Cent cinquanta anys després de la seva mort, el creador de l’Eixample continua sent una figura universal: va convertir l’urbanisme en una ciència i va imaginar una ciutat amb més salut, mobilitat i igualtat
El 21 d’agost de 1876 moria a Caldas de Besaya, a Cantàbria, Ildefons Cerdà i Sunyer. Tenia 60 anys, una salut fràgil i una situació econòmica molt delicada. Se n’anava sense haver rebut tot el reconeixement —ni tots els honoraris— que mereixia una obra destinada a transformar Barcelona i a situar Catalunya en la història mundial de l’urbanisme.
Cent cinquanta anys després, el seu nom forma part del paisatge quotidià de milions de persones. És present en cada xamfrà de l’Eixample, en les seves grans avingudes i en aquella quadrícula inconfusible que permet reconèixer Barcelona des de l’aire. Però reduir Cerdà al dibuix geomètric de la capital catalana seria quedar-se només amb la superfície.
Ildefons Cerdà no es va limitar a projectar una ampliació urbana. Va formular una nova manera d’entendre la ciutat i va convertir l’urbanisme en una disciplina científica. Abans de dibuixar carrers, va estudiar com vivien les persones; abans de distribuir edificis, va calcular com hi circularien l’aire, la llum, les mercaderies i els nous mitjans de transport. La seva gran pregunta no era com havia de ser una ciutat més monumental, sinó com podia funcionar millor i oferir una vida més digna als seus habitants.
De Centelles a la fundació de l’urbanisme modern
Cerdà va néixer el 23 de desembre de 1815 al mas Cerdà de la Garga, a Centelles, en una família propietària rural amb una llarga vinculació al territori. Aquell origen no és una dada anecdòtica. La relació entre el camp i la ciutat travessaria tota la seva obra i quedaria condensada en una idea que encara avui conserva una força extraordinària: calia «ruralitzar allò urbà i urbanitzar allò rural».
La família havia pensat inicialment en una carrera eclesiàstica, però Cerdà va seguir la seva vocació científica. Va formar-se a Madrid com a enginyer de camins, canals i ports i va treballar en infraestructures viàries i ferroviàries. Aquella experiència li va permetre conèixer el territori i comprendre fins a quin punt les noves xarxes de transport estaven canviant l’economia, les ciutats i la vida de les persones.
Cerdà era enginyer, però també estadístic, economista, jurista, polític i reformador social. La seva mirada no separava les infraestructures de la salut, l’habitatge o les desigualtats. Entenia la ciutat com un organisme complex en què tot està connectat.
El 1867 va publicar la monumental Teoría general de la urbanización, considerada una obra fundacional de l’urbanisme modern. El mateix concepte d’«urbanització», entès com una disciplina amb metodologia pròpia, va adquirir amb Cerdà un sentit nou i sistemàtic.
Una Barcelona que s’ofegava dins les muralles
A mitjan segle XIX, Barcelona vivia atrapada dins un recinte emmurallat que impedia el seu creixement. La industrialització havia multiplicat la població, però l’espai disponible continuava sent pràcticament el mateix. La densitat era extrema; els habitatges, petits i mal ventilats, i les epidèmies, freqüents.
Cerdà no es va limitar a observar aquesta situació. Va recollir dades sobre els salaris, l’alimentació, els habitatges, les malalties i la mortalitat de la població obrera. La seva Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856, publicada com a apèndix de la seva teoria general, és un dels primers grans estudis quantitatius sobre les desigualtats dins una ciutat industrial.
Les xifres li van permetre demostrar que la forma urbana no era neutral: un carrer estret, una casa sense ventilació o un barri sense serveis podien determinar l’esperança de vida dels seus habitants. L’urbanisme, per tant, també era una qüestió de justícia social.
L’Eixample que Cerdà va imaginar no és exactament el que es va construir
El Pla Cerdà, aprovat el 1859 i desplegat a partir de 1860, proposava una trama regular que havia d’estendre Barcelona més enllà de les muralles i connectar-la amb els municipis del pla.
Les illes octogonals, d’uns 113 metres de costat, incorporaven els característics xamfrans. Aquells espais no eren un caprici estètic: facilitaven la visibilitat, els girs i la circulació a les cruïlles. Ildefons Cerdà pensava en carruatges i tramvies, però va crear una estructura que, amb totes les tensions acumulades, ha estat capaç d’absorbir el trànsit motoritzat, les xarxes de serveis i successives transformacions de la mobilitat.
La proposta reservava espai per als arbres, la llum natural, la ventilació, els equipaments i els jardins interiors. Les edificacions havien d’ocupar inicialment només una part de cada illa. Cerdà volia una ciutat oberta, saludable i sense un centre privilegiat: una estructura homogènia que distribuís serveis i qualitat urbana pel conjunt del territori.
