L’exposició Modern Domestic Landscapes: Women’s Crossed Paths between Latin America and Europe, a Barcelona, recupera les trajectòries d’arquitectes, dissenyadores i paisatgistes que van transformar el moviment modern entre Europa i l’Amèrica Llatina, però que durant dècades van quedar invisibilitzades.
Durant dècades, moltes dones van participar activament en la construcció de l’arquitectura moderna sense obtenir el mateix reconeixement que els seus col·legues homes. Van projectar habitatges, van dissenyar interiors, jardins, mobiliari, objectes quotidians i espais comunitaris, però sovint la seva aportació va quedar diluïda darrere de grans despatxos dirigits per arquitectes masculins o, simplement, relegada a un segon pla. Aquesta és precisament la realitat que posa al centre Modern Domestic Landscapes: Women’s Crossed Paths between Latin America and Europe, una exposició que es pot visitar a la nova Casa de l’Arquitectura de Barcelona fins al 26 de juliol.
L’exposició neix d’una convocatòria impulsada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc de Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. La proposta inicial va ser de l’arquitecta i investigadora Carla Zollinger, professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, que posteriorment va convidar Mónica del Arenal a compartir-ne el comissariat. La combinació de les dues especialitzacions va acabar definint el projecte: Zollinger aportava una llarga trajectòria en estudis de gènere, mentre que Del Arenal hi sumava la seva recerca sobre el moviment modern a Mèxic i una extensa xarxa de contactes a l’Amèrica Llatina.
Un pont entre dues ribes de l’Atlàntic
La mostra explora les trajectòries de dones que, al llarg del segle XX, van creuar l’Atlàntic per estudiar, fugir de conflictes, treballar o establir noves xarxes professionals. El resultat és un mapa de connexions entre Europa i diversos països llatinoamericans que permet entendre com aquestes experiències personals van influir en la manera d’habitar, projectar i pensar els espais domèstics.
Segons explica Mónica del Arenal, la voluntat és mostrar com aquests desplaçaments van generar nous llenguatges arquitectònics i noves formes d’entendre l’habitatge, els interiors, el paisatge i els objectes quotidians. L’exposició no se centra únicament en edificis, sinó també en tot allò que configura l’experiència de viure: des dels jardins fins als mobles, passant pels teixits, la ceràmica o els espais de joc infantils vinculats als habitatges col·lectius.
El moviment modern vist des d’una altra perspectiva
Per contextualitzar el projecte, Del Arenal recorda que el moviment modern neix a Europa durant el període d’entreguerres, impulsat per la industrialització, els nous materials constructius —com el formigó armat, l’acer o el vidre— i corrents com la Bauhaus o les teories de Le Corbusier. Aquelles idees es van expandir arreu del món gràcies, en bona part, als grans moviments migratoris provocats pels conflictes bèl·lics europeus.
Les diàspores derivades de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial van portar nombrosos professionals cap a l’Amèrica Llatina. Entre ells hi havia moltes dones que, malgrat desenvolupar carreres destacades, van quedar invisibilitzades durant dècades. Precisament, la mostra pretén reconstruir aquest relat compartit entre continents i posar nom a moltes d’aquestes protagonistes.
Una investigació internacional amb 51 investigadors
La dimensió del projecte també es reflecteix en les xifres. La convocatòria acadèmica oberta va rebre més de seixanta propostes procedents de diferents països. Finalment, se’n van seleccionar 43, elaborades per 51 investigadors de deu països, entre els quals hi ha Mèxic, Catalunya, l’Estat espanyol, Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, França, Itàlia i els Estats Units.
Els pòsters documenten el treball de professionals molt diverses: vint arquitectes titulades, quatre interioristes, tres paisatgistes, dues dissenyadores tèxtils vinculades a la Bauhaus, una ceramista, diverses fotògrafes especialitzades en arquitectura moderna, escriptores, crítiques i activistes que van contribuir a transformar els espais domèstics del segle XX. La voluntat és mostrar que el concepte de “domèstic” va molt més enllà de l’interior d’una casa i inclou tots aquells elements relacionats amb la vida quotidiana i les cures.
Les “nenes espanyoles” que es van convertir en arquitectes mexicanes
Una de les aportacions destacades de l’exposició és la investigació coordinada per Juan Ignacio del Cueto, dedicada a les anomenades Niñas españolas, arquitectas mexicanas. Es tracta de les filles de famílies republicanes exiliades que van arribar a Mèxic durant la Guerra Civil i que, anys més tard, es van graduar en arquitectura, principalment a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM).
Del Cueto explica que, mentre preparava la seva tesi doctoral sobre els arquitectes exiliats, va comprovar que pràcticament no hi havia dones entre els professionals arribats directament de l’Estat espanyol. La realitat, però, era una altra: les filles d’aquells exiliats sí que van aconseguir obrir-se camí en una professió profundament masculinitzada.
L’exposició presenta sis d’aquestes arquitectes: Josefa “Pepita” Saisó Sempere, Pilar Tonda Magallón, Carmen Castelló, Maripaz Puello, Elsa Alonso Rebaque i Nile Ordorika Bengoechea, totes elles amb trajectòries destacades tant en la docència com en la pràctica arquitectònica. La mostra també recupera la història d’altres professionals com Aída Salvadores, que després de desenvolupar la seva carrera a Mèxic es va establir a les Illes Canàries, o Aída Pérez Flores-Valdés, vinculada durant molts anys a l’Ateneu Espanyol de Mèxic.
Reconèixer un treball que durant anys va quedar ocult
Més enllà dels noms concrets, tant Del Arenal com Del Cueto coincideixen que una de les grans aportacions de la investigació ha estat comprovar fins a quin punt moltes professionals no eren conscients de la transcendència de la seva pròpia feina.
En nombroses entrevistes, expliquen, les protagonistes afirmaven que mai ningú no els havia preguntat directament per la seva trajectòria. Havien treballat durant dècades al costat dels seus marits o dins de grans estudis d’arquitectura, però el reconeixement públic acostumava a recaure exclusivament sobre els homes. Només revisant plànols, fotografies i documentació històrica es feia evident l’abast real de les seves aportacions.
L’exposició també reivindica altres perfils menys visibles, com les dissenyadores de mobiliari, les especialistes en paisatge, les responsables dels espais infantils en habitatges socials o les creadores de tèxtils i objectes quotidians que van definir la manera de viure de tota una generació.
Una exposició que també inaugura una nova etapa a Barcelona
La mostra té, a més, un valor simbòlic especial perquè és una de les primeres grans exposicions de la nova Casa de l’Arquitectura, instal·lada a l’antic edifici de l’editorial Gustavo Gili, una referència internacional en la difusió de llibres d’arquitectura.
Els dos arquitectes destaquen també la importància del mateix edifici i del seu nou paper com a espai de divulgació arquitectònica, amb una gran maqueta de l’àrea metropolitana de Barcelona i diverses sales d’exposicions dedicades a interpretar la ciutat contemporània.
Fins al 26 de juliol, els visitants poden descobrir una panoràmica de les múltiples aportacions de les dones al moviment modern, així com les connexions personals, professionals i culturals que van teixir entre Europa i l’Amèrica Llatina. Una mirada que amplia el relat tradicional de la història de l’arquitectura i recupera protagonistes que durant massa temps van quedar fora del focus.
