El comissari europeu d’Habitatge defensa que les ciutats puguin restringir els allotjaments turístics, els pisos buits i les compres especulatives a les zones més tensionades
La Comissió Europea vol donar més eines als governs i als ajuntaments per intervenir el mercat immobiliari allà on l’habitatge s’ha convertit en un bé pràcticament inaccessible per a una part creixent de la població. El comissari europeu d’Habitatge, Dan Jørgensen, ho ha resumit amb una frase contundent: si Europa ha d’escollir entre unes vacances assequibles i uns habitatges assequibles, la prioritat han de ser les persones que necessiten una llar.
Jørgensen ha vinculat una part important de la crisi residencial europea amb la proliferació excessiva dels lloguers temporals. Segons el comissari, aquests allotjaments poden tenir efectes positius en determinades zones, però la seva concentració en alguns barris i ciutats contribueix a reduir l’oferta residencial, encarir els preus i expulsar-ne els veïns.
La resposta de Brussel·les és una proposta de reglament que pretén proporcionar una base jurídica comuna perquè les autoritats locals, regionals i estatals puguin limitar els lloguers temporals, actuar contra els habitatges buits i restringir la compra d’immobles que no s’utilitzin com a residència.
Una figura europea de zona tensionada
Una de les principals novetats és la creació, a escala europea, de la figura de la zona d’habitatge tensionada, un instrument que ja s’aplica a Catalunya. Aquesta qualificació permetria identificar els territoris on el preu i la manca d’oferta justifiquen una intervenció pública més intensa.
Perquè una zona sigui considerada tensionada, les administracions hauran d’acreditar que hi ha un problema real d’accés a l’habitatge. Un dels criteris previstos és que el preu mitjà dels immobles sigui igual o superior a vuit vegades la renda disponible mitjana dels residents. Aquesta diferència, a més, haurà d’haver crescut durant els deu anys anteriors.
Les autoritats també hauran de demostrar que no es preveu que la situació millori durant els tres anys següents. Brussel·les vol evitar, així, que les restriccions s’apliquin de manera indiscriminada o sense una justificació basada en dades.
Caldrà demostrar l’impacte dels pisos turístics
Les exigències seran especialment concretes per limitar els allotjaments turístics de curta durada. Els governs o ajuntaments que vulguin intervenir-hi hauran de provar que aquests pisos han perjudicat la disponibilitat o l’assequibilitat de l’habitatge durant almenys els tres anys anteriors.
També caldrà acreditar una relació directa entre l’augment dels lloguers temporals i l’empitjorament del mercat residencial. Amb aquest plantejament, la Comissió Europea pretén trobar un equilibri entre dues posicions enfrontades: la prohibició generalitzada dels pisos turístics i el rebuig a qualsevol mena de regulació.
Jørgensen considera que la proposta permet actuar contra els excessos sense imposar una mateixa solució a totes les ciutats europees. El futur reglament no obligarà les administracions a restringir aquestes activitats, però els proporcionarà cobertura legal perquè puguin aplicar les mesures que considerin adequades i proporcionades.
Les mesures vigents a Barcelona no quedaran afectades
La norma europea no tindrà efectes retroactius sobre les regulacions que ja estiguin en vigor o que s’aprovin abans de la seva entrada en vigor. Això significa que no afectaria la decisió de Barcelona de deixar de renovar i concedir llicències d’habitatges d’ús turístic a partir del 2028.
En canvi, el reglament podria condicionar la futura llei catalana contra la compra especulativa si aquesta s’aprova després de l’entrada en vigor de la normativa comunitària. En aquest cas, Catalunya hauria d’ajustar les restriccions als criteris comuns fixats per Brussel·les.
La proposta ofereix, alhora, una base legal per limitar la compra d’habitatges concebuts únicament com un actiu financer. El comissari ha posat com a exemple els immobles adquirits sense intenció d’ocupar-los ni de posar-los en lloguer, sinó simplement per conservar-los com una inversió a l’espera que augmentin de valor.
Entre les possibles mesures hi hauria l’obligació que els habitatges de nova construcció fossin ocupats efectivament, ja fos pel propietari o per una altra persona. Les restriccions també podrien afectar els pisos buits i les compres destinades a usos no residencials, sempre que les administracions en justifiquessin la necessitat.
El sector turístic rebutja noves limitacions
Jørgensen ha admès les reticències del sector turístic, però ha insistit que l’objectiu de Brussel·les no és eliminar els lloguers temporals. La Comissió Europea considera que poden completar l’oferta d’allotjament i aportar activitat econòmica, especialment en territoris amb menys pressió residencial.
El problema apareix quan aquests usos es concentren massivament en zones on la població ja té dificultats per trobar un habitatge. En aquests casos, segons el comissari, les ciutats han de poder intervenir abans que els preus facin inviable la permanència dels residents.
La proposta encara haurà de superar una negociació política complexa. El text haurà de ser debatut i aprovat pel Parlament Europeu i pel Consell de la Unió Europea, on estan representats els estats membres.
Alguns representants del Partit Popular Europeu ja han qüestionat que la normativa pugui facilitar restriccions a la compra de segones residències. Jørgensen, però, confia a aconseguir una majoria àmplia perquè, més enllà de les diferències sobre les solucions, els grups polítics comparteixen el diagnòstic: Europa viu una crisi greu d’accés a l’habitatge.
Una proposta influïda per Catalunya
Durant l’elaboració del reglament, Jørgensen va visitar Barcelona i Madrid per conèixer les polítiques aplicades a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol. El comissari ha reconegut que les mesures adoptades en aquests territoris han format part de l’anàlisi de Brussel·les.
La futura normativa europea no resoldrà per si sola la manca d’habitatge assequible, però pot modificar les regles del joc. Per primera vegada, la Unió Europea planteja un marc comú que reconeix que l’ús turístic intensiu, els pisos buits i la compra especulativa poden perjudicar un dret essencial. La decisió final continuarà en mans de cada administració, però les ciutats disposaran de més arguments jurídics per posar les necessitats dels residents per davant de la rendibilitat immobiliària.
