Al programa Pensaveus Compartides de RAB Ràdio, conversem amb la biòloga Erika Mercé i l’economista Marcela Aguilar sobre per què l’educació ambiental és molt més que parlar de reciclatge o canvi climàtic.
Quan es parla d’educació ambiental, sovint el debat es redueix a petits gestos quotidians: reciclar, estalviar aigua o substituir les bosses de plàstic. Però, per a la biòloga Erika Mercé i l’economista Marcela Aguilar, aquesta mirada és massa limitada per afrontar els grans reptes del segle XXI. La seva proposta és molt més ambiciosa: formar persones capaces de comprendre el món que les envolta, qüestionar-lo i participar activament en la seva transformació.
Aquesta és la idea que travessa tota la conversa que mantenen amb Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado a Pensaveus Compartides, un diàleg que va molt més enllà de la crisi climàtica per reflexionar sobre el model de societat que volem construir.
Les dues investigadores coincideixen que l’educació ambiental no consisteix a memoritzar conceptes científics ni a acumular informació sobre el canvi climàtic. El seu objectiu és desenvolupar una mirada crítica que permeti entendre les causes dels problemes ambientals i actuar-hi en conseqüència. Aquesta transformació, expliquen, afecta tant els coneixements com els valors, les actituds i les formes de relacionar-nos amb la natura i amb les altres persones. Per això parlen de construir una autèntica ciutadania ambiental o, fins i tot, una ciutadania planetària, conscient que la vida humana depèn d’una xarxa d’interdependències que cal preservar.
Educar des de l’esperança i no des de la por
Tot i que els diagnòstics científics sobre l’estat del planeta són preocupants, Erika Mercé rebutja una educació basada exclusivament en el catastrofisme. Considera que presentar el futur com un escenari sense sortida només genera frustració i immobilisme. En canvi, defensa que cal transmetre esperança perquè les persones entenguin que encara hi ha marge per actuar i que els canvis són possibles.
Aquesta esperança, però, no és ingenua ni es basa únicament en les accions individuals. Tant Mercé com Aguilar qüestionen que els coneguts “ecotips” siguin suficients per afrontar una crisi global. Reduir el consum de plàstics o portar una bossa reutilitzable pot ser positiu, expliquen, però les transformacions profundes només arriben quan les persones s’organitzen i treballen col·lectivament. És en les comunitats, asseguren, on es poden generar els canvis socials més significatius.
Aquest enfocament marca també la seva manera de treballar. Desenvolupen projectes amb escoles, dones, pescadors, productors, professorat i col·lectius locals, convençudes que l’educació ambiental no pot quedar restringida a la infància. També treballen amb responsables públics i amb persones que avui mateix poden influir en les decisions que afecten el territori. Esperar que les generacions futures resolguin els problemes actuals, adverteixen, ja no és una opció.
Comunitats, experiències i materials per reconnectar amb la natura
La conversa posa especial èmfasi en la necessitat que l’aprenentatge sigui vivencial. Les dues expertes expliquen que impulsen tallers, biblioteques comunitàries, campanyes de protecció de la fauna silvestre, senyalització d’espais naturals i materials educatius adaptats a diferents públics. També elaboren còmics i altres recursos divulgatius perquè els continguts científics siguin accessibles sense perdre rigor.
L’objectiu és recuperar una relació més directa amb la natura en una societat cada vegada més condicionada per les pantalles. Per això reivindiquen experiències senzilles, com observar les espècies del propi entorn, jugar a l’aire lliure o redescobrir la curiositat infantil davant del món natural. Segons expliquen, aquesta connexió emocional és tan important com el coneixement científic perquè és la que desperta el respecte i el compromís.
El diàleg entre la ciència i els sabers tradicionals
Un dels moments més rellevants de l’entrevista arriba quan les dues investigadores reflexionen sobre el paper dels coneixements ancestrals. Tant Mercé com García defensen que l’educació ambiental no pot entendre’s sense un veritable diàleg entre la ciència i els sabers que han conservat durant generacions les comunitats indígenes.
Treballant a Yucatán, expliquen, han pogut comprovar que molts infants de comunitats maies coneixen amb detall les plantes medicinals, les espècies animals o els cicles naturals del seu territori. Aquest patrimoni de coneixement, afirmen, no s’ha de substituir, sinó complementar amb les aportacions de la recerca científica. D’aquest intercanvi neix un coneixement nou, més ric i més adaptat a la realitat de cada comunitat.
Alhora, alerten que aquest vincle amb el territori s’està debilitant. A mesura que augmenta la urbanització, molts infants i fins i tot alguns docents deixen de reconèixer plantes o aus habituals del seu entorn. També observen que alguns nens amaguen que parlen maia o que provenen de famílies pescadores, un fet que interpreten com un símptoma de la pèrdua de prestigi dels coneixements tradicionals. Recuperar aquest orgull cultural, sostenen, és també una forma de protegir el medi ambient.
Una crisi que va més enllà del medi ambient
Durant la conversa, Leonardo Alvarado planteja fins a quin punt l’educació ambiental acaba convertint-se en una forma de resistència davant un model econòmic extractiu. Erika Mercé respon que la crisi ecològica no pot separar-se d’una crisi molt més profunda, que defineix com una crisi civilitzatòria. Segons argumenta, el model dominant ha afavorit una manera d’entendre el progrés basada en l’explotació dels territoris, la concentració de poder i la uniformització cultural.
Per això defensa que l’educació ambiental té inevitablement una dimensió política, no perquè respongui a interessos partidistes, sinó perquè qüestiona els mecanismes que han conduït a la situació actual. Les dues convidades recorden que els conflictes ambientals acostumen a dividir les comunitats quan entren en joc interessos econòmics molt poderosos i posen en valor la tasca dels pobles indígenes, que sovint són els qui assumeixen la defensa dels territoris davant de grans projectes extractius.
També reivindiquen la necessitat de reconèixer els límits del planeta. Si durant dècades la natura s’ha adaptat als interessos humans, ara, afirmen, és la humanitat qui ha d’aprendre a viure dins dels límits ecològics que fan possible la vida. Aquesta és, segons expliquen, una lliçó que moltes comunitats ancestrals han sabut mantenir al llarg del temps.
Construir mons possibles
El programa es tanca amb una pregunta aparentment senzilla: resumir en una frase per què l’educació ambiental és imprescindible. Erika Mercé respon que serveix perquè “genera i construeix mons possibles”. Marcela Aguilar ho sintetitza en una sola paraula: “esperança”.
La conversa deixa clar que, per a totes dues, educar no consisteix només a transmetre coneixements, sinó a ajudar les persones a imaginar una altra manera de viure i de relacionar-se amb el planeta. Una transformació que no depèn únicament de la tecnologia o de les polítiques públiques, sinó també de la capacitat de les comunitats per recuperar el sentit de pertinença, el respecte per la natura i la voluntat de construir, col·lectivament, un futur diferent.