Aquest ideal, però, va ser progressivament alterat. La pressió immobiliària va fer augmentar l’altura i la profunditat dels edificis, es van ocupar patis interiors i molts dels espais verds previstos van desaparèixer. La Barcelona construïda conserva l’esquelet de Cerdà, però no tota la seva ambició social i ambiental.
Un projecte rebut amb hostilitat
La implantació del Pla Cerdà va estar envoltada d’una intensa disputa política. El concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona havia estat guanyat per Antoni Rovira i Trias, que proposava una ciutat radial i jerarquitzada. El govern de l’Estat espanyol, però, va aprovar el projecte de Cerdà.
Aquesta decisió va alimentar durant dècades el relat que presentava l’enginyer com un tècnic imposat contra Barcelona. La seva quadrícula igualitària tampoc no satisfeia els interessos d’una part de les elits, més favorables a una ciutat monumental, amb barris i centres clarament jerarquitzats.
Cerdà va suportar campanyes de desprestigi, disputes administratives i dificultats per cobrar els treballs que havia fet. La seva figura va quedar durant molt de temps eclipsada, fins i tot dins la ciutat que havia transformat.
Cerdà més enllà de Catalunya
Cerdà no va deixar fora de Catalunya una obra construïda comparable a l’Eixample de Barcelona. La seva dimensió exterior prové sobretot dels anys de formació i activitat política a Madrid, dels treballs d’enginyeria desenvolupats en diversos territoris de l’Estat i, especialment, de l’abast internacional del seu pensament.
El 1861 va elaborar la Teoría de la viabilidad urbana y reforma de la de Madrid, una proposta per repensar la mobilitat i l’estructura interna de la capital de l’Estat. També va estudiar la connexió entre les xarxes marítimes, ferroviàries i terrestres, anticipant una concepció intermodal del transport que avui resulta plenament contemporània.
La seva influència internacional, però, no s’ha produït tant per la reproducció exacta de la quadrícula barcelonina com per la metodologia que hi havia al darrere. Cerdà va defensar que les ciutats s’havien de projectar a partir de dades, fluxos, infraestructures, salut pública i necessitats socials. Aquesta visió sistèmica és avui una base fonamental de la planificació urbana arreu del món.
Barcelona s’ha convertit, gràcies en bona part a l’Eixample, en un cas d’estudi internacional. Urbanistes, arquitectes i responsables públics de diferents països analitzen la flexibilitat de les seves illes, la densitat, la barreja d’usos, la mobilitat i la capacitat de transformació d’una trama concebuda fa més d’un segle i mig.
Un enginyer que també va voler transformar la política
La dimensió social de Cerdà no es limitava als plànols. D’idees progressistes, republicanes i federalistes, va ser diputat a les Corts, regidor de Barcelona i membre de la Milícia Nacional. Durant la Primera República va ocupar la vicepresidència i, posteriorment, la presidència de la Diputació de Barcelona, entre el maig de 1873 i el gener de 1874.
La seva acció política formava part del mateix projecte que la seva feina tècnica. Cerdà considerava que la modernització de les infraestructures, les llibertats civils i la millora de les condicions de vida havien d’avançar conjuntament. Per a ell, construir una ciutat significava també construir una societat.
Va estar vinculat a la Societat Filomàtica, una de les entitats que acabarien confluint en l’Ateneu Barcelonès. Avui, un retrat pòstum pintat per Ramon Martí i Alsina el 1878 presideix la biblioteca de la institució.
El llegat pendent de Cerdà
El 150è aniversari de la seva mort ha donat lloc a l’Any Cerdà 2026, impulsat per institucions, administracions i col·legis professionals. El programa inclou exposicions, seminaris i activitats a Centelles, Barcelona i Madrid per reivindicar el conjunt de la seva trajectòria i no únicament el Pla de l’Eixample.
La commemoració coincideix, a més, amb la designació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. És una oportunitat per projectar internacionalment un dels grans pensadors catalans del segle XIX, però també per preguntar-nos què queda pendent del seu projecte.
La crisi de l’habitatge, la contaminació, l’emergència climàtica, la desigualtat territorial i la transformació de la mobilitat tornen a situar al centre moltes de les qüestions que Cerdà ja es plantejava. La seva resposta no va ser decorar la ciutat, sinó estudiar-la, comprendre-la i posar-la al servei de les persones.
Potser aquest és el seu llegat més universal. Cerdà no va imaginar només la Barcelona del segle XIX. Va imaginar una ciutat capaç d’adaptar-se al futur. I, cent cinquanta anys després de la seva mort, encara obliga el món a pensar com volem viure junts.
