El president i la cap de colla dels Mannekes de Brussel·les protagonitzen un nou episodi d’‘Aletes arreu del món’ després d’una arrencada fulgurant que els va portar a actuar a la Grand-Place només vuit mesos després del primer assaig
Fer castells a Brussel·les. I començar a fer-ne, precisament, després d’haver marxat de Catalunya. Aquesta és una de les paradoxes que expliquen millor què significa la cultura popular per a molts catalans de l’exterior. El nou episodi d’Aletes arreu del món, el programa de RAB Ràdio –presentat per Marc Diudé– dedicat a descobrir les colles castelleres nascudes fora del país, viatja aquesta setmana fins a la capital belga per conèixer els Mannekes de Brussel·les.
La colla és encara molt jove, però la seva trajectòria ha estat especialment intensa. Els primers assajos van començar el febrer del 2024 i, només vuit mesos després, els Mannekes ja actuaven en un dels escenaris més emblemàtics de Brussel·les: la Grand-Place. I ho feien plantant castells de sis i acompanyats per centenars de castellers de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, padrina de la formació belga.
Per descobrir com es pot construir una colla castellera pràcticament des de zero en una ciutat situada a més de mil quilòmetres de Catalunya, Aletes arreu del món conversa amb Maria Gebellí, cap de colla, i Amadeu Altafaj, president dels Mannekes.
Descobrir els castells lluny de Catalunya
Una de les singularitats de la història dels dos responsables dels Mannekes és que cap dels dos havia desenvolupat una trajectòria castellera a Catalunya abans d’instal·lar-se a Brussel·les.
Altafaj explica que fa més de tres dècades que viu a Bèlgica i que, tot i haver vist castells alguna vegada durant les vacances o en festes majors, sempre ho havia fet com a espectador. La seva primera experiència real com a casteller va arribar, doncs, a Brussel·les.
El cas de Maria Gebellí és diferent, però igualment revelador. Des de petita havia volgut fer castells, però a casa consideraven que era una activitat massa perillosa. Ho va tornar a intentar quan estudiava a la Universitat de Barcelona, ja major d’edat, però tampoc no se’n va sortir.
Finalment, va haver de marxar a Brussel·les perquè aquell desig es convertís en realitat. Una amiga seva li va explicar que volia impulsar una colla castellera a la ciutat i Gebellí no s’ho va pensar dues vegades.
És una història que resumeix una realitat habitual entre els catalans que viuen fora: activitats, tradicions o expressions culturals que potser havien tingut un paper secundari mentre vivien al país es converteixen a l’exterior en una poderosa eina de vinculació amb Catalunya.
Com neixen els Mannekes de Brussel·les?
La idea de crear la colla va sorgir en comprovar que altres grans ciutats europees ja disposaven de formacions castelleres. París, Londres, Copenhaguen o Berlín comptaven amb projectes consolidats, mentre que Brussel·les, malgrat tenir una comunitat catalana nombrosa, encara no en tenia cap.
La impulsora inicial del projecte va ser la Sofia, primera presidenta dels Mannekes, que va començar a buscar complicitats dins de la comunitat catalana de la ciutat.
El contacte amb el casal català va permetre trobar una de les peces imprescindibles perquè aquella idea pogués convertir-se en una colla real: Joan González, que sí que tenia experiència prèvia en el món casteller a Catalunya i que es convertiria en el primer cap de colla.
A partir d’aquí va començar una fase de preparació de diversos mesos. Calia comprovar si hi havia prou persones interessades, organitzar l’estructura de la futura entitat i preparar els primers assajos.
El febrer del 2024 els Mannekes començaven finalment a fer castells.
De principiants a la Grand-Place en vuit mesos
El repte era considerable. La gran majoria de les persones que s’incorporaven al projecte no havien fet mai castells. Només unes poques comptaven amb experiència prèvia a Catalunya.
Però la resposta de la comunitat va superar les expectatives. Amb el pas de les setmanes els assajos van anar sumant participants i la colla va començar a construir també una massa social al seu voltant.
Només tres o quatre mesos després de començar, els Mannekes ja es plantejaven una fita ambiciosa: organitzar una primera gran diada a la tardor.
Els dos mesos previs a l’actuació van ser especialment intensos. L’objectiu era arribar preparats per poder plantar castells de sis en un escenari que difícilment podia ser més espectacular: la Grand-Place de Brussel·les.
L’octubre del 2024, després de només vuit mesos d’història i amb les vacances d’estiu pel mig, els Mannekes van aconseguir portar-hi els seus castells.
Ho van fer, a més, acompanyats per uns 250 castellers de la Jove de Tarragona, una presència que va servir tant d’ajuda tècnica com d’incentiu —i també, admeten, d’una certa pressió— per a una colla que tot just començava.
Els castells com a eina per crear comunitat
La història dels Mannekes va molt més enllà dels resultats castellers. És també una mostra de com la cultura popular catalana pot convertir-se en una infraestructura de comunitat entre persones que viuen fora del país.
Una colla permet trobar-se, compartir una activitat, integrar persones que acaben d’arribar a una ciutat i mantenir un vincle amb Catalunya. I, alhora, converteix una tradició profundament catalana en una carta de presentació davant la societat que l’acull.
És precisament aquesta dimensió la que explora Aletes arreu del món: els castells no només com les estructures humanes que s’aixequen plaça rere plaça, sinó com una manera de construir arrels, identitat i comunitat.
En aquest nou episodi, Brussel·les demostra que aquestes arrels poden créixer ben lluny de casa. I que, de vegades, cal marxar de Catalunya per descobrir fins a quin punt una tradició catalana també pot acabar formant part de la pròpia vida.
