Arquitectes catalans han deixat empremta en un parlament, museus, una estació de metro i construccions avantguardistes repartides per quatre continents
Quan es parla d’arquitectura catalana, les primeres imatges que acostumen a aparèixer són les formes impossibles d’Antoni Gaudí, el modernisme de Lluís Domènech i Montaner o els edificis que han convertit Barcelona en una capital mundial de l’arquitectura. Però el talent nascut o desenvolupat a Catalunya també ha deixat una empremta extraordinària molt lluny del país.
A Edimburg, el Parlament d’Escòcia sembla emergir directament del paisatge. A Nàpols, una estació de metro submergeix els viatgers en un espectacular oceà de llum blava. A Rosario, una intervenció concebuda des de Barcelona va ajudar a reconciliar la ciutat amb el riu Paraná. I a Melbourne, una gran estructura de fusta va transformar un jardí en un punt de trobada ciutadà.
Aquesta ruta recorre nou edificis i conjunts arquitectònics situats en quatre continents. Són obres d’èpoques, dimensions i funcions molt diferents, però comparteixen una mateixa característica: al darrere hi ha la mirada d’un arquitecte o estudi català.
1. El Parlament d’Escòcia: l’obra pòstuma d’Enric Miralles
Als peus de l’Arthur’s Seat i davant del palau de Holyroodhouse, a Edimburg, s’aixeca un dels edificis institucionals més singulars d’Europa. El Parlament d’Escòcia va ser concebut per l’arquitecte català Enric Miralles i l’estudi EMBT, fundat amb Benedetta Tagliabue, en col·laboració amb el despatx escocès RMJM.
La proposta va guanyar el concurs internacional convocat el 1998. Miralles volia que el parlament no fos percebut com una construcció imposada sobre el territori, sinó com un edifici que sorgís de la mateixa terra. Per això, el conjunt evita la monumentalitat convencional i es desplega mitjançant diferents volums que dialoguen amb el paisatge, la història i les formes naturals d’Escòcia.
La planta d’alguns espais recorda fulles o branques, mentre que les cobertes i les façanes incorporen referències a les embarcacions, als penya-segats i a l’arquitectura tradicional escocesa. Miralles va morir l’any 2000 i no va poder veure acabada la que seria una de les seves obres més conegudes. L’edifici va obrir les portes el 2004.
Malgrat les controvèrsies provocades pels retards i l’augment del pressupost, el Parlament d’Escòcia s’ha consolidat com una de les grans obres de l’arquitectura europea contemporània i com el llegat internacional més visible d’Enric Miralles.
2. La Fondation Maeght: un museu mediterrani de Josep Lluís Sert
A Saint-Paul-de-Vence, al sud de França, la Fondation Maeght reuneix arquitectura, art i paisatge en un espai concebut per l’arquitecte barceloní Josep Lluís Sert. Inaugurat el 1964, és un dels primers edificis europeus creats expressament per acollir una fundació privada d’art modern i contemporani.
Sert no va projectar un museu tancat i monumental, sinó una successió de sales, patis, jardins i terrasses en contacte permanent amb l’entorn mediterrani. La llum natural entra als espais expositius a través de les característiques cobertes corbes, mentre que els patis permeten integrar les obres d’art en el recorregut arquitectònic.
El projecte va néixer de la relació de Sert amb els galeristes Aimé i Marguerite Maeght i amb artistes com Joan Miró, Georges Braque, Marc Chagall o Alberto Giacometti. La presència catalana es fa especialment visible al laberint de Miró, un jardí poblat d’escultures i ceràmiques de l’artista.
La Fondation Maeght és una de les obres essencials de Sert i una demostració que un museu pot ser alguna cosa més que un contenidor: l’edifici, el paisatge i les peces exposades formen una única experiència.
3. Les Espaces d’Abraxas: la ciutat monumental de Ricard Bofill
A Noisy-le-Grand, als afores de París, s’alça un conjunt residencial que sembla pertànyer a una civilització imaginària. Les Espaces d’Abraxas, projectades per Ricard Bofill Taller d’Arquitectura, van ser construïdes a principis de la dècada del 1980 i s’han convertit en una de les obres més reconeixibles de l’arquitecte català.
El complex està format per tres grans peces: Le Palacio, Le Théâtre i L’Arc. Columnes monumentals, façanes geomètriques, escalinates, arcs i centenars d’habitatges componen una arquitectura gairebé teatral, concebuda com una reinterpretació contemporània dels palaus i les places del classicisme europeu.
