El «no» s’imposa amb el 52,5% dels vots en un referèndum molt ajustat, marcat per la defensa de la pesca, la sobirania nacional i la divisió entre Reykjavík i les zones rurals
Islàndia ha decidit mantenir congelat el seu possible ingrés a la Unió Europea. El «no» a reprendre les negociacions amb Brussel·les s’ha imposat amb el 52,5% dels vots, davant del 47,5% favorable, segons el recompte difós per la televisió pública islandesa RÚV. Tot i que encara quedava una petita part de les paperetes per comptabilitzar, la diferència ja feia pràcticament impossible cap canvi en el resultat.
La votació, celebrada dissabte 29 d’agost, no preguntava als islandesos si volien entrar directament a la UE. La qüestió era si el país havia de reprendre les negociacions d’adhesió interrompudes el 2013. En cas de victòria del «sí», Islàndia hauria negociat les condicions d’un eventual ingrés durant almenys dos anys i l’acord final hauria hagut de superar un segon referèndum.
El resultat, per tant, no representa una sortida de les estructures europees —Islàndia ja forma part de l’Espai Econòmic Europeu i de l’espai Schengen—, sinó el tancament, previsiblement per uns quants anys, de qualsevol camí cap a la plena adhesió.
Reykjavík vota Europa, el territori hi posa el fre
El mapa electoral ha deixat al descobert una fractura territorial molt definida. El suport a les negociacions ha estat majoritari a les dues circumscripcions de Reykjavík, mentre que el «no» s’ha imposat a les zones rurals, on la pesca, l’agricultura i el control dels recursos naturals tenen un pes econòmic i identitari molt més gran.
La divisió no és nova. Una part important de la societat urbana considera que formar part de la UE permetria a Islàndia influir en unes normes europees que, de fet, ja aplica en bona part a través de l’Espai Econòmic Europeu. Els partidaris de l’adhesió també defensaven una integració econòmica més profunda i, eventualment, l’adopció de l’euro.
A les regions pesqueres, en canvi, ha pesat especialment el temor de perdre el control sobre les aigües territorials i les quotes de captura. La pesca representa prop del 40% de les exportacions islandeses de béns i continua sent un dels grans símbols de la sobirania del país. La política pesquera comuna europea ha estat, des de fa dècades, el principal obstacle de les relacions entre Reykjavík i Brussel·les.
La corona, les hipoteques i el cost de la vida
La campanya, però, no s’ha limitat a la pesca. El cost de la vida, la inflació i l’elevat preu del crèdit han tingut un paper central. El tipus d’interès del banc central islandès se situa en el 8%, molt per sobre del 2,25% del Banc Central Europeu, una diferència que encareix considerablement les hipoteques i els préstecs.
Els defensors del «sí» argumentaven que l’entrada a la UE i una futura adopció de l’euro podrien aportar estabilitat monetària a una economia petita i molt exposada a les oscil·lacions internacionals. La corona islandesa permet a Reykjavík aplicar una política monetària pròpia, però també accentua la vulnerabilitat davant les crisis i els moviments dels mercats.
Els partidaris del «no» replicaven que Brussel·les no resoldria els problemes estructurals del país i que Islàndia ja gaudeix de bona part dels avantatges del mercat únic sense haver de cedir competències essencials. Aquesta idea —mantenir l’accés econòmic a Europa sense convertir-se en membre de ple dret— ha acabat convencent una majoria ajustada de l’electorat.
Un referèndum accelerat per la inestabilitat internacional
La consulta s’havia inclòs en l’acord de govern de la coalició formada després de les eleccions del 2024, però els canvis geopolítics van accelerar-ne la convocatòria. La guerra d’Ucraïna, les tensions comercials amb els Estats Units i la creixent rivalitat entre potències a l’Àrtic havien reobert el debat sobre la posició internacional d’Islàndia.
Les amenaces del president nord-americà, Donald Trump, sobre Groenlàndia també havien reforçat la percepció que els petits països de l’Atlàntic Nord necessiten aliances més sòlides. El govern de la primera ministra Kristrún Frostadóttir presentava una aproximació a la UE com una possible protecció davant les guerres comercials i la inestabilitat internacional.
Tanmateix, els arguments de seguretat no han estat suficients. Islàndia és membre de l’OTAN des del 1949 i manté un acord bilateral de defensa amb els Estats Units. Per a una part dels votants, aquests vincles ja garanteixen la seguretat del país sense necessitat d’entrar a la Unió Europea.
Un cop per al govern i per a Brussel·les
El resultat representa una derrota política per a Frostadóttir i per als sectors europeistes de la coalició. La primera ministra havia presentat la consulta com una oportunitat excepcional per resoldre un debat que Islàndia arrossega des de fa més d’una dècada i havia advertit que una victòria del «no» tornaria a apartar la qüestió de l’agenda.
Islàndia va sol·licitar l’adhesió a la UE el 2009, després del col·lapse del seu sistema bancari. Les converses van avançar durant uns anys, però el govern euroescèptic sorgit de les eleccions del 2013 les va suspendre. La candidatura mai no va ser retirada formalment, de manera que jurídicament continuava oberta, encara que políticament congelada. Govern d’Islàndia
També és un revés per a Brussel·les. Islàndia era considerada una candidata relativament senzilla: és una democràcia consolidada, una economia avançada i un país que ja aplica una part considerable de la legislació comunitària. La seva incorporació, a més, hauria reforçat la presència europea a l’Àrtic i a les rutes estratègiques de l’Atlàntic Nord.
La relació quotidiana entre Islàndia i la UE no experimentarà, però, cap canvi immediat. El país continuarà dins del mercat únic mitjançant l’Espai Econòmic Europeu, formarà part de Schengen i mantindrà la seva vinculació amb l’Associació Europea de Lliure Comerç. La diferència és que continuarà aplicant moltes decisions comunitàries sense participar plenament en les institucions on es prenen.
El referèndum no ha resolt definitivament el debat europeu, però sí que l’ha tornat a congelar. Islàndia continuarà molt vinculada a Europa, encara que, de moment, des de fora de la Unió.
