El professor i articulista qüestiona al Connexió de RAB Ràdio la gestió de l’error que deixarà Catalunya sense resultats comparables de PISA 2025, però també posa en dubte el model de l’OCDE i la manca d’avaluació de les reformes educatives.
Catalunya coneixerà els resultats de les proves PISA 2025, però no els podrà comparar de manera fiable amb els d’altres territoris ni amb els d’edicions anteriors. L’exclusió de 591 dels 2.545 alumnes seleccionats —un 23,2% de la mostra— ha deixat el país sense una de les principals eines internacionals per observar l’evolució del sistema educatiu.
A Connexió, Germà Capdevila ha entrevistat el professor i historiador Xavier Diez per analitzar les causes de la incidència, les responsabilitats que se’n poden derivar i, sobretot, la utilitat real de les proves PISA. Diez considera que el problema no es limita a un error tècnic, sinó que evidencia una falta de control i d’avaluació de les polítiques educatives aplicades a Catalunya durant els darrers anys.
Un 23,2% de l’alumnat seleccionat va quedar exclòs
Les proves PISA, impulsades per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), avaluen cada tres anys les competències de l’alumnat de quinze anys en matemàtiques, comprensió lectora i ciències. No examinen tots els estudiants, sinó una mostra representativa que ha de complir uns criteris estadístics molt estrictes.
En el cas de Catalunya, 591 dels 2.545 alumnes seleccionats van quedar exempts de participar-hi. El percentatge d’exclusió va arribar així al 23,2%, molt per sobre del màxim recomanat per l’OCDE, situat al voltant del 5%.
Aquesta desviació farà que les dades catalanes no es puguin comparar amb les d’altres sistemes educatius ni amb els resultats obtinguts pel país en convocatòries anteriors. Catalunya disposarà d’informació interna, però perdrà precisament un dels principals arguments de PISA: la possibilitat d’observar l’evolució del sistema dins d’un marc internacional compartit.
Xavier Diez qüestiona l’explicació oficial
Una de les explicacions aportades sobre l’elevat nombre d’exempcions apunta a una possible confusió dels centres entre les proves PISA i les competències bàsiques de quart d’ESO. Xavier Diez, però, considera difícil d’acceptar que una incidència d’aquesta magnitud es pugui atribuir únicament a un malentès.
El professor també qüestiona que el problema no es comuniqués abans i reclama aclarir quan en van tenir coneixement les administracions responsables, quins mecanismes de supervisió es van aplicar i per què no es va actuar a temps per evitar-ne les conseqüències.
Més enllà de les responsabilitats concretes, Diez observa una tendència a investigar els problemes educatius des de les mateixes estructures que han participat en les decisions qüestionades. Durant l’entrevista ho resumeix amb una comparació contundent: seria com encarregar «als enginyers del Titanic que investiguin l’enfonsament».
PISA, una comparació entre realitats molt diferents
L’entrevista també obre un debat que sovint queda en segon pla: fins a quin punt PISA és una eina adequada per mesurar la qualitat d’un sistema educatiu?
Xavier Diez adverteix que les classificacions internacionals comparen països amb models escolars, realitats socials, nivells de desigualtat i cultures educatives molt diferents. En aquest sentit, sosté que PISA pot acabar comparant «peres amb pomes» i oferint una imatge excessivament simplificada de sistemes complexos.
Els resultats poden aportar indicadors útils, especialment quan permeten seguir l’evolució d’un mateix territori al llarg del temps. Tanmateix, no haurien de convertir-se en una classificació absoluta ni en l’únic criteri per determinar si un model educatiu funciona.
En el cas català, la pèrdua de comparabilitat és especialment greu perquè impedeix precisament aquesta observació longitudinal. Sense dades homologables, serà més difícil saber si el sistema ha millorat, ha empitjorat o continua estancat.
Qui avalua les reformes educatives?
Diez també posa el focus en les successives innovacions pedagògiques aplicades a Catalunya. Al seu parer, moltes reformes s’han implantat sense una avaluació independent prou sòlida que permeti comprovar-ne els resultats abans d’estendre-les al conjunt del sistema.
El professor es refereix a iniciatives com Escola Nova 21 i al pes que han tingut determinades fundacions privades en el debat educatiu. La seva crítica no se centra únicament en una metodologia concreta, sinó en la falta de mecanismes públics que permetin determinar amb rigor què funciona, què no funciona i quines conseqüències té cada reforma sobre l’aprenentatge.
Segons Diez, Catalunya ha acumulat canvis legislatius, noves metodologies i orientacions pedagògiques sense disposar sempre d’evidències suficients sobre el seu impacte. El resultat és un sistema que corre el risc d’avançar «a cegues», sotmès a modes educatives i a decisions que rarament comporten l’assumpció de responsabilitats quan els resultats no són els esperats.
Educació, desigualtat i pèrdua de talent
La conversa també relaciona la situació educativa amb un problema que afecta directament molts catalans de l’exterior: la marxa de joves formats que no troben al país oportunitats laborals, salarials o professionals adequades.
Per a Xavier Diez, l’educació no es pot analitzar al marge de les condicions socials i econòmiques. Un sistema pot formar persones qualificades, però si el mercat laboral no és capaç d’oferir-los expectatives de futur, una part important d’aquest talent acaba marxant.
Aquesta emigració no és només una decisió individual. També representa una pèrdua col·lectiva per a un país que ha invertit recursos en la formació de professionals que després desenvolupen la seva trajectòria en altres llocs.
Una crisi que va més enllà d’un error estadístic
El cas PISA ha obert una discussió sobre la gestió del Departament d’Educació, però l’entrevista de Connexió planteja una qüestió més profunda: amb quines dades i amb quins controls s’estan decidint les polítiques educatives de Catalunya?
L’exclusió del 23,2% de la mostra és l’element que ha fet esclatar la polèmica, però el problema de fons és la dificultat per avaluar el sistema amb criteris fiables, transparents i independents. Sense aquesta avaluació, les reformes es poden succeir sense que el país arribi a saber amb certesa quines han funcionat.
Catalunya tindrà resultats de PISA 2025, però no podrà situar-los en el context necessari per interpretar-los. Una limitació estadística que, segons Xavier Diez, acaba retratant mancances molt més profundes de la política educativa catalana.
