A Connexió Mèxic conversem amb Alfredo Castro sobre No me encontraron. La fosa de Lorca: crónica de un olvido, l’obra en què Ian Gibson reconstrueix la recerca de les restes de Federico García Lorca i examina els silencis, les hipòtesis i les resistències que encara envolten el cas.
Federico García Lorca va ser assassinat la matinada del 18 d’agost de 1936 en algun punt del camí entre Víznar i Alfacar, a Granada. Amb ell van morir el mestre republicà Dióscoro Galindo González i els banderillers anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. Gairebé noranta anys després, encara no se sap on són les seves restes.
La desaparició del poeta s’ha convertit en un dels grans enigmes de la repressió franquista, però també en el símbol d’una memòria que continua sense ser reparada. No és només la història d’un escriptor universal enterrat en un indret desconegut, sinó també la de les milers de víctimes que encara romanen en fosses comunes arreu de l’Estat espanyol.
Aquest és el punt de partida de No me encontraron. La fosa de Lorca: crónica de un olvido, el llibre més recent de l’hispanista Ian Gibson. A Connexió Mèxic, Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado conversen amb Alfredo Castro sobre una obra que reconstrueix les excavacions efectuades a Alfacar entre el 2009 i el 2010, però que també revisa dècades d’investigacions, testimonis i teories al voltant del destí de Lorca.
Els investigadors que van desafiar la por
Durant la dictadura franquista, investigar l’assassinat de Lorca significava endinsar-se en un territori dominat per la por. A Granada, els testimonis directes convivien amb els responsables de la repressió o amb els seus descendents, i parlar podia comportar conseqüències. Malgrat aquest clima, alguns investigadors van intentar reconstruir què havia passat aquella matinada d’agost.
Alfredo Castro destaca la feina d’Agustín Penón, un investigador nord-americà d’origen espanyol que va arribar a Granada a mitjan dècada de 1950. La seva manera d’apropar-se als testimonis li va permetre obtenir informació que fins aleshores havia quedat reclosa en l’àmbit privat.
Una de les persones amb qui va parlar va ser Manuel Castilla Blanco, conegut com Manolo el Comunista. Castilla havia estat un dels presoners obligats a obrir fosses i enterrar persones afusellades. Anys després, va assenyalar a Penón —i posteriorment a Ian Gibson— un possible lloc d’enterrament pròxim a un oliver de la zona d’Alfacar.
Castro recorda que va visitar aquest indret el 1998 i que l’oliver encara hi era, convertit en una mena de testimoni silenciós d’aquella matinada. La localització indicada per Castilla adquiriria una gran importància en les investigacions posteriors, tot i que les excavacions no acabarien confirmant-la.
A aquest testimoni se n’hi afegirien d’altres, com el transmès per María Luisa Iliescas Soriano a partir del relat dels seus oncles. Segons aquesta versió, un dels membres de l’escamot executor hauria conduït un familiar seu fins al lloc on presumptament van ser enterrats Lorca i els seus companys. D’aquell indret se n’hauria fet una fotografia que no va sortir a la llum fins al 1980 i que apuntava cap a una zona coincident amb altres testimonis.
L’excavació que havia de resoldre l’enigma
L’aprovació de la Llei de memòria històrica el 2007 va obrir la possibilitat d’impulsar una recerca oficial. El setembre del 2009 van començar les excavacions a Alfacar per intentar localitzar les restes de Lorca, Galindo, Galadí i Arcollas. Ian Gibson va seguir els treballs i en va deixar constància en un dietari que constitueix el nucli de No me encontraron.
L’operació va despertar una enorme expectació mediàtica. La possibilitat de trobar el cos de Lorca va atreure periodistes d’arreu del món, però també va reactivar el vell debat sobre la memòria. Mentre les famílies dels represaliats i les entitats memorialistes defensaven el dret a conèixer la veritat i recuperar els cossos, alguns sectors conservadors insistien que excavar significava reobrir ferides.
Una de les qüestions més delicades va ser la posició de la família García Lorca, contrària a la recerca i a la identificació de les restes. Segons exposa Castro a partir del relat de Gibson, els familiars es van negar a proporcionar mostres d’ADN i van mostrar una oposició clara a unes excavacions que no buscaven únicament el poeta, sinó també les altres persones assassinades amb ell.
Els treballs van acabar l’abril del 2010 sense trobar restes humanes. Lluny de tancar el cas, aquell resultat va desencadenar una onada de crítiques contra els investigadors i, especialment, contra Ian Gibson. Es va posar en dubte la fiabilitat dels testimonis i es va acusar l’hispanista d’haver construït una part de la seva trajectòria al voltant de Lorca. El llibre recupera aquestes controvèrsies i les situa dins una recerca marcada des del principi per les tensions polítiques, familiars i institucionals.
Uns terrenys que no es van investigar completament
Una de les qüestions que expliquen el fracàs de les excavacions és la delimitació dels terrenys. Castro assenyala que la Diputació de Granada no va adquirir tota la superfície que havia indicat Manuel Castilla Blanco. Una part del possible emplaçament va continuar en mans privades i no es va poder examinar de manera adequada.
