Professora, escriptora, traductora i intèrpret, va dedicar la vida a preservar la memòria de l’exili i els vincles entre Catalunya i Mèxic. Fa un any va concedir a RAB Ràdio la que seria la seva última entrevista a un mitjà de comunicació mexicà o català.
Rosa Maria Duran i Gili, una de les grans figures de l’exili català a Mèxic i una de les últimes supervivents d’aquella generació obligada a abandonar Catalunya després de la Guerra Civil, ha mort aquest dissabte a Mèxic. Professora, escriptora, traductora i intèrpret de conferències, Duran va convertir una vida marcada des de la infantesa per la guerra i el desarrelament en una trajectòria dedicada a la cultura, a l’ensenyament i a mantenir viva la memòria de Catalunya a l’altra banda de l’Atlàntic.
Fa aproximadament un any, RAB Ràdio va mantenir amb ella una extensa conversa que acabaria sent la seva última entrevista concedida a un mitjà de comunicació. Duran hi va reconstruir gairebé un segle de vida amb una lucidesa extraordinària. Va parlar de la guerra, de la fugida, de França, de l’arribada a Mèxic, de l’Orfeó Català, de la literatura, de la música, de la identitat i també del món que deixava als més joves.
La millor definició d’aquella vida la va donar ella mateixa: «Les arrels són de Catalunya, i allà hi són. Però els fruits són d’aquí.»
De la guerra a «un país on hi havia fruita i flors»
Nascuda a Barcelona el 1927, Rosa Maria Duran era filla d’Ot Duran, vinculat a les institucions catalanes durant la República. La derrota republicana va obligar la família a abandonar Catalunya. Primer van anar a Montpeller, on el pare ja s’havia refugiat.
En aquella última entrevista amb RAB, Duran encara recordava perfectament l’arribada a França. La família, explicava, estava contenta perquè havia aconseguit sortir «d’un infern» i havia arribat a un lloc on, almenys inicialment, tornava a haver-hi menjar. Però només dos mesos després va començar la Segona Guerra Mundial. Van tornar la gana, el fred i la por.
Els pares, però, intentaven protegir els fills de l’horror. Els repetien que tot plegat era una aventura i que acabarien sortint-se’n. I, finalment, se’n van sortir. Gràcies a la política d’acollida mexicana de Lázaro Cárdenas i a l’actuació del diplomàtic Gilberto Bosques, la família va poder emprendre el viatge cap a Mèxic.
El contrast entre Europa i el país que els va rebre quedaria gravat per sempre en Rosa Maria Duran.
«Realment vam arribar de l’infern al paradís», explicava a RAB. Mèxic era, en el seu record, «un país tranquil», ple de «fruita, flors» i de gent amable. Però, sobretot, ja no hi havia guerra. «Estàvem tranquils, ja no estàvem en guerra. I això també era preciós.»
Catalunya continuava existint a Mèxic
L’exili, tanmateix, no significava renunciar a Catalunya. Quan els Duran van arribar a Mèxic ja hi havia una comunitat catalana que els esperava. L’Orfeó Català de Mèxic es convertiria en un dels centres de la seva vida.
Rosa Maria i els seus germans van començar a cantar-hi des de l’arribada. S’hi trobaven altres famílies refugiades, parlaven català, compartien records i transmetien als fills una cultura que el franquisme intentava esborrar al país.
Ella ho explicava d’una manera molt senzilla: «Un cor és harmonia». I aquella harmonia proporcionava alguna cosa encara més important als exiliats: pertinença. Cantaven cançons catalanes, però també Mozart o Bach traduïts al català. «Això també ens va donar una sensació de pertinença i de seguir sent catalans.»
La música havia començat encara abans. «La música m’ha seguit des del bressol», recordava. La seva mare li cantava cançons i balades quan era petita i, gairebé un segle després, encara les conservava a la memòria.
Una vida dedicada a les paraules
Duran va estudiar Lletres Hispàniques a la UNAM. Ella mateixa explicava que l’elecció li va permetre no només aprofundir en la seva pròpia cultura, sinó també descobrir de debò el país que l’havia acollit. A les aules va tenir professors i escriptors com Carlos Pellicer i Julio Torri i va entrar en contacte amb la gran literatura mexicana.