Bofill volia demostrar que l’habitatge social també podia tenir una arquitectura monumental. Amb el pas dels anys, però, el conjunt ha generat debat sobre la relació entre l’ambició formal, el manteniment dels espais i la qualitat de vida quotidiana dels residents.
La seva aparença futurista i inquietant també ha seduït el cinema. El complex ha aparegut en produccions com Brazil, de Terry Gilliam, i Els jocs de la fam: l’ocell de la revolta – Part 2. La pantalla l’ha convertit en una icona global, encara que molts espectadors desconeguin que porta la signatura d’un arquitecte català.
4. El Museu Soulages: l’acer de RCR Arquitectes a Rodez
A Rodez, al sud de França, el Museu Soulages emergeix del paisatge com una successió de grans volums d’acer Corten. L’edifici va ser projectat per RCR Arquitectes —Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta— en col·laboració amb l’estudi francès Passelac & Roques.
Inaugurat el 2014, el museu està dedicat al pintor Pierre Soulages, conegut per la seva investigació artística al voltant del negre i la llum. Els arquitectes van evitar competir amb l’obra del creador i van optar per una arquitectura austera, marcada per un material que canvia de tonalitat segons la llum i les condicions atmosfèriques.
Alguns dels volums s’estenen sobre el pendent i s’obren cap al paisatge d’Aveyron. Aquesta relació entre matèria, llum, buit i entorn és una constant en l’obra de l’estudi d’Olot, reconegut el 2017 amb el Premi Pritzker, la distinció més prestigiosa de l’arquitectura internacional.
El Museu Soulages és una de les intervencions de RCR més importants fora de Catalunya i una de les obres que millor resumeixen la seva manera d’entendre l’arquitectura.
5. L’estació Toledo: un oceà sota els carrers de Nàpols
Baixar al metro de Nàpols pot convertir-se en una experiència artística. L’exemple més espectacular és l’estació Toledo, dissenyada per l’arquitecte català Òscar Tusquets i inaugurada el 2012.
Situada a una gran profunditat, l’estació acompanya els passatgers des del nivell del carrer fins a les andanes mitjançant un recorregut dominat pels mosaics, els reflexos i les tonalitats blaves. Un gran con travessa verticalment part de l’espai i permet que la llum natural penetri cap al subsol.
El disseny representa el descens des de la ciutat fins al mar. Els tons terrosos de les zones superiors donen pas progressivament als blaus més intensos, fins a crear la sensació de trobar-se sota l’aigua.
Toledo forma part de les anomenades Estacions de l’Art de Nàpols, un projecte que ha incorporat arquitectura contemporània i creacions artístiques a la xarxa de transport públic. L’obra de Tusquets ha rebut una gran projecció internacional i apareix habitualment en seleccions de les estacions de metro més belles del món.
6. L’MPavilion de Melbourne: l’ombra geomètrica de Carme Pinós
L’any 2018, l’arquitecta barcelonina Carme Pinós va ser escollida per projectar l’MPavilion, una instal·lació arquitectònica temporal als Queen Victoria Gardens de Melbourne.
Pinós va idear una estructura formada per grans plans geomètrics de fusta laminada que s’obrien com ales. La construcció proporcionava ombra durant els mesos més calorosos i, alhora, configurava diferents espais per a concerts, conferències, tallers i activitats ciutadanes.
El pavelló no tenia una façana principal ni imposava una única manera de circular-hi. La forma canviava segons el punt de vista i convidava els visitants a recórrer-lo, seure-hi o trobar-s’hi. Aquesta combinació de moviment, lleugeresa i funció social és una de les característiques més recognoscibles de l’obra de Pinós.
Un cop finalitzada la temporada als jardins, l’estructura va ser traslladada a un emplaçament permanent, com és habitual en aquest programa arquitectònic australià. El projecte va portar l’obra d’una de les arquitectes catalanes amb més projecció internacional fins a l’altra punta del món.
7. El Casal de Catalunya: modernisme català a Buenos Aires
En ple centre de Buenos Aires, el Casal de Catalunya conserva una de les expressions més visibles de la presència arquitectònica i cultural catalana a l’Argentina.
L’aspecte actual de l’edifici és fruit de la intervenció dels arquitectes Eugeni Campllonch, català establert a Buenos Aires, i Julián García Núñez, argentí format a Barcelona i deixeble de Lluís Domènech i Montaner. El conjunt, acabat el 1929, combina elements modernistes amb influències del gòtic català i del llenguatge decoratiu desenvolupat a Barcelona.
