Noranta anys després de l’assassinat de Federico García Lorca, les seves restes continuen desaparegudes. El llibre d’Ian Gibson i una nova petició per obrir els arxius oficials expliquen per què el misteri encara no s’ha resolt.
Una olivera assenyalada per un dels homes obligats a enterrar els afusellats. Uns ossos presumptament trobats durant la construcció d’un parc i amagats sota una font. Uns documents oficials que encara podrien continuar classificats. Noranta anys després de l’assassinat de Federico García Lorca, les pistes s’acumulen, però el cos del poeta continua sense aparèixer.
Lorca va ser afusellat per les forces colpistes l’agost del 1936 en algun punt del camí entre Víznar i Alfacar, a Granada. Va morir al costat del mestre republicà Dióscoro Galindo i dels banderillers anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. No va haver-hi judici, no se’n va comunicar oficialment l’execució i mai no s’ha pogut determinar on van enterrar-los.
Aquest 18 d’agost es compleixen noranta anys del crim. L’efemèride ha tornat a situar al centre del debat una pregunta que ha travessat dècades d’investigacions, excavacions frustrades i silencis institucionals: on són les restes de Federico García Lorca?
El misteri és el centre de No me encontraron. La fosa de Lorca: crónica de un olvido, el llibre en què Ian Gibson reconstrueix els intents de localitzar la fossa i denuncia els errors, els interessos i les resistències que han condicionat la recerca. A Connexió Mèxic, Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado han conversat amb Alfredo Castro sobre les principals revelacions i preguntes que planteja l’obra.
Els últims dies de Federico García Lorca
El 13 de juliol de 1936, Lorca va marxar de Madrid per passar uns dies amb la família a la Huerta de San Vicente, la seva residència d’estiu a Granada. El clima polític era cada vegada més violent i el poeta havia rebut recomanacions perquè actués amb prudència.
El cop d’estat militar va començar el 17 de juliol al protectorat del Marroc i es va estendre l’endemà a la península. Els militars revoltats es van imposar a Granada el dia 20 i van desencadenar una repressió immediata contra representants republicans, sindicalistes, mestres, intel·lectuals i qualsevol persona considerada pròxima a l’esquerra.
Entre els perseguits hi havia Manuel Fernández Montesinos, alcalde socialista de Granada, cunyat de Lorca i marit de la seva germana Concha. Va ser detingut i assassinat el 16 d’agost. Durant aquelles setmanes, la família García Lorca també va patir escorcolls i amenaces.
En veure que el cercle s’estrenyia, el poeta va abandonar la Huerta de San Vicente i es va refugiar a casa de la família Rosales. Era amic de Luis Rosales i confiava que la vinculació d’alguns dels seus germans amb la Falange el protegiria. Va ser una falsa seguretat.
El 16 d’agost, un grup armat encapçalat per l’exdiputat de la CEDA Ramón Ruiz Alonso va detenir Lorca a casa dels Rosales. El van conduir al Govern Civil de Granada, sense judici ni possibilitat de defensar-se.
Una execució sense data definitiva
Les últimes hores de Lorca no s’han pogut reconstruir amb una certesa absoluta. La versió més estesa sosté que va ser traslladat a La Colonia, un antic edifici de vacances infantils de Víznar que les forces colpistes havien convertit en centre de reclusió. Des d’allà, els detinguts eren conduïts fins als llocs d’execució.
Entre la matinada del 17 i la del 19 d’agost —la data exacta continua discutida pels investigadors—, Lorca va ser portat fins al camí entre Víznar i Alfacar. Allà va ser afusellat amb Galindo, Galadí i Arcollas. Tenia 38 anys.
Durant dècades es va intentar presentar el crim com una venjança entre famílies granadines o com un episodi desvinculat de la repressió política. La documentació coneguda, però, situa l’assassinat dins la violència desencadenada pels responsables del cop d’estat.
Lorca no militava en cap partit, però havia expressat la seva proximitat als valors republicans i la seva simpatia pel Front Popular. La seva obra, la seva popularitat i la llibertat amb què vivia tampoc encaixaven en l’ordre polític, social i moral que volien imposar els revoltats. La seva homosexualitat va ser utilitzada per perseguir-lo i justificar-ne l’assassinat.
Un informe policial franquista del 1965 va reconèixer que Lorca havia estat executat després de ser acusat de socialista, maçó i homosexual. El document assenyalava que havia estat tret del Govern Civil i conduït cap a Fuente Grande, a Alfacar. L’Estat franquista, per tant, disposava d’informació sobre el crim, encara que el règim mai no en va aclarir públicament les circumstàncies.
L’olivera assenyalada per un testimoni
Ian Gibson ha dedicat gairebé seixanta anys a investigar l’assassinat i el possible emplaçament de la fossa. A No me encontraron, publicat coincidint amb el norantè aniversari, revisa les diferents recerques i explica per què considera que el cas no es pot donar per tancat.
Una de les pistes principals procedeix de Manuel Castilla Blanco, conegut com Manolo el Comunista. Castilla havia estat un dels homes obligats a obrir fosses i enterrar les persones afusellades. Anys després va situar Lorca i els seus companys prop d’una olivera d’Alfacar.
