L’autora de Las recetas de la abuela. Memoria de una rica tradición explica a Pensaveus Compartides que cada recepta és també una història compartida, un record i una manera de mantenir viva la memòria de les persones que ens han precedit.
Hi ha receptaris que serveixen per preparar un bon àpat. I n’hi ha que acaben convertint-se en una crònica familiar. Per a Rosa María Güemes, la cuina mai no ha estat només una qüestió d’ingredients o de tècniques culinàries. Al darrere de cada plat hi ha una persona que el va ensenyar, una conversa compartida al voltant dels fogons, una celebració o un record que mereix continuar viu. És aquesta mirada la que dona sentit a Las recetas de la abuela. Memoria de una rica tradición, un llibre que va néixer pensant en els seus néts, però que també és un homenatge a totes les generacions que han anat construint la història de la seva família.
Aquest és el fil conductor de la conversa que manté amb Míriam Aymamí, Leonardo Alvarado i Alonso Leal a Pensaveus Compartides, el programa de RAB Ràdio dedicat a la cultura, la memòria i la identitat. L’entrevista parla de gastronomia, però sobretot parla de persones. De les que hi són i de les que ja no hi són, però continuen presents cada vegada que algú torna a preparar una de les seves receptes.
Una infantesa envoltada de família i de bona cuina
Quan Rosa María Güemes recorda els seus primers anys, el primer que li ve al cap no són els plats, sinó l’ambient que es respirava a casa. Explica que va créixer envoltada de tietes, àvies i nombrosos familiars, en una llar on tothom coneixia els gustos dels altres i on cadascuna de les dones tenia alguna especialitat culinària. La seva mare era una gran cuinera, mentre que el seu pare, un apassionat de la bona taula, havia convertit els àpats en un moment important de la vida familiar. També hi havia influències europees gràcies a l’activitat comercial del seu avi, fet que enriquia encara més aquella tradició gastronòmica.
De ben petita ja s’acostava a la cuina per observar què feien les grans. Li agradava preguntar, mirar i escoltar les històries que s’amagaven darrere de cada recepta. Recorda especialment els plats de la seva mare, alguns dels quals han quedat gravats per sempre en la seva memòria. Quan aquesta va morir, essent ella encara molt jove, va ser la seva germana gran qui li va transmetre bona part d’aquell patrimoni culinari. Després arribarien el matrimoni, els fills i una casa sempre oberta als convidats, circumstàncies que la van portar a posar en pràctica tot aquell aprenentatge.
Les receptes també conserven els noms de les persones
Una de les característiques més singulars del llibre és que les receptes no apareixen mai deslligades de qui les va transmetre. Al costat de moltes elaboracions hi figura el nom d’una tia, d’una cosina, d’una amiga, d’una cuidadora dels seus fills o d’algun altre familiar. Per a Rosa María Güemes, era important deixar-ne constància perquè una recepta també explica la persona que la va compartir.
Al llarg dels anys va anar anotant l’origen de cadascun dels plats que arribaven a casa seva. Algunes receptes provenien de la seva mare o de les seves àvies; altres les havia après gràcies a amigues de Guadalajara, familiars de Monterrey o una comare d’origen libanès que li va descobrir plats tradicionals de la seva cultura. El resultat és molt més que una recopilació culinària: és un mapa afectiu construït a través dels sabors.
«Sempre hi anotava de qui era la recepta. Volia recordar qui me l’havia ensenyat.»
Uns tamales que fa gairebé dos segles que passen de generació en generació
Durant la conversa, Alonso Leal recorda un dels exemples més sorprenents del receptari: els tamales Güemes. Explica que la recepta podria tenir prop de dos-cents anys i que es remunta a unes ties àvies nascudes al darrer quart del segle XIX. A partir d’uns senzills tamales de mercat, aquelles dones van anar enriquint la preparació amb olives, panses, cansalada, oli d’oliva i altres ingredients fins a crear una recepta pròpia que encara avui només es fa dins la família.
