El nou episodi d’Aletes arreu del món conversa amb tres colles internacionals sobre la celebració de l’Onze de Setembre, el paper dels casals catalans i el repte d’arrelar la cultura castellera lluny de Catalunya
Els castells són molt més que les construccions humanes que s’enfilen per tocar el cel. Per als catalans que viuen fora del país, també poden convertir-se en una manera de retrobar les arrels, mantenir viva la cultura catalana i construir una comunitat en una ciutat nova. El nou episodi d’Aletes arreu del món, el programa de RAB Ràdio dedicat al fet casteller internacional, celebra la Diada Nacional de Catalunya viatjant simbòlicament fins a Berlín, Londres i Boston.
La Cristina, el Rodrigo i l’Ester expliquen les realitats de tres colles amb trajectòries i objectius diferents, però unides per una mateixa voluntat: fer créixer els castells més enllà de Catalunya i obrir-los a persones de procedències molt diverses.
Tres ciutats, tres maneres d’arribar als castells
La relació dels entrevistats amb el món casteller parteix d’experiències molt diferents. La Cristina va descobrir que formar part d’una colla era molt més accessible del que imaginava durant el rodatge d’una pel·lícula a Vilanova i la Geltrú. Després de participar en una pinya amb els Bordegassos de Vilanova, va decidir presentar-se al següent assaig. Quan es va traslladar a Alemanya, una de les primeres coses que va fer va ser incorporar-se a la Colla Castellera de Berlín.
El Rodrigo, en canvi, va conèixer els castells quan vivia a Barcelona, però les obligacions laborals i acadèmiques no li van permetre implicar-s’hi. L’oportunitat va arribar més tard, quan es va traslladar a Londres i va descobrir els Castellers of London.
L’Ester acumula una llarga trajectòria castellera. Va començar amb dotze anys als Castellers de Terrassa, va continuar amb els Ganàpies de la Universitat Autònoma de Barcelona i va arribar a exercir de cap de colla. Després de més d’una dècada als Estats Units, participa ara en el projecte dels Castellers of Boston, nascut al voltant del Casal Català de Boston i Nova Anglaterra.
La Diada, una excusa per sentir-se més a prop de casa
Les tres colles participen activament en les celebracions de l’Onze de Setembre organitzades per les comunitats catalanes de les seves ciutats.
A Berlín, la colla castellera posa el punt final al programa del casal català amb una actuació completa. A Londres, els castells comparteixen protagonisme amb les danses tradicionals, els bastoners, la música, les activitats familiars, una xerrada i una paella popular. A Boston, la trobada combina tallers infantils, barbacoa i una actuació castellera adaptada a les dimensions i possibilitats actuals de la colla.
Aquestes celebracions no intenten reproduir exactament la Diada que es viu a Catalunya. S’adapten als calendaris laborals, al clima, als espais disponibles i a les característiques de cada comunitat. L’objectiu és retrobar-se, compartir la cultura pròpia i mantenir els vincles malgrat la distància.
Els casals catalans, molt més que un lloc de trobada
L’episodi posa en relleu la feina dels casals catalans, que sovint actuen com a punt de partida o estructura de suport de les colles internacionals. A més d’organitzar Sant Jordi, la Castanyada, el tió o la Diada, aquestes entitats ofereixen ajuda pràctica als catalans que acaben d’arribar.
Trobar una escola o una llar d’infants, entendre els tràmits administratius o compartir informació sobre els processos electorals són algunes de les necessitats que es resolen gràcies a aquestes xarxes comunitàries.
A Londres, Catalans UK també impulsa una escola catalana per als més petits i col·labora amb castellers, bastoners i altres grups culturals. En una metròpoli immensa, on és fàcil sentir-se desorientat, aquestes entitats creen un espai de pertinença i faciliten que la llengua i la cultura catalanes passin a les noves generacions.
Ensenyar castells en un entorn multicultural
Fer castells fora de Catalunya exigeix una tasca pedagògica constant. Moltes de les persones que s’incorporen a aquestes colles no han vist mai una actuació en directe ni coneixen el vocabulari casteller.
La formació no es limita a explicar com es construeix una pinya o com s’ha de pujar. També cal parlar del contacte físic, de la confiança entre els participants i de la manera tècnica amb què es fa referència als cossos, les alçades o els pesos. Allò que una persona criada en la cultura castellera pot haver après de manera gairebé inconscient pot resultar completament nou per a algú procedent d’un altre context cultural.
La llengua és un altre repte. Els assajos poden combinar català, anglès, alemany o castellà, però molts conceptes castellers són difícils de traduir. Aquesta barreja lingüística acaba convertint cada assaig en una petita aula de cultura catalana.
Fer-se un lloc a Berlín, Londres i Boston
Les colles també han d’explicar la seva activitat a les institucions i a la població local. A Londres i Boston, els assajos en espais oberts ajuden a despertar la curiositat dels vianants i a captar nous membres. A Berlín, la colla ha trobat protecció dins d’una associació esportiva, però organitzar actuacions pròpies pot implicar una quantitat considerable de permisos, assegurances i tràmits.
Malgrat aquestes dificultats, la reacció del públic acostuma a ser entusiasta. Una construcció modesta per als estàndards catalans pot resultar espectacular per a una persona que mai no ha vist un castell. Aquesta capacitat de sorprendre és una de les grans oportunitats de creixement de les colles internacionals.
El futur, però, presenta desafiaments. Els Castellers of London han notat els efectes del Brexit i la reducció de l’arribada d’estudiants catalans. Boston necessita ampliar la pinya i consolidar la participació de la canalla. Berlín, després d’haver descarregat el 3 de 6 i el 4 de 6, ja mira cap a la Diada Internacional d’Andorra del 2027 amb objectius ambiciosos.
La fil·loxera i la gran decadència castellera
El programa completa l’entrevista amb una nova Píndola d’història castellera, dedicada a la decadència iniciada a finals del segle XIX. La plaga de la fil·loxera va devastar les vinyes del Penedès i del Camp de Tarragona, va deixar sense feina molts pagesos castellers i va reduir els recursos dels ajuntaments que contractaven les colles per les festes majors.
L’èxode cap a ciutats industrials com Barcelona, Reus o Tarragona i l’aparició de noves formes d’oci van arraconar progressivament els castells. No va ser fins a les primeres dècades del segle XX que una nova generació va començar a recuperar-los com una expressió comunitària i un llegat que calia transmetre.
Més d’un segle després, les colles de Berlín, Londres i Boston demostren que aquell fil continua viu. Els castells ja no només arrelen a les places de Catalunya: també fan pinya, creen comunitat i celebren la Diada a milers de quilòmetres de casa.
