L’instrument dels organillers és molt més que una peça de museu: és un paisatge sonor que forma part de la identitat de la capital mexicana i que avui lluita per sobreviure als canvis de la vida urbana.
Per Miriam Aymamí
Hi ha sons que van més enllà de la música. Sons que, quan ressonen, desperten records, evoquen una manera de viure i connecten diverses generacions. A la Ciutat de Mèxic, un dels més emblemàtics és el de l’orguenet, protagonista de l’opinió de Miriam Aymamí.
Aquest instrument mecànic, inseparable de la figura dels organillers, ha acompanyat durant més d’un segle la vida quotidiana de places, mercats i carrers. La seva melodia, a vegades melangiosa i d’altres festiva, forma part de la memòria col·lectiva de milions de persones i continua sent un dels símbols més reconeixibles de l’espai públic de la capital mexicana.
D’Europa als carrers de Mèxic
L’orguenet va arribar a Mèxic a finals del segle XIX procedent d’Europa, especialment d’Alemanya, on es fabricaven aquests instruments. Amb el pas del temps, però, va deixar de ser un element importat per convertir-se en una expressió profundament arrelada a la cultura mexicana.
Els organillers, amb el seu uniforme característic heretat de tradicions antigues, recorrien els carrers portant molt més que música. Representaven una manera d’entendre l’espai públic basada en la proximitat, la convivència i la presència humana.
Les melodies tradicionals, els valsos, les marxes i, més recentment, peces de compositors contemporanis han acompanyat la vida quotidiana de diverses generacions. L’orguenet s’ha convertit així en una mena d’arxiu sonor ambulant que recorda que les ciutats també construeixen la seva identitat a través dels sons.
Una tradició que resisteix
Malgrat el seu valor simbòlic, aquesta tradició ha hagut d’afrontar nombrosos obstacles. La urbanització accelerada, la contaminació acústica, les noves formes d’entreteniment i les dificultats econòmiques han reduït considerablement el nombre d’organillers.
Per això, cada vegada que un orguenet torna a sonar pels carrers, el seu gest adquireix un significat que va més enllà de la interpretació musical. És també una forma de resistència cultural davant una ciutat que evoluciona constantment.
Un patrimoni que també s’escolta
Aquest valor va quedar reconegut oficialment a finals del 2025, quan l’ofici tradicional dels organillers va ser declarat patrimoni cultural immaterial de la Ciutat de Mèxic.
La declaració protegeix una activitat històrica, però també reconeix el paper que aquests músics han tingut en la construcció de la identitat urbana. És un compromís per preservar una expressió cultural que continua donant vida als espais públics malgrat les transformacions de la ciutat.
Aquest reconeixement també amplia la manera d’entendre el patrimoni. Ja no es limita únicament als edificis, monuments o espais històrics. També inclou els oficis tradicionals, les llengües, les celebracions populars i els paisatges sonors que donen sentit a una comunitat.
En aquest context, l’orguenet no és una peça destinada a un museu. La seva autèntica raó de ser continua essent el carrer.
El so d’una ciutat
Escoltar un orguenet és molt més que sentir una melodia antiga. És recordar una tradició que ha sobreviscut a revolucions, canvis urbanístics i transformacions tecnològiques. És entendre que la identitat d’una ciutat no només es construeix amb els edificis que es contemplen, sinó també amb els sons que l’acompanyen.
En una època marcada per la immediatesa i la velocitat, el so pausat de l’organet convida a aturar-se durant uns instants i a escoltar el passat que encara habita els carrers.
Mentre continuï havent-hi un organiller fent girar la maneta del seu instrument, continuarà viva una part de la història de la Ciutat de Mèxic. Perquè preservar aquests sons és també una manera de preservar la memòria col·lectiva i l’ànima de la ciutat.
