Els hotels catalans van allotjar gairebé 2,7 milions de viatgers al juliol, un nou màxim històric. Les xifres alimenten el relat de l’èxit turístic, però també obliguen a preguntar-se què queda al país quan la saturació turística conviu amb lloguers inassumibles, sous baixos, feines poc qualificades i barris cada vegada més orientats al consum turístic.
Catalunya continua batent rècords turístics. Durant el juliol, els hotels del país van registrar 2.697.163 viatgers, un 3,1% més que un any enrere i la xifra més alta de tota la sèrie històrica per a aquest mes, segons les dades provisionals de l’Institut Nacional d’Estadística.
El titular sembla incontestable: més turistes, més activitat i més negoci. Però el rècord també retrata un model que mesura l’èxit gairebé exclusivament pel nombre de persones que arriben, sense comptabilitzar amb la mateixa insistència els costos que assumeixen els residents.
El problema no és qui visita Catalunya. El problema és un model que necessita superar el rècord anterior cada temporada, encara que els lloguers expulsin veïns, desapareguin comerços de proximitat i una part important de l’ocupació creada continuï concentrada en els trams salarials més baixos.
Més viatgers, però menys nits als hotels
L’increment del juliol es va concentrar sobretot entre els visitants estrangers. Els hotels catalans en van allotjar 1.801.227, un 4% més que el mateix mes de l’any passat. Els viatgers procedents de la resta de l’Estat van augmentar un 1,3%, fins als 895.936.
Barcelona va tornar a concentrar bona part del creixement, amb 1.487.918 viatgers hotelers, un 5,1% més. Girona va arribar als 639.985, un 3,8% més. En canvi, Lleida va retrocedir un 8,9%, fins als 90.260 viatgers, i Tarragona va baixar un 1%, amb 479.000.
Les xifres mostren que la pressió turística no es distribueix de manera uniforme, sinó que s’intensifica especialment als territoris que ja acumulen més visitants.
Entre gener i juliol, els hotels catalans van superar per primera vegada els 13,5 milions de viatgers, un 4,3% més que durant el mateix període del 2025. És el quart any consecutiu que Catalunya bat el seu rècord hoteler durant els primers set mesos de l’any.
Però hi ha una dada que trenca el relat triomfalista. Malgrat l’augment de viatgers, les pernoctacions van baixar un 0,8% al juliol, fins als 8,15 milions. L’estada mitjana també va retrocedir de 3,14 a 3,02 nits.
Per tant, els hotels reben més persones, però aquestes s’hi estan menys temps. Això comporta més rotació de clients i més moviments, sense que el creixement del nombre de visitants es tradueixi automàticament en un augment equivalent de les estades. Un model basat en el volum necessita cada vegada més arribades per continuar exhibint rècords.
L’habitatge, la factura més dolorosa
Les persones allotjades en hotels no són responsables directes de l’augment dels lloguers. Seria simplista establir aquesta relació. Però el rècord hoteler forma part d’un sistema turístic més ampli en què intervenen els habitatges d’ús turístic, els lloguers de temporada, les segones residències i la compra d’immobles amb finalitats vacacionals.
El mateix Banc d’Espanya reconeix que l’auge del lloguer turístic influeix en el mercat de l’habitatge. La institució assenyala que els usos alternatius dels pisos redueixen l’oferta residencial i que l’augment dels preus ha estat especialment intens a les grans àrees urbanes i les zones turístiques.
Quan destinar un habitatge a visitants o a lloguers temporals ofereix més rendibilitat que llogar-lo a una família, el mercat pren una decisió previsible: el resident perd. El resultat és una oferta més reduïda, preus més elevats i barris on viure-hi tot l’any es converteix en un privilegi.
Aquest fenomen no afecta només Barcelona. També es manifesta en poblacions costaneres i altres destinacions turístiques, on treballadors, joves i famílies tenen dificultats per trobar habitatge al mateix municipi on treballen.
Molta ocupació, però amb sous massa baixos
La defensa habitual del model és que el turisme crea llocs de treball. És cert. La qüestió és quina mena de llocs de treball crea i si permeten construir un projecte de vida digne.
Segons l’Observatori del Treball i Model Productiu, el salari mitjà brut anual del sector turístic català era de 23.619,9 euros el 2023, un 22,6% inferior a la mitjana de l’economia catalana. La meitat dels assalariats cobrava menys de 20.300 euros anuals.
Les categories professionals amb remuneracions inferiors als 20.000 euros concentraven el 48,5% dels treballadors turístics, davant del 37,1% en el conjunt de l’economia. En canvi, les categories professionals més altes només representaven el 10,8% de l’ocupació del sector, molt per sota del 26,7% general.
No es pot afirmar que totes les feines turístiques siguin precàries o poc qualificades. Però les dades sí que descriuen un model amb una elevada concentració de salaris baixos, parcialitat, temporalitat estacional i poques posicions d’alta qualificació.
La contradicció és evident: molts dels treballadors que sostenen la principal indústria turística no poden pagar els lloguers de les zones on aquesta indústria es concentra.
Barris convertits en aparadors
La saturació turística també modifica el comerç. Quan el consum dels visitants resulta més rendible que les necessitats quotidianes dels residents, les botigues de queviures, ferreteries, llibreries o negocis familiars deixen pas a establiments de records, franquícies, bars, consignes d’equipatge i serveis pensats per a estades de pocs dies.
No és només un canvi estètic. És una pèrdua de serveis, identitat i vida comunitària. Els documents municipals sobre Ciutat Vella ja adverteixen que els preus dels lloguers comercials dificulten la continuïtat dels negocis familiars i de proximitat.
A mesura que desapareix el comerç quotidià, els residents han de desplaçar-se més per comprar productes bàsics, mentre que els centres urbans es converteixen en escenaris homogenis, pràcticament intercanviables amb qualsevol altra destinació massificada.
Un rècord no és necessàriament una bona notícia
Catalunya no ha de renunciar al turisme, però sí deixar de confondre creixement amb benestar. Rebre més visitants no és un objectiu suficient si al mateix temps empitjora l’accés a l’habitatge, augmenta la pressió sobre l’espai públic, desapareix el comerç local i es consolida una economia de salaris baixos.
La resposta demana limitar la capacitat a les zones saturades, perseguir els allotjaments il·legals, regular efectivament els lloguers de temporada, protegir el comerç de proximitat i destinar una part més gran dels ingressos turístics a habitatge, transport, neteja i serveis públics. També cal exigir al sector més salaris, més estabilitat, més qualificació i més retorn social.
La pregunta no és si Catalunya vol turistes. La pregunta és quants en pot assumir, on, en quines condicions i a canvi de què.
Perquè un país no és un hotel, els barris no són decorats i els seus habitants no poden continuar pagant la factura dels rècords.
