Nascuda a Dublín el 2025, la formació reuneix persones de procedències diverses i vol estendre la cultura castellera arreu d’Irlanda
Els Castellers d’Éire han aixecat a Irlanda una estructura que va molt més enllà dels castells. La colla, creada a Dublín el 2025, s’ha convertit en un punt de trobada per a joves que viuen fora del seu país, persones que descobreixen per primera vegada el món casteller i famílies que busquen un espai de comunitat. En una entrevista al programa Aletes arreu del món, que presenta Marc Diudé a RAB Ràdio, la Júlia, membre de la tècnica, i en Jordi, president de l’entitat, expliquen com ha crescut un projecte que va començar gairebé com una trobada informal en un parc.
La trajectòria dels dos entrevistats resumeix bé la diversitat que conviu dins la colla. En Jordi seguia els castells abans de traslladar-se a Dublín, però mai no havia format part d’una formació. La Júlia, en canvi, tenia experiència castellera des del 2017 a la Jove de Sitges, on també havia assumit responsabilitats tècniques i havia estat cap de canalla. Aquesta combinació de persones experimentades i membres completament novells ha marcat el desenvolupament dels Castellers d’Éire.
D’un formulari obert al primer assaig en un parc
L’origen de la colla està estretament relacionat amb el Casal Català d’Irlanda. L’entitat va difondre un formulari per saber quantes persones estarien interessades a crear una colla castellera i si alguna tenia experiència prèvia. A partir de les respostes, un petit grup va començar a definir què necessitaven, com havia de ser el primer assaig i quina preparació calia tenir.
La primera reunió es va fer al març i el primer assaig, al maig. La convocatòria es va celebrar en un parc i els impulsors no sabien quina resposta tindria. Esperaven reunir cinc o sis persones, en una trobada que s’assemblava més a una quedada d’amics que a un assaig convencional. A poc a poc, però, s’hi va incorporar més gent i la colla va començar a dotar-se d’una estructura pròpia, amb escut, camisa i un nombre creixent de participants.
El suport del Casal Català d’Irlanda ha estat fonamental, però un dels grans punts d’inflexió va ser trobar un local cobert. Els hiverns freds i plujosos de Dublín dificultaven la continuïtat dels assajos a l’aire lliure. Disposar d’un espai estable ha permès treballar amb més regularitat i consolidar el creixement de la formació.
«La gent ve a provar, però es queda per la comunitat»
Per a la Júlia, l’element decisiu no és només poder assajar sota cobert. «La gent ve a provar, però es queda per la comunitat que estem creant», explica. Bona part dels primers membres eren joves en una etapa posterior a la universitat que, a més de fer castells, organitzaven activitats plegats. La colla es va convertir així en una «casa fora de casa», una funció especialment rellevant per a les persones que viuen lluny del seu entorn d’origen.
Ara els Castellers d’Éire afronten una nova etapa amb la incorporació de famílies i canalla. El canvi els obliga a ampliar les activitats, adaptar l’organització interna i deixar enrere progressivament la dinàmica inicial d’un grup d’amics. La formació aplega catalans i persones procedents, entre altres llocs, del Brasil, Bulgària, Xile i Suïssa.
L’assignatura pendent és atraure més població irlandesa i aconseguir que el projecte sigui percebut com una iniciativa compartida entre les cultures catalana i irlandesa.
Un nom irlandès per arribar a tot el país
Aquesta voluntat també explica el nom de la colla. En lloc d’identificar-se únicament amb Dublín, els fundadors van optar per Éire, el nom d’Irlanda en gaèlic. La tria els permet representar el conjunt del país i expressa el compromís de portar els castells més enllà de la capital, amb ciutats com Cork o Galway a l’horitzó.
La colla ja ha començat a fer aquest camí amb una sortida a Cork, on hi ha una comunitat catalana activa. El desplaçament combina la voluntat de donar-se a conèixer, reforçar els vincles interns i actuar amb la camisa, un moment que els membres consideren determinant per augmentar la motivació i posar a prova la feina feta als assajos.
La dimensió internacional també es reflecteix en les llengües. L’anglès és la llengua compartida per facilitar la participació de tothom, però el català conserva una presència important, especialment en el vocabulari i les indicacions pròpies del món casteller. Segons la persona i la situació, també hi apareix el castellà. El resultat és una convivència lingüística que obliga la tècnica a trobar noves maneres d’explicar conceptes que, a Catalunya, sovint es donen per entesos.
La germanor amb Edimburg i les colles padrines
La proximitat amb la Colla Castellera d’Edinburgh ha generat una relació especialment estreta. El contacte va començar a través de les xarxes socials, va continuar amb una visita a Escòcia i es va consolidar quan la colla d’Edimburg va participar en la primera diada dels Castellers d’Éire. D’aquesta trobada n’han sorgit vincles que ja van més enllà de l’activitat castellera.
La Jove de Sitges i els Castellers de Viladecans són les dues colles padrines, escollides en assemblea després que els membres presentessin diverses candidatures. El suport i l’experiència de les formacions de Catalunya són especialment importants per a una colla amb molts integrants que no havien fet mai castells abans d’arribar al primer assaig.
Créixer malgrat les assegurances i els obstacles legals
En l’àmbit tècnic, la incorporació de canalla ha obert noves possibilitats. La colla ha treballat estructures com el tres, el quatre i la torre, i té entre els objectius immediats preparar un pilar de quatre per participar en una trobada internacional a Tarragona. A més llarg termini, aspira a completar un castell sencer abans d’acabar l’any.
El progrés, però, conviu amb dificultats que no existeixen de la mateixa manera a Catalunya. Les assegurances han estat un dels principals obstacles, tant per disposar d’un local com per cobrir personalment els castellers. També han hagut de canviar diverses vegades de parc i, en una ocasió, van ser expulsats de St Stephen’s Green perquè no s’hi permetien activitats d’aquest tipus.
De moment, la relació amb l’administració local és molt limitada i la colla admet que explicar què són els castells i com funcionen no sempre és senzill. La coordinació entre les colles internacionals i el suport de les formacions catalanes poden contribuir a millorar aquest reconeixement.
Mentrestant, els Castellers d’Éire continuen assajant, formant els membres novells i buscant noves places. El seu repte no és únicament aixecar estructures més altes, sinó fer créixer una comunitat capaç d’arrelar la cultura castellera arreu d’Irlanda.
