La Sára, d’Ostrava (República Txeca), participa en un programa d’intercanvi al Bages. A Tocats pel català, de RAB Ràdio, explica com el que havia de ser un any per perfeccionar el castellà s’ha convertit en una descoberta inesperada de la llengua i la cultura catalanes.
Quan la Sára va sortir d’Ostrava, al nord-est de la República Txeca, tenia molt clar què esperava del seu any d’intercanvi. Feia sis o set anys que estudiava castellà i havia demanat una plaça a l’Estat espanyol per poder-lo practicar fora de les aules. No sabia encara quin destí li assignarien, però estava convençuda que aquell curs seria, sobretot, una oportunitat per consolidar una llengua que ja coneixia.
La realitat, però, va ser molt diferent. El programa d’AFS Intercultura la va portar fins a Sant Joan de Vilatorrada, al Bages, on viu amb una família d’acollida mentre cursa primer de Batxillerat Artístic a l’Institut Castellet de Sant Vicenç de Castellet. El primer dia va descobrir que la llengua que sentia als passadissos, als carrers i a bona part de les converses no era el castellà que havia estudiat durant anys, sinó el català.
Aquell canvi inesperat és el punt de partida d’una experiència que relata a Tocats pel català, el programa de RAB Ràdio presentat per Mercè Porqueras i Germà Capdevila.
Descobrir una llengua és descobrir un país
La Sára admet que abans de viure a Catalunya pràcticament no en sabia res. Coneixia que existia una llengua pròpia, però imaginava que tindria un paper molt secundari. Pensava que el castellà seria la llengua habitual i que el català apareixeria només en alguns contextos.
La sorpresa va arribar tan bon punt va trepitjar el país. El català li va semblar molt més diferent del castellà del que s’havia imaginat. Algunes paraules li resultaven familiars, però la sensació general era la d’estar escoltant una llengua completament nova. Lluny de desanimar-la, aquella descoberta va despertar la curiositat per entendre què deien les persones que l’envoltaven i, a poc a poc, començar també a expressar-s’hi.
Avui continua pensant que aprendre una llengua no és una meta que s’assoleixi d’un dia per l’altre. Ho descriu com un camí, amb dies en què se sent capaç de mantenir una conversa amb naturalitat i d’altres en què encara dubta o necessita més temps per seguir el fil. Aquesta evolució, assegura, forma part del procés.
Quan el teatre es converteix en la millor aula
Si hi ha una experiència que identifica com a decisiva en aquest aprenentatge és la seva participació en el musical El Petit Príncep.
Les arts escèniques, especialitat que estudia al batxillerat, li han ofert una manera molt diferent d’aprendre la llengua. Memoritzar textos, cantar, assajar i compartir escenari amb els companys ha fet que el català deixés de ser només una assignatura per convertir-se en una eina de comunicació real.
També les classes han estat una immersió constant. Els professors s’adrecen als alumnes en català i aquesta exposició diària l’ha ajudada a familiaritzar-se ràpidament amb la llengua. Però hi ha un altre element que considera igual d’important: les amistats.
Explica que bona part del seu grup parla habitualment en català i que això l’ha animada a perdre la vergonya i a utilitzar-lo cada vegada amb més naturalitat.
El que més l’ha sorprès de Catalunya
Quan parla del país, la Sára no destaca monuments ni paisatges. El que més l’ha impressionada és la relació que els catalans mantenen amb la seva cultura.
Li crida l’atenció la naturalitat amb què conviuen la llengua, les tradicions, els castellers o la gastronomia en la vida quotidiana. Considera que aquest orgull compartit és una de les característiques més boniques que ha descobert i admet que és una realitat que no identifica amb la mateixa intensitat al seu país.
També assegura que el ritme de vida i la manera de relacionar-se de les persones li han deixat una empremta profunda. Descriu els catalans com a gent oberta, propera i menys accelerada del que estava acostumada a viure a la República Txeca.
Quan pensa en la tornada a Ostrava, reconeix que trobarà molt a faltar els amics que ha fet, la família d’acollida i la vida que ha construït durant aquests mesos al Bages.
Una mirada sincera sobre la llengua
Durant la conversa també comparteix una reflexió que neix de la seva pròpia experiència. Explica que, en alguna ocasió, ha percebut que algunes persones poden mostrar poca paciència amb qui encara està aprenent català. Ho entén perquè és conscient de la importància que la llengua té per al país, però considera que una actitud més comprensiva pot ajudar molt aquells que fan l’esforç d’incorporar-la.
És una observació que matisa immediatament. La seva experiència, diu, ha estat extraordinàriament positiva i la immensa majoria de persones que ha conegut l’han acollida amb afecte i l’han ajudada a integrar-se.
Més que un intercanvi
L’entrevista acaba amb la pregunta habitual del programa: quina és la seva paraula preferida en català?
La resposta provoca un somriure als presentadors. La Sára escull “pipiripí”, el nom popular de la rosella, perquè li sembla una paraula divertida, musical i impossible d’oblidar.
És una anècdota que resumeix força bé tot el seu any a Catalunya. El que havia començat com un viatge per perfeccionar el castellà ha acabat convertint-se en una descoberta molt més profunda. No només ha après una nova llengua, sinó que ha entès que darrere de cada idioma hi ha una manera de viure, d’explicar-se i de mirar el món.
I aquest és, probablement, el record més valuós que la Sára s’endurà d’aquest curs quan torni a Ostrava.
