Islàndia vota si reprèn les negociacions interrompudes el 2013. La pesca, l’euro, el cost de la vida i la pugna pel control de l’Àrtic divideixen un país gairebé partit per la meitat.
Islàndia celebra aquest dissabte, 29 d’agost, un referèndum que pot tornar a situar el país en el camí cap a la Unió Europea, tretze anys després de la suspensió de les negociacions d’adhesió. La consulta arriba amb les enquestes pràcticament empatades i en un context internacional molt diferent del que va portar Reykjavík a congelar el procés el 2013.
La pregunta sotmesa a votació és clara: «Ha de reprendre Islàndia les negociacions d’adhesió amb la Unió Europea?». Gairebé 273.000 electors estan cridats a respondre sí o no.
El matís és important: Islàndia no decideix encara si entra a la UE. Si s’imposa el sí, el govern quedarà autoritzat a tornar a negociar amb Brussel·les. Qualsevol acord final haurà de ser sotmès posteriorment a un segon referèndum, en el qual els islandesos podran acceptar o rebutjar les condicions concretes de l’adhesió.
El país, per tant, no vota a cegues sobre el seu ingrés al club europeu. Decideix si vol conèixer quin acord podria obtenir abans de prendre la decisió definitiva.
Un país integrat a Europa, però sense veu a Brussel·les
La relació d’Islàndia amb la Unió Europea és més estreta del que suggereix la seva condició de país no membre. Des del 1994 forma part de l’Espai Econòmic Europeu, que li permet participar en el mercat únic i garanteix la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.
També forma part de l’espai Schengen i de l’Associació Europea de Lliure Comerç. A través d’aquests acords, Reykjavík ha incorporat milers de normes comunitàries relacionades amb la competència, el comerç, els drets dels consumidors, el medi ambient o el mercat laboral.
Aquesta situació és un dels arguments centrals dels partidaris del sí: Islàndia ja aplica bona part de la legislació europea, però no participa plenament en les institucions que la redacten i l’aproven. L’adhesió li permetria disposar de representació al Parlament Europeu, participar en el Consell de la UE i tenir un membre a la Comissió Europea.
Els partidaris del no veuen aquesta relació de manera molt diferent. Consideren que l’Espai Econòmic Europeu ofereix al país gairebé tots els avantatges de la integració econòmica sense haver de cedir més sobirania a Brussel·les. Per a aquest sector, el model actual és precisament el punt d’equilibri que Islàndia hauria de preservar.
Una candidatura nascuda de la crisi financera
Islàndia va sol·licitar l’adhesió a la UE el juliol del 2009, després que la crisi financera internacional provoqués l’enfonsament del seu sistema bancari, una forta depreciació de la corona i una profunda recessió.
Les negociacions van començar formalment el 2010. En aquell moment, l’entrada a la Unió i la possible adopció de l’euro eren presentades com una via per estabilitzar l’economia i protegir el país de futures turbulències financeres.
El procés, però, va topar amb una oposició interna creixent. Quan les converses van quedar suspeses el 2013, s’havien obert 27 dels 33 capítols de negociació i 11 s’havien tancat provisionalment. Les carpetes més sensibles, especialment la pesca i l’agricultura, encara no s’havien pogut resoldre.
La recuperació econòmica va afeblir la sensació d’urgència i l’arribada d’un govern conservador i euroescèptic va congelar el projecte. La candidatura, però, no va arribar a ser retirada formalment, motiu pel qual les institucions europees consideren que continua vigent.
Això permetria reprendre les negociacions sense haver de començar completament de zero.
Per què el debat reapareix ara?
El retorn de la qüestió europea respon a una combinació de factors interns i externs. El nou govern de coalició sorgit de les eleccions del 2024 va incloure en el seu programa la celebració d’un referèndum sobre la represa de les converses.
L’executiu encapçalat per la primera ministra socialdemòcrata Kristrún Frostadóttir defensa que la suspensió del 2013 no va resoldre el debat de manera democràtica i que correspon als ciutadans decidir si volen completar el procés negociador.
Però el context també ha canviat. L’augment del cost de la vida, els tipus d’interès elevats, la guerra d’Ucraïna, la pressió de Rússia i la Xina sobre l’Àrtic i les amenaces de Donald Trump contra la sobirania de Groenlàndia han introduït nous arguments en una discussió que durant anys havia estat centrada gairebé exclusivament en l’economia i la pesca.
Islàndia continua sent membre de l’OTAN i manté un acord de defensa amb els Estats Units des del 1951. Tanmateix, els dubtes sobre la fiabilitat de Washington han reforçat la idea que Reykjavík necessita diversificar les seves aliances.
La pesca, una línia vermella nacional
Cap carpeta provoca tanta oposició a l’adhesió com la pesca. El sector representa aproximadament el 6,5% del producte interior brut islandès, genera milers de llocs de treball i constitueix un dels pilars històrics de l’economia del país.
Els contraris a reprendre les negociacions temen que l’entrada a la UE obligui Islàndia a sotmetre’s a la política pesquera comuna. Aquest sistema estableix límits de captures i reparteix quotes entre els estats membres, una competència que fins ara Reykjavík exerceix de manera sobirana sobre les seves aigües.
També preocupa que l’adhesió pugui facilitar l’entrada de capital estranger en les empreses pesqueres. Per als euroescèptics, el control islandès sobre els recursos marítims no és una simple qüestió econòmica, sinó una expressió de la independència assolida el 1944.