Al mateix temps es va formar en pedagogia i didàctica del francès i posteriorment va continuar els estudis a la Sorbona de París. Aquella formació acabaria convertint-se en una professió de tota una vida: va ser professora de francès, traductora i una destacada intèrpret de conferències.
Durant més de seixanta anys va exercir la interpretació professional, una trajectòria reconeguda internacionalment i que la Generalitat destacaria el 2022 en concedir-li la Creu de Sant Jordi. El Govern va remarcar la seva voluntat de preservar la memòria de l’exili català a Mèxic, divulgar la cultura i la llengua catalanes i mantenir un «ferm compromís nacional».
«Les cultures no s’anul·len, s’afegeixen»
Amb els anys, Rosa Maria Duran va deixar de considerar-se una exiliada. Mèxic ja no era simplement el país que l’havia acollit: era el país on havia construït la seva vida. Però això mai no va significar deixar enrere Catalunya.
Quan RAB li va preguntar què havia representat rebre els reconeixements del país, va parlar d’«una emoció molt profunda» i d’una sensació de pertinença que mai no havia desaparegut. Cada vegada que tornava a Catalunya, deia, tenia la impressió que mai no n’havia marxat. I aleshores va formular una de les idees que millor resumeixen tota la seva biografia:
«Les cultures no s’anul·len, s’afegeixen.» Ser catalana, deia, no li impedia estimar altres cultures i altres pobles. Era la síntesi d’una vida que havia començat amb una expulsió i havia acabat convertint aquell desarrelament en una suma d’identitats.
Una memòria que encara advertia el present
L’última entrevista de Rosa Maria Duran a RAB no va quedar atrapada en la nostàlgia. Amb gairebé un segle a l’esquena, continuava preocupada pel present.
Havia viscut el feixisme, una guerra, l’exili i una segona guerra a Europa. I advertia del perill que representaven les xarxes socials quan substituïen el pensament crític. «La gent ja no sap pensar», deia provocadorament, perquè massa sovint acceptava com a veritat allò que apareixia davant seu sense preguntar-se qui ho havia escrit ni amb quina intenció.
El seu missatge era particularment directe als joves: «Hem de crear consciència i tornar a exigir a la gent, començant pels joves, que pensin i que no es deixin influir.»
Potser era inevitable que una dona a qui les ideologies totalitàries havien canviat literalment el mapa de la vida acabés defensant, per damunt de tot, la necessitat de pensar.
«Està encara viu»
Hi havia, però, una memòria que mai no va desaparèixer. Quan RAB li va preguntar si de nena havia entès què estava passant a Catalunya i per què la família havia de marxar, Rosa Maria Duran no va dubtar: «Ho puc reviure. Està encara viu.»
Recordava la guerra, els bombardeigs i la mort d’una tieta quan una bomba italiana va destruir l’edifici familiar. «Jo sé perfectament el que va passar. Jo sé perfectament el que vam haver de passar», afirmava. I precisament per això la memòria va acabar convertint-se en una de les seves grans preocupacions.
Les últimes paraules d’aquella conversa amb RAB van ser gairebé una advertència. Duran lamentava que les noves generacions coneguessin tan poc què havia significat realment la guerra i l’exili i denunciava la tergiversació de la història feta pels vencedors. «A Catalunya no se sap, i la gent no té idea del que va passar a la guerra i a l’exili. I és una llàstima», va concloure.
Un any després, aquella conversa té un altre valor. Rosa Maria Duran i Gili ja no podrà explicar-ho una altra vegada.
Però queda la seva veu. La d’una nena que va haver de fugir de Catalunya, d’una adolescent que va descobrir a Mèxic que podia tornar a viure sense por, d’una dona que va dedicar més de sis dècades a ensenyar i a traduir entre llengües i cultures, i d’una catalana que, gairebé al final de la vida, encara podia resumir tota la seva història en una sola frase: Les arrels, a Catalunya. Els fruits, a Mèxic.
