El periodista, historiador i escriptor conversa amb Germà Capdevila a El gra i la palla sobre L’espasa del rei, títol que tanca la trilogia iniciada amb La Germandat de l’Àngel Caigut. També sobre les oportunitats perdudes l’octubre del 2017, el futur del català i la necessitat de reconèixer políticament els catalans de l’exterior.
Jaume Clotet ha conegut la política catalana des de primera línia, però ara troba en la literatura un espai per desconnectar del soroll i recuperar el plaer de crear. Periodista, historiador i exdirector general de Comunicació del Govern durant les presidències de Carles Puigdemont i Quim Torra, acaba de tancar amb L’espasa del rei la trilogia de Columna Edicions que va començar amb La Germandat de l’Àngel Caigut, obra guanyadora del Premi Josep Pla 2024, i que va continuar amb La calavera de l’apòstol.
En una conversa amb Germà Capdevila a El gra i la palla, Clotet parla del procés d’escriptura, reivindica els mites catalans i analitza sense embuts la situació política del país, els reptes de la llengua i l’oblit que pateixen els catalans que viuen a l’exterior.
Escriure per desconnectar de la realitat
Clotet assegura que la literatura no és només una nova etapa professional, sinó una manera de trobar espai propi després d’anys marcats per la intensitat política. Escriu de nit, quan les filles dormen, perquè és l’únic moment en què pot concentrar-se. «Escric perquè a mi em va bé. Em relaxa, em desconnecta i, a més, aprenc coses», explica.
Durant la seva etapa al Govern no tenia temps per fer-ho. Entre El càtar proscrit, publicat el 2016, i La Germandat de l’Àngel Caigut van passar vuit anys, no pas per falta d’idees, sinó perquè una novel·la exigeix moltes hores de feina. «Pots tenir una idea més bona o menys bona, però després l’has de plasmar», recorda.
Tot i la seva experiència política, descarta escriure un thriller centrat en aquest món. La seva editora li ho ha proposat diverses vegades, però ell assegura que no li interessa i que la societat està saturada de política. Això no significa que la mirada política desaparegui de les novel·les: història, idees i experiència periodística es barregen de manera natural en la ficció.
Una trilogia que no estava prevista
L’èxit de La Germandat de l’Àngel Caigut va canviar els plans inicials. La novel·la ha arribat a la cinquena edició i als 20.000 exemplars venuts, una xifra especialment important dins el mercat editorial català. Les peticions de lectors i llibreters van empènyer Clotet i la seva editora a plantejar-se una continuació.
Abans d’acceptar el repte, però, l’autor va voler comprovar que disposava de prou material per escriure dos llibres més sense allargar artificialment la història. Ara, després de completar la trilogia, confessa sentir més alleujament que tristesa. «És com pujar una muntanya. Hi ha moments que ho passes malament i, quan arribes, dius: ja hi soc».
Per primera vegada pot gaudir de les presentacions sense haver de tornar a casa i continuar escrivint el volum següent. També demana una mica de descans als lectors que ja li pregunten pel quart llibre: «És una trilogia i només n’hi ha tres, com el seu nom indica».
Mites catalans per construir una ficció versemblant
Les novel·les de Clotet combinen història, religió, llegenda, fantasia i elements de novel·la negra. L’autor procura que els components més extraordinaris parteixin sempre d’una base documental: l’espasa de Vilardell és real, existeix, és a un museu a París, la presència de sant Pere a Sant Pere de Rodes és una possibilitat recollida per la tradició i la recerca nazi del Sant Graal a Montserrat està ben documentada.
Aquesta acumulació d’elements reals li permet apuntalar la part fantàstica de la història. «Com que explico una història en què els dimonis caminen per Barcelona, he de posar-hi el màxim nombre d’elements històrics i documentables perquè sigui, si no realista, almenys versemblant», assenyala.
Clotet lamenta que els catalans coneguin millor Excalibur, els elfs o els orcs que no pas l’espasa de Vilardell, els minairons, la pesanta o les dones d’aigua. Al seu parer, això respon a una tendència a menystenir la memòria pròpia i considerar que els mites catalans són elements menors, vinculats únicament a cercaviles i festes majors.
«Pensem que el que és nostre és més “cutre” i que el de fora és més interessant. No és ni millor ni pitjor: és nostre», defensa. Per això aprofita la ficció com un vehicle per recuperar personatges i llegendes que han quedat fora de l’imaginari popular contemporani.
El català no està acabat
Clotet descriu la literatura catalana com un sector ple de contradiccions. El got mig buit és que només aproximadament un terç dels llibres venuts a Catalunya són en català i que molt pocs autors poden viure exclusivament de la seva obra. El mig ple és l’aparició constant d’editorials i llibreries, l’increment de les traduccions i la vitalitat dels lectors joves.
