El país ha viscut l’estiu més càlid mai mesurat, amb vint dies per sobre dels 40 graus i 59 nits tòrrides a Barcelona, mentre el PNUMA reclama actuar perquè l’escalfament global no arribi als 2 graus
L’estiu meteorològic del 2026 ha estat el més càlid registrat mai a Catalunya. Les temperatures han superat en més de tres graus la mitjana climàtica recent a bona part del país, els termòmetres han ultrapassat els 40 graus durant vint dies i Barcelona ha encadenat un nombre inèdit de nits tòrrides. Les dades arriben al mateix temps que les Nacions Unides assumeixen que el planeta superarà, almenys temporalment, el llindar d’1,5 graus d’escalfament fixat per l’Acord de París.
El nou diagnòstic del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) no dona per perduda la lluita climàtica, però en modifica el punt de partida. Després de dècades de mesures insuficients, l’objectiu immediat ja no és evitar completament els 1,5 graus, sinó limitar tant com sigui possible la magnitud i la durada del sobrepassament, impedir que la temperatura arribi als 2 graus i aconseguir que torni a baixar en les dècades següents.
Les xifres de Catalunya mostren què significa avançar cap a aquest escenari, especialment en una regió mediterrània molt exposada a les onades de calor, la sequera, els incendis, la pressió sobre els recursos hídrics i els episodis de precipitació extrema.
Més de tres graus d’anomalia a gairebé tot el país
Entre el juny i l’agost, la temperatura mitjana ha estat més de tres graus per sobre de la del període de referència 1991-2020 en més del 80% del territori. Al Pirineu Occidental, la plana de Vic i diversos sectors de l’interior, l’anomalia ha arribat a superar els quatre graus.
El Servei Meteorològic de Catalunya remarca que no es tracta d’un episodi circumscrit a una comarca o a una estació concreta. La calor excepcional s’ha estès pel conjunt del país i ha superat els registres dels estius del 2003, el 2022 i el 2025.
Durant vint dies s’han assolit temperatures de 40 graus o més en alguna estació del Meteocat, el màxim mai observat en un mateix estiu. El rècord anterior era de setze dies, registrat el 2001 i repetit el 2025.
El moment més extrem va arribar el 8 de juliol, quan Vinebre, a la Ribera d’Ebre, va assolir els 44,1 graus, la segona temperatura més alta mesurada a Catalunya. Aquell dia també es van superar els 42 graus en altres punts de les Terres de l’Ebre, el Priorat i l’Alt Empordà.
La calor va arribar igualment a Barcelona. L’Observatori Fabra va registrar 40,7 graus, la temperatura més alta de la seva sèrie de més d’un segle. La mitjana de l’estiu va ser de 27,1 graus i, entre el 19 de juny i el 31 de juliol, es van encadenar 43 dies amb màximes superiors als 30 graus.
Lleida duplica el seu rècord de dies per sobre dels 40 graus
Lleida ha estat el municipi amb més jornades de calor extrema: quinze dies amb temperatures iguals o superiors als 40 graus. El registre gairebé duplica l’anterior màxim de vuit dies.
Vinebre i Alcarràs n’han acumulat catorze, mentre que Torres de Segre, Seròs, Sant Romà d’Abella i Vilanova de Segrià també han arribat als deu dies. En conjunt, un 41% de les estacions del Meteocat ha superat els 40 graus en algun moment de l’estiu.
A l’Observatori de Lleida, amb dades des del 1941, la temperatura mitjana ha estat de 28,4 graus, és a dir, 3,85 graus per sobre de la mitjana. També s’hi han comptabilitzat 61 nits tropicals, molt lluny de les disset habituals.
Els rècords no s’han limitat a les zones tradicionalment més càlides. Estacions d’alta muntanya com Bonaigua, Lac Redon i Sasseuva han assolit, respectivament, màximes de 26,2, 25,7 i 26,6 graus.
Barcelona arriba a les 59 nits tòrrides
La calor persistent durant les hores nocturnes és un dels elements més preocupants del balanç. L’estació de Can Bruixa, a les Corts, ha registrat 59 nits tòrrides, amb temperatures que no han baixat dels 25 graus. Al Raval se n’han comptabilitzat 54, davant del rècord anterior de 36.