Però el valor d’aquests tamales no rau només en la seva antiguitat. També en la manera com es continuen preparant. Rosa María Güemes explica que són tan laboriosos que només val la pena cuinar-los quan tota la família es reuneix. És un d’aquells plats que obliguen a treballar plegats, a conversar mentre es prepara el menjar i a mantenir viu un costum que ha travessat generacions.
Un recorregut gastronòmic per diverses regions de Mèxic
El llibre també ressegueix el propi itinerari vital de la seva autora. Les primeres receptes provenen de Sinaloa, on va néixer. Posteriorment s’hi incorporen plats característics de Guadalajara, ciutat on va formar la seva família, i més tard receptes apreses a Ciutat de Mèxic, on ha viscut bona part de la seva vida.
A les seves pàgines conviuen especialitats com el chilorio, els frijoles puercos, el chicolache, la birria, el pozole o elaboracions d’origen libanès que li van arribar a través d’uns amics molt propers. Per a Rosa María Güemes, totes formen part de la mateixa història perquè cadascuna li recorda una etapa concreta de la seva vida o una persona que l’ha marcada.
El llibre que va escriure pensant en els seus néts
La idea de publicar aquest receptari no va sorgir per arribar a un gran públic. Durant dècades havia anat omplint llibretes amb centenars de receptes, moltes copiades de familiars, altres retallades de revistes o adaptades segons l’experiència acumulada als fogons.
Quan els primers néts van començar a casar-se, va decidir seleccionar-ne una mica més d’un centenar i regalar-los aquell volum perquè poguessin continuar preparant els plats que havien menjat des de petits. L’objectiu era senzill: que les noves generacions no haguessin de preguntar mai més «àvia, com es feia això?», perquè la resposta ja quedaria escrita.
Una vida marcada per la constància
Cap al final de l’entrevista, Alonso Leal ofereix una lectura que va més enllà de la gastronomia. Recorda que la seva mare va dedicar més de tres dècades a la família abans de reprendre els estudis. Va revalidar la secundària, va cursar el batxillerat i finalment es va llicenciar en Psicologia, professió que exerciria durant anys. Aquesta mateixa perseverança és la que, segons ell, explica que hagués estat capaç de recopilar centenars de receptes durant tota una vida.
Per això considera que el llibre no només parla de cuina. També retrata una dona disciplinada, curiosa i amb una enorme facilitat per crear vincles. No és casualitat que el receptari inclogui receptes arribades de familiars, amics, convidats o persones que es van anar incorporant a la seva vida. Compartir sempre va formar part de la seva manera d’entendre la cuina.
Un joc de te, una àvia «postissa» i el valor dels records
Un dels moments més emotius de la conversa arriba quan Rosa María Güemes recorda una veïna a qui sempre va considerar la seva «àvia postissa». De petita passava moltes hores a casa seva escoltant històries i admirant un antic joc de te de porcellana bavaresa decorat amb ocells. Aquella dona li’l va regalar quan es va casar i, encara avui, continua conservant-lo com un dels objectes més estimats de la seva vida. Explica també que aquella mateixa àvia havia ballat amb el poeta Amado Nervo quan va celebrar els quinze anys, un record familiar que ha passat de generació en generació.
És una història aparentment petita, però resumeix perfectament l’esperit del llibre. Igual que aquell joc de te conserva el record d’una persona estimada, cada recepta manté viva la presència de qui la va compartir.
Per això, quan li pregunten què li agradaria que sentís algú que obrís el receptari d’aquí a cinquanta anys, Rosa María Güemes no parla de gastronomia ni d’èxit editorial. Espera que la seva família hi retrobi els avis, les tietes, els pares i totes les persones que van contribuir a construir aquelles pàgines. Perquè, al capdavall, les receptes alimenten el cos, però també són una manera de preservar la memòria. I mentre algú continuï preparant aquells plats, una part de totes aquestes persones continuarà asseguda al voltant de la mateixa taula.