El mateix indret havia estat assenyalat a Agustín Penón, l’investigador nord-americà d’origen català que va arribar a Granada el 1955 per reconstruir el crim. Penón va aconseguir parlar amb testimonis directes en una ciutat on la por imposada per la dictadura encara mantenia moltes boques tancades.
A Connexió Mèxic, Alfredo Castro recorda que va visitar la zona el 1998. L’olivera continuava dempeus, convertida en un testimoni silenciós d’aquella matinada.
El 2009 van començar les excavacions al Parc Federico García Lorca d’Alfacar. L’operació va despertar una enorme expectació internacional, però va acabar l’abril del 2010 sense trobar restes humanes.
El resultat no demostrava necessàriament que els testimonis s’haguessin equivocat. Segons explica Castro a partir del llibre de Gibson, no es va poder intervenir en tota la superfície indicada per Manuel Castilla Blanco. Una part dels terrenys havia quedat en mans privades i no va ser examinada completament.
Què pot haver-hi sota la font d’Alfacar?
Una de les pistes més inquietants condueix fins a la font ornamental del Parc Federico García Lorca.
Durant la construcció del recinte, el 1986, uns treballadors haurien trobat ossos humans. Segons el testimoni conegut posteriorment, les restes es van recollir i traslladar a l’entorn de la font per evitar que la descoberta aturés les obres. Els operaris haurien deixat una marca per identificar el punt.
No s’ha demostrat que aquells ossos fossin de Lorca, Galindo, Galadí o Arcollas. Tampoc no s’ha pogut comprovar de manera concloent què va passar amb les restes que presumptament van aparèixer. Per a Gibson, però, la pista té prou consistència per justificar una investigació.
Alfredo Castro defensa a Connexió Mèxic que, si cal desmuntar parcialment la font per examinar-ne el subsol, s’hauria de fer. La possibilitat de recuperar les víctimes està per damunt de la conservació intacta d’un element ornamental.
Altres hipòtesis sostenen que les autoritats franquistes haurien traslladat els cossos quan l’assassinat de Lorca va adquirir repercussió internacional. També s’ha plantejat que la seva família podria haver recuperat secretament les restes. Són teories basades en testimonis o indicis, però cap no ha estat demostrada.
La família Lorca i unes excavacions incòmodes
La posició de la família García Lorca també ha condicionat la recerca. Els descendents del poeta s’han mostrat contraris a buscar-ne i identificar-ne les restes, s’han negat a facilitar mostres d’ADN i han defensat que Lorca descansi amb les altres víctimes.
La qüestió, però, no afecta únicament el poeta. Les famílies de Dióscoro Galindo i Francisco Galadí sí que van reclamar l’exhumació dels seus parents. Aquest conflicte va convertir la recerca en un debat sobre qui pot decidir davant d’una fossa compartida.
Gibson sosté que Lorca no pertany només a la seva família. La seva dimensió universal i el seu valor com a símbol de les víctimes del franquisme converteixen la localització del cos en una qüestió pública.
La reclamació d’obrir els arxius oficials
Coincidint amb el norantè aniversari, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) ha demanat al govern de l’Estat espanyol que desclassifiqui tota la documentació relacionada amb l’assassinat.
L’entitat va presentar el 17 d’agost un escrit adreçat al president Pedro Sánchez en què denuncia que encara hi pot haver documents ocults sobre el crim i les repercussions que va tenir. L’associació considera que mantenir en secret informació sobre la repressió franquista protegeix els botxins i perpetua el greuge contra les víctimes.
L’ARMH recorda el cas de l’informe del Ministeri de Governació del 1965 que reconeixia l’execució. El document va arribar confidencialment a l’associació el 2009 i no va poder fer-se públic fins al 2015, una vegada protegida la identitat de la persona que l’havia facilitat.
Gibson també reclama l’obertura completa dels arxius i proposa crear una comissió independent d’experts. Aquest organisme hauria de reunir la documentació, contrastar els testimonis i establir quins indrets encara es poden explorar amb les tècniques actuals, com ara el georadar.
Lorca és també tots els altres desapareguts
La fama universal de Federico García Lorca pot fer oblidar que no va morir sol. Al seu costat van ser assassinats Dióscoro Galindo, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas, les famílies dels quals tenen el mateix dret a saber on són.
Les excavacions efectuades al barranc de Víznar han permès recuperar centenars de víctimes de la repressió franquista. El poeta és, en aquest sentit, el desaparegut més conegut d’una tragèdia col·lectiva.
El títol No me encontraron prové dels versos finals de Fábula y rueda de los tres amigos, un poema inclòs a Poeta en Nueva York. Lorca hi imagina la seva pròpia desaparició i una recerca que acaba sense trobar-lo. Llegides després del seu assassinat, les paraules adquireixen una dimensió gairebé profètica.
Noranta anys després, Federico García Lorca continua present als llibres, als teatres i a la memòria cultural de tot el món. El seu cos, però, encara descansa en un indret desconegut.
L’olivera continua dempeus. La font encara no ha revelat què amaga a sota. I els arxius podrien conservar una part de la veritat. Mentre quedin documents per obrir, terrenys per explorar i testimonis per contrastar, la recerca de Lorca no es podrà considerar acabada.