Aquest detall impedeix afirmar que la pista fos falsa. Les excavacions van demostrar que no hi havia restes a la zona concreta on es va intervenir, però no van descartar completament que poguessin trobar-se molt a prop. En un terreny on la distància entre Víznar i Alfacar supera el quilòmetre i on els testimonis intentaven reconstruir records de feia dècades, qualsevol error de delimitació podia resultar decisiu.
La recerca fallida va reforçar altres hipòtesis. Una sosté que les autoritats franquistes haurien traslladat els cossos en algun moment, conscients de la repercussió internacional que havia adquirit l’assassinat de Lorca. Una altra planteja que el pare del poeta, pertanyent a una família benestant de Granada, podria haver negociat secretament la recuperació de les restes del seu fill.
Castro exposa aquestes possibilitats com allò que són: hipòtesis construïdes a partir de testimonis i indicis, però no fets demostrats. Precisament per això considera necessari continuar investigant i no donar per tancat el cas.
La pista de la font d’Alfacar
Una de les teories més inquietants condueix fins a la font ornamental del Parc Federico García Lorca d’Alfacar. Durant la construcció de l’espai, el 1986, una brigada d’obrers hauria descobert diverses restes humanes. Davant el temor que la troballa paralitzés el projecte, els ossos haurien estat recollits en una bossa i dipositats sota la font.
Aquest episodi va adquirir notorietat gràcies al testimoni d’Ernesto Molina, exdiputat socialista relacionat amb la construcció del parc. Segons la informació recollida per Gibson, els treballadors haurien deixat una marca per poder identificar posteriorment el lloc exacte. La marca existeix, però la zona no ha estat investigada fins a les darreres conseqüències.
Per a Castro, aquesta pista és prou sòlida per justificar una nova intervenció. Si calgués desmuntar una part de la font per comprovar què hi ha a sota, defensa que s’hauria de fer. La importància històrica i humana de la recerca està per damunt de la preservació d’un element ornamental.
Una comissió d’experts per reprendre la recerca
Davant la dispersió de testimonis i els resultats infructuosos de les excavacions, Ian Gibson proposa constituir una comissió governamental independent formada per especialistes. La seva funció hauria de ser reunir tota la documentació disponible, contrastar les declaracions recollides durant dècades i establir quines zones encara poden ser investigades.
Aquesta revisió també hauria d’incorporar les noves tecnologies de prospecció, capaces d’examinar el subsol sense haver d’obrir immediatament el terreny. Entre els indrets que Gibson considera que caldria estudiar hi ha la Huerta de San Vicente, la residència d’estiu de la família García Lorca, convertida actualment en museu. La possibilitat que la família hagués recuperat el cos en secret no s’ha demostrat, però l’hispanista considera que una prospecció amb georadar podria contribuir a descartar-la o confirmar si hi ha indicis que justifiquin una excavació.
Gibson també reclama que es facin públics tots els documents franquistes relacionats amb l’assassinat. Castro considera incomprensible que, gairebé noranta anys després dels fets, encara pugui haver-hi arxius oficials sense desclassificar. Obrir-los permetria aclarir què sabien les autoritats, com van gestionar les informacions sobre l’enterrament i si es va ordenar algun trasllat posterior.
Lorca i els altres desapareguts
La repercussió universal de Lorca pot fer oblidar que el poeta no va morir sol. La recerca de les seves restes és inseparable de la de Dióscoro Galindo, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas, així com de la de totes les víctimes de la repressió franquista a la zona.
Les excavacions efectuades al barranc de Víznar han permès recuperar centenars de cossos. Cada identificació retorna un nom i una història a persones que van ser assassinades i condemnades després a l’oblit. Des d’aquesta perspectiva, buscar Lorca no significa privilegiar una celebritat, sinó utilitzar la seva dimensió internacional per il·luminar una repressió molt més extensa.
El debat tampoc és exclusiu de l’Estat espanyol. Gibson estableix una comparació amb el cas del cantautor xilè Víctor Jara, assassinat després del cop d’estat de 1973. Quan les seves restes van ser exhumades i identificades, ja en democràcia, Xile li va oferir un funeral públic multitudinari. Aquesta experiència porta l’hispanista a preguntar-se per què un homenatge semblant continua generant tanta resistència en el cas de Lorca.
El vers que es va convertir en profecia
El títol de l’obra de Gibson prové de Fábula y rueda de los tres amigos, un poema inclòs a Poeta en Nueva York. En els versos finals, Lorca escriu: “Ya no me encontraron. No me encontraron. No. No me encontraron”.
Llegides després del seu assassinat, aquestes paraules adquireixen una força gairebé profètica. El poeta va imaginar literàriament la seva pròpia desaparició abans de convertir-se en un dels desapareguts més coneguts del segle XX.
La conversa de Connexió Mèxic no ofereix una resposta definitiva sobre el lloc on es troben les restes de Federico García Lorca. Sí que deixa, però, una pregunta difícil d’esquivar: per què, després de tantes investigacions, encara hi ha indrets sense explorar, documents sense obrir i hipòtesis raonables que no s’han comprovat?
No me encontraron explica el fracàs d’una excavació, però sobretot retrata una societat que encara no ha sabut afrontar plenament el seu passat. La fossa de Lorca continua sense aparèixer i, mentre no es reprengui la recerca amb voluntat política, independència i rigor científic, els versos que donen títol al llibre conservaran tota la seva dolorosa vigència.