La façana, els vitralls, els elements escultòrics i l’ornamentació interior evoquen clarament l’arquitectura catalana de les primeres dècades del segle XX. L’edifici també allotja el Teatre Margarida Xirgu, un dels espais culturals més emblemàtics de la comunitat catalana a la capital argentina.
Més enllà del valor arquitectònic, el Casal explica la història de les migracions, l’associacionisme i la voluntat de preservar la cultura catalana a milers de quilòmetres del país. És un edifici, però també un testimoni viu de més d’un segle de presència catalana a Buenos Aires.
8. El Parque de España: la connexió catalana de Rosario amb el Paraná
A la riba del riu Paraná, el Centre Cultural Parque de España de Rosario és un dels grans projectes internacionals vinculats a l’arquitectura catalana del final del segle XX.
El conjunt va néixer d’un avantprojecte encarregat el 1980 a l’estudi barceloní MBM Arquitectes, format aleshores per Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell i David Mackay. El desenvolupament executiu i la direcció de l’obra van correspondre posteriorment a l’arquitecte rosarí Horacio Quiroga i Associats.
La intervenció va recuperar una antiga zona ferroviària i portuària i va aprofitar cinc túnels del segle XIX per crear-hi espais culturals. El conjunt incorpora un teatre, sales d’exposicions i conferències i una gran escalinata exterior oberta al Paraná.
Inaugurat el 1992, el projecte va esdevenir una peça pionera en la recuperació del front fluvial de Rosario. No es tractava únicament de construir un centre cultural, sinó de tornar a connectar la ciutat amb un espai fins aleshores ocupat per infraestructures en desús.
El Parque de España mostra com les idees urbanístiques desenvolupades a Barcelona van circular internacionalment i es van adaptar a altres realitats. També obliga a explicar-ne bé l’autoria compartida: el concepte va sorgir de MBM, però va ser desenvolupat i materialitzat amb participació local.
9. La Solana del Mar: modernitat catalana davant l’Atlàntic
A la platja de Portezuelo, a Punta Ballena, l’Uruguai conserva una de les obres més destacades de l’arquitecte barceloní Antoni Bonet i Castellana. La Solana del Mar, construïda entre el 1946 i el 1947, va ser concebuda com una hostatgeria i un restaurant integrats en el paisatge costaner.
Bonet havia marxat a l’Argentina el 1938 i va esdevenir una figura decisiva per a la introducció i difusió de l’arquitectura moderna al Riu de la Plata. A Punta Ballena també va participar en la planificació de la urbanització, amb la voluntat de respectar els boscos, les dunes i la relació directa amb el mar.
La Solana segueix la línia horitzontal de la costa i s’adapta al desnivell del terreny. L’arquitecte va dissenyar-ne també bona part del mobiliari i dels interiors, de manera que edifici, objectes i paisatge formessin un conjunt coherent.
L’obra combina principis del moviment modern amb solucions adaptades al clima i al territori. En determinats elements s’hi han identificat influències de Le Corbusier i Alvar Aalto, però també referències a les formes orgàniques d’Antoni Gaudí.
La Solana del Mar és, alhora, una peça d’arquitectura, una història d’exili i una mostra de la influència catalana en la modernització arquitectònica de l’Amèrica del Sud.
Una arquitectura catalana sense fronteres
Aquests nou edificis demostren que la projecció internacional de l’arquitectura catalana va molt més enllà dels noms i monuments habituals. Des d’un parlament nacional fins a una estació subterrània, des d’un museu envoltat de jardins fins a un centre cultural construït sobre antics túnels ferroviaris, cada obra respon al seu paisatge i a la seva societat.
No existeix un únic estil que les uneixi. Enric Miralles va buscar una arquitectura sorgida de la terra; Sert va fondre l’art amb el paisatge mediterrani; Bofill va reinventar la monumentalitat clàssica; RCR va treballar amb la matèria i la llum, i Carme Pinós va convertir una estructura temporal en un espai de convivència.
La petjada catalana tampoc no s’explica només per la fama dels seus creadors. En molts casos està relacionada amb l’exili, les migracions, la col·laboració internacional i la circulació d’idees entre continents. Aquesta és, probablement, la descoberta més interessant del viatge: l’arquitectura catalana també forma part de la història urbana d’Edimburg, Nàpols, París, Melbourne, Buenos Aires, Rosario o Punta Ballena.