«No estem acabats, n’estem molt lluny», afirma. Malgrat les dificultats pròpies d’una llengua minoritzada, considera que Catalunya conserva un sector cultural i editorial molt potent.
Sobre l’arribada de població estrangera, rebutja els discursos alarmistes, però reconeix que representa un repte majúscul. Recorda que Catalunya ha rebut migracions des de fa segles i destaca que la demanda de cursos de català supera cada any les places disponibles. Per a Clotet, això demostra que moltes persones nouvingudes volen aprendre la llengua, sigui per ajudar els fills, integrar-se o accedir a millors oportunitats laborals.
El català, subratlla, continua funcionant com un ascensor social. Per això reclama més places d’aprenentatge i més voluntat política per garantir-ne l’ús, especialment en sectors com l’atenció al client. També considera que les persones que arriben han d’assumir una part de responsabilitat en el procés d’integració.
Tenir un estat propi facilitaria la normalització lingüística, però Clotet adverteix que no es pot ajornar qualsevol actuació fins a la independència. Posa com a exemples Irlanda, on es pot viure sense saber gaèlic malgrat disposar d’un estat, i el Quebec, on el francès és imprescindible tot i no ser independent.
«L’octubre del 2017 vam tenir diverses oportunitats»
Preguntat pel procés independentista, Clotet situa l’oportunitat perduda en l’octubre del 2017. Considera que hi va haver diverses ocasions per avançar, concretament els dies 3, 10 i 27, però que no es van saber o no es van voler aprofitar.
Entre les causes, assenyala la falta d’un comandament compacte, les estratègies divergents i la dificultat dels dirigents per creure que la independència era possible. Rebutja, però, la idea que hi hagués una traïció deliberada. «No crec que el president Puigdemont i companyia decidissin trair el poble català. No se’n van sortir, no van poder o van pensar que no tenien prou força», argumenta.
També nega que tot fos una operació “de farol” sense feina prèvia. Assegura que hi havia estructures i actuacions preparades, que s’havia planificat molt. Admet, però, que no tot estava a punt, però recorda que cap procés d’independència comença amb un estat completament organitzat i que sempre hi ha un període transitori i negociador.
Clotet valora especialment la batalla comunicativa del 2017. Creu que el Govern va aconseguir una presència massiva de mitjans internacionals gràcies a anys de treball previ i a una política de transparència basada a facilitar informació i entrevistes sempre que fos possible.
Assumir els costos del conflicte
Per a l’escriptor, un futur intent independentista necessitaria un lideratge polític coordinat amb una societat mobilitzada. La força popular, diu, no és suficient si ningú assenyala el camí. Al mateix temps, considera imprescindible assumir que un conflicte d’aquesta magnitud tindria costos.
No es refereix únicament a la violència, sinó a la possibilitat de passar setmanes amb serveis alterats, funcionaris sense cobrar, infraestructures bloquejades, pèrdues laborals o repressió policial. «Estem disposats a aguantar-ho durant unes quantes setmanes? Jo crec que molta gent sí, però s’ha de dir», sosté.
Malgrat la desorientació actual i el govern del PSC, Clotet creu que l’independentisme conserva una base social sòlida. «No conec cap independentista del 2017 que ara estigui en contra de la independència. Estan dormint, però no han marxat». El problema, segons ell, és la falta de mecanismes polítics capaços d’articular aquesta força.
Representació per als catalans de l’exterior
La conversa també posa el focus en prop de mig milió de catalans que viuen fora del país, una comunitat que Clotet ha definit com la «cinquena província de Catalunya». L’autor lamenta que, a diferència d’altres diàspores com la irlandesa, la basca, l’armènia o la jueva, Catalunya no hagi sabut aprofitar aquest potencial humà i internacional.
La seva proposta és crear dues circumscripcions electorals específiques, una per als residents a la Unió Europea i una altra per als de la resta del món, que permetin escollir representants propis al Parlament. També reclama un pla de retorn destinat a recuperar professionals formats a Catalunya que han desenvolupat a l’exterior coneixements, experiència i contactes.
«Els hem donat una educació de primera i després se’n van a un altre país. Cal preguntar-los què necessiten per tornar a casa», defensa.
Clotet acaba la conversa reivindicant una cultura catalana menys solemne i elitista, capaç d’entretenir i arribar a públics amplis. Una cultura popular, conclou, que recuperi l’esperit de figures com Núria Feliu o La Trinca i que deixi de tractar l’entreteniment com un gènere menor.