Les disputes pesqueres amb la UE ja van complicar l’anterior procés negociador. Durant les conegudes com a «guerres del verat», Islàndia va fixar unilateralment unes quotes que Brussel·les considerava excessives.
Els defensors del sí responen que votar a favor de les converses no implica acceptar automàticament la política pesquera europea. La negociació, remarquen, permetria saber quines excepcions, períodes transitoris o garanties específiques està disposada a concedir la UE.
L’agricultura genera un recel semblant, especialment a les zones rurals. Els productors temen que l’obertura del mercat redueixi els preus, augmenti la competència exterior i debiliti la sobirania alimentària d’un país amb unes condicions climàtiques molt particulars.
L’euro i el cost de la vida
L’economia constitueix el segon gran camp de batalla. La corona islandesa permet a Reykjavík mantenir una política monetària pròpia, però és una divisa petita, volàtil i exposada als moviments dels mercats internacionals.
Els partidaris de l’adhesió consideren que una futura incorporació a l’euro podria reduir els tipus d’interès, aportar estabilitat als preus i facilitar les inversions. També assenyalen que les empreses i els ciutadans deixarien d’assumir molts dels costos derivats del canvi de moneda.
Els contraris recorden que l’euro no arribaria automàticament després d’una hipotètica entrada a la UE i que, en qualsevol cas, abandonar la corona significaria renunciar a una eina essencial per respondre a crisis específiques de l’economia islandesa.
La votació no resoldrà aquest debat, però determinarà si Reykjavík pot negociar les condicions que permetrien valorar-lo amb dades més concretes.
L’Àrtic entra en la campanya
La dimensió geopolítica diferencia aquesta consulta del debat del 2009. Islàndia ocupa una posició estratègica entre l’Amèrica del Nord i Europa, en un corredor essencial per a la vigilància naval, les comunicacions submarines i el control de l’Atlàntic Nord.
La invasió russa d’Ucraïna ha augmentat la preocupació per la seguretat de la regió. Moscou ha reforçat la seva presència militar a l’Àrtic, mentre que la Xina hi busca més influència econòmica i científica.
A aquesta situació s’hi han afegit les reiterades declaracions de Trump sobre la voluntat nord-americana de controlar Groenlàndia. Les amenaces contra un territori autònom vinculat a Dinamarca han fet créixer la inquietud en una Islàndia situada a poca distància de l’illa.
Per als partidaris del sí, formar part d’un bloc de 27 membres reforçaria la protecció de les infraestructures crítiques i donaria més capacitat de resposta davant els ciberatacs, les amenaces híbrides i la pugna pels recursos de l’Àrtic.
Els opositors assenyalen que la UE no és una aliança militar i que la defensa islandesa continuarà depenent essencialment de l’OTAN. També rebutgen que la inseguretat internacional s’utilitzi per accelerar una decisió amb conseqüències permanents sobre la sobirania.
Un referèndum sense favorit clar
Les darreres enquestes dibuixen una cursa extremadament ajustada. Un sondeig de Maskína situava els partidaris de reprendre les converses en el 51,3%, davant del 48,7% contrari. Una enquesta posterior de Gallup invertia el resultat: el no obtenia un 51,6% i el sí, un 48,4%.
La divisió també és territorial. Reykjavík concentra bona part del suport a la represa de les negociacions, mentre que les zones rurals, més dependents de la pesca i l’agricultura, es mostren generalment més euroescèptiques.
La participació pot acabar sent decisiva. Els primers resultats es coneixeran durant la matinada de diumenge.
Què guanyaria la Unió Europea?
Una futura adhesió islandesa tindria un valor econòmic, però sobretot geopolític. L’adaptació al mercat comunitari seria relativament senzilla perquè el país ja aplica una part considerable de la normativa europea.
.
La incorporació de l’illa reforçaria la presència de la UE a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, en un moment de competència creixent amb Rússia, la Xina i els Estats Units. També ampliaria el pes europeu en qüestions com l’energia geotèrmica, les rutes marítimes, la pesca i la protecció de les infraestructures submarines.
Islàndia seria, a més, un candidat excepcional dins l’actual procés d’ampliació. A diferència d’Ucraïna, Moldàvia, Montenegro o Albània, disposa d’institucions plenament consolidades i ja està profundament integrada en el mercat europeu.
La comissària europea d’Ampliació, Marta Kos, ha apuntat que el procés es podria completar en aproximadament un any i mig. Aquesta previsió convertiria Islàndia en una mena de «candidat exprés», tot i que les disputes sobre pesca i agricultura podrien allargar els terminis.
Què passarà si guanya el sí o el no?
Si s’imposa el sí, el govern islandès podrà reprendre les negociacions durant els pròxims mesos. Un cop acordades les condicions, la ciutadania haurà de votar novament abans que el tractat d’adhesió pugui ser ratificat per tots els estats membres de la UE.
Si guanya el no, Islàndia mantindrà el seu model actual: participació en el mercat únic i en l’espai Schengen, però fora de les institucions comunitàries. Políticament, una derrota del sí podria tornar a apartar la qüestió europea de l’agenda durant molts anys.
El referèndum d’aquest dissabte no decideix encara si Islàndia es convertirà en el vint-i-vuitè membre de la Unió. Decideix una cosa més elemental, però igualment transcendent: si el país vol negociar el preu i les condicions de formar part d’Europa abans de pronunciar-se definitivament.