Badalona n’ha viscut 31, el doble del màxim precedent, i també s’han batut rècords als Alfacs, Tarragona, l’illa de Buda, Mataró i el pantà de Riba-roja.
A Portbou, la matinada del 8 de juliol va deixar un registre encara més excepcional: el termòmetre no va baixar dels 32,5 graus durant les primeres hores del dia. És la mínima més alta observada mai a Catalunya, tot i que abans de la mitjanit la temperatura havia descendit fins als 31,9 graus. En qualsevol dels dos casos, el valor constitueix un rècord.
Catalunya suma ja vint estius consecutius amb alguna nit tòrrida. Al Raval de Barcelona, a més, s’han registrat 85 nits tropicals, amb mínimes per sobre dels 20 graus.
Sequera general i aiguats concentrats
La calor ha coincidit amb un estiu sec o molt sec a bona part del país. La manca de precipitacions ha estat especialment intensa al Segrià, el Pla d’Urgell, el Montsià i el Baix Ebre. Mollerussa ha acumulat 111 dies consecutius sense pluja apreciable.
A l’Observatori de Lleida només han caigut 7,6 litres per metre quadrat durant l’estiu, davant d’una mitjana de 61. L’absència gairebé completa de precipitacions en alguns sectors de Ponent i la vall de l’Ebre és considerada excepcional pels tècnics del Meteocat.
El contrast s’ha produït al Camp de Tarragona. Els aiguats del 22 i el 24 d’agost van fer superar localment el 200% de la precipitació mitjana de l’estiu. Al Vendrell i Torredembarra ha estat l’estiu més plujós de les seves respectives sèries, de 25 i 26 anys.
La temperatura marina també ha assolit valors extraordinaris. A l’Estartit, l’aigua es va mantenir per sobre dels 22 graus des de finals de juny i va arribar als 27,8 graus el 13 d’agost, el màxim registrat des que van començar les observacions, el 1974.
L’ONU canvia el focus: sobrepassar, arribar al pic i fer baixar la temperatura
El PNUMA admet per primera vegada que el retard acumulat fa inevitable superar temporalment els 1,5 graus d’escalfament respecte de l’era preindustrial. En el millor escenari disponible, el planeta arribaria a un pic aproximat d’1,8 graus abans de començar a reduir la temperatura.
L’estratègia es resumeix en tres fases: retallar ràpidament les emissions per frenar l’augment; assolir l’equilibri entre el carboni emès i el retirat de l’atmosfera per estabilitzar la temperatura; i, finalment, eliminar més CO₂ del que encara s’emet per fer-la baixar.
Aquest plantejament no converteix els sistemes de captura de carboni en una alternativa a la reducció d’emissions. La reforestació, la restauració dels ecosistemes i les tecnologies de retirada de CO₂ poden ser útils, però només després d’una disminució intensa i sostinguda del consum de combustibles fòssils.
Les Nacions Unides també reclamen accelerar el desplegament de les energies renovables i reduir especialment les emissions de metà, una actuació que pot contenir l’escalfament durant les pròximes dècades.
Cada dècima de grau importa
Les projeccions han millorat des de la signatura de l’Acord de París. Aleshores, el planeta s’encaminava cap a un augment pròxim als quatre graus a finals de segle. Amb les polítiques i els compromisos actuals, la previsió se situa entre els 2,3 i els 2,8 graus.
La millora, però, continua sent insuficient. Cada dècima addicional multiplica els riscos de calor extrema, sequeres, incendis, pèrdua d’ecosistemes i afectacions sobre la salut, l’aigua, l’alimentació, les infraestructures i les economies.
També augmenta la possibilitat de travessar punts d’inflexió difícils de revertir, com la desestabilització de grans masses de gel, la degradació de l’Amazònia o l’alteració del sistema de corrents de l’Atlàntic.
Per a Catalunya, l’estiu del 2026 converteix aquestes advertències en dades concretes: calor diürna excepcional, nits sense descans tèrmic, sequera prolongada, un mar anormalment càlid i pluges torrencials concentrades en poques hores. El nou objectiu climàtic no consisteix, per tant, a assumir la derrota, sinó a evitar que un escenari ja greu esdevingui molt més difícil de gestionar.
