arribar a la ciutat i s’hi va apuntar amb ganes de provar una activitat que no havia practicat a Catalunya. En Xavi també hi és des del començament.
Durant els primers quatre o cinc anys, el grup es movia habitualment entre les deu i les quinze persones. Aquesta dimensió condicionava els assajos i obligava els participants a assumir funcions diferents. La Laia recorda que va aprendre a pujar en aquell context, quan les mans disponibles eren poques.
El repte era aconseguir que la curiositat inicial es convertís en compromís. Explicar els castells a persones que no n’havien vist mai i mantenir una assistència regular als assajos va requerir temps. Segons els entrevistats, l’arribada d’un primer nucli de gent local va facilitar que altres persones s’hi acostessin.
El card escocès, el tartan i el sac de gemecs
El nom de la colla condensa les dificultats dels inicis i la voluntat d’integració. Cardats juga amb l’expressió col·loquial que descriu una situació complicada i amb el card, símbol d’Escòcia que també apareix a l’escut de l’entitat.
La combinació de referents catalans i escocesos es manté en altres elements. Amb motiu del desè aniversari, van crear un mocador amb tartan i les quatre barres. També expliquen que duen al casc una expressió escocesa que tradueixen com «donem-ho tot» i que crida l’atenció quan assagen a l’exterior.
La música ofereix una altra connexió. La colla compta, quan és possible, amb la participació d’en David, un músic amb experiència com a graller als Castellers del Poble-sec que interpreta el toc de castells amb sac de gemecs. Per als Cardats, és una manera especialment emotiva de fer conviure les dues tradicions.
Berlín, el salt als castells de sis
Els primers tres de sis i quatre de sis van arribar a Berlín. En Xavi vincula aquell salt al creixement de la colla després de la pandèmia i, sobretot, a la incorporació de gent local. Disposar de més membres els va permetre viatjar amb més camises i afrontar construccions que fins aleshores quedaven fora del seu abast.
La fita també va transformar la percepció dels participants. Molts només coneixien els castells de cinc que feien habitualment i tenien dificultats per imaginar-hi un pis més. Aconseguir-ho va reforçar la confiança del grup.
Per a la Laia, un dels moments més importants va arribar després: fer el primer castell de sis a Edimburg, amb membres de la colla i persones de la ciutat que s’havien incorporat als assajos per ajudar-los. El que havien assolit a Berlín també es podia construir a casa.
Una colla que també sosté la comunitat catalana
Els Cardats van néixer independentment del Centre Català d’Escòcia, tot i que la col·laboració va ser habitual des del començament. Amb el temps, la relació es va fer més estreta.
Segons expliquen, quan el centre va patir dificultats de continuïtat per manca de relleu, membres de la colla van assumir responsabilitats a la junta. Durant una etapa, les mateixes persones van sostenir totes dues entitats, amb l’esforç de gestió que això comportava.
Ara descriuen una situació en què cadascuna torna a tenir les seves dinàmiques, però mantenen una ajuda constant. La trajectòria dels Cardats mostra així el paper que pot tenir una colla castellera en la vida associativa dels catalans de l’exterior.
Locals, assegurances i la necessitat de sumar mans
Créixer també implica superar obstacles quotidians. Els entrevistats expliquen que el lloguer dels espais, que paguen per hores, representa una càrrega important. Combinen els assajos en un centre comunitari amb sessions en una escola, on disposen de barres i matalassos més grans per al treball tècnic.
A això s’hi afegeix la dificultat de trobar una assegurança adequada per a una activitat poc coneguda al país. És una preocupació que comparteixen amb altres colles internacionals.
La meteorologia també condiciona la visibilitat: haver de fer bona part de l’activitat en recintes tancats redueix les oportunitats de donar-se a conèixer al carrer. Per això organitzen tallers i busquen espais nous des d’on atraure participants.
Tarragona: la decepció i les ganes de fer pinya
L’entrevista recull la decepció dels Cardats per no poder actuar a la trobada internacional de Tarragona. Segons expliquen al programa, la limitació del nombre de colles participants els deixa fora d’una cita que afrontaven amb il·lusió després d’haver assolit els castells de sis.
Malgrat això, mantenen la voluntat de viatjar-hi. Per a molts membres, veure el Concurs de Castells i fer pinya amb altres colles és una oportunitat per descobrir una dimensió del món casteller que encara no han viscut.
L’experiència d’Edimburg connecta amb el fil conductor d’Aletes arreu del món: els castells com a vincle amb Catalunya i com a espai de pertinença compartida amb les comunitats d’acollida. Als Cardats, aquesta relació es construeix assaig rere assaig, sumant persones que han fet seva una tradició que molts no coneixien abans d’arribar a la colla.
