David Minoves analitza a El gra i la palla els principals mites sobre la regularització extraordinària, el català i la cohesió social.
La regularització extraordinària impulsada pel govern de l’Estat ha deixat una dada difícil d’ignorar: més d’1,17 milions de persones han demanat regularitzar la seva situació administrativa, gairebé el doble de les previsions inicials. Lluny de quedar-se en les xifres, aquest procés ha reobert alguns dels grans debats que des de fa anys travessen la societat: la immigració, la convivència, la llengua, el mercat laboral o els discursos de l’extrema dreta.
Aquests són precisament els temes que centren una nova edició d’El gra i la palla, el programa d’anàlisi de RAB Ràdio presentat per Germà Capdevila, que conversa amb el president del CIEMEN, David Minoves, per posar context a una de les decisions polítiques més rellevants dels darrers anys i, sobretot, per contrastar alguns dels arguments que han dominat el debat públic.
Una realitat que ja existia
Per a Minoves, la primera conclusió és clara: la regularització no ha creat una nova realitat, sinó que n’ha fet visible una que ja existia. Les administracions calculaven inicialment que unes 600.000 persones es podrien acollir al procés. La xifra final gairebé duplica aquella previsió i, segons el president del CIEMEN, això demostra fins a quin punt s’havia infraestimat el nombre de persones que vivien i treballaven al país sense una situació administrativa regular.
“Moltes de les persones irregulars ja treballaven, portaven els fills a l’escola, cuidaven persones grans o participaven de la vida quotidiana del país”, explica durant l’entrevista. La diferència és que ho feien sense drets laborals plens ni garanties jurídiques, sovint dins de l’economia submergida.
Fer aflorar l’economia submergida
Un dels arguments que defensa Minoves és que aquesta regularització beneficia molt més que les persones afectades. Segons explica, els únics que obtenien un benefici directe de mantenir centenars de milers de treballadors en situació irregular eren aquells que podien aprofitar aquesta vulnerabilitat per oferir salaris inferiors als establerts, jornades abusives o condicions laborals precàries.
La regularització, assegura, contribueix a reduir aquesta economia submergida, permet que aquestes persones cotitzin, paguin impostos i tinguin els mateixos drets i obligacions que la resta de treballadors, reforçant així el conjunt de l’estat del benestar.
Un procés millorable, però necessari
El president del CIEMEN considera que el procés administratiu ha funcionat “raonablement bé”, tot i admetre que durant els primers dies es van produir llargues cues i una elevada tensió a moltes oficines d’atenció ciutadana. La manca de recursos municipals i l’angoixa de moltes persones davant la possibilitat de perdre aquesta oportunitat van provocar una concentració massiva de sol·licituds durant els primers dies.
Amb el pas de les setmanes, però, la situació es va estabilitzar i el procediment es va anar desenvolupant amb més normalitat. Per a Minoves, la principal lliçó és que les administracions haurien d’haver dimensionat millor els recursos disponibles davant una demanda que finalment s’ha revelat molt superior a l’esperada.
L’efecte crida: un mite que no resisteix les dades
Una bona part de la conversa se centra a desmuntar alguns dels arguments que han circulat durant els últims mesos. El primer és el conegut “efecte crida”. Minoves recorda que els estudis sobre migracions coincideixen a assenyalar que les regularitzacions no són el factor que impulsa els moviments migratoris. El que realment condiciona aquests desplaçaments és l’existència d’oportunitats laborals.
“Si una economia necessita mà d’obra en sectors com els serveis o el turisme, és lògic que hi arribin persones que puguin ocupar aquestes feines”, resumeix.
A més, recorda que només podien acollir-se al procés les persones que ja residien a l’Estat abans de l’1 de gener i que acreditaven diversos mesos de permanència. Per tant, considera impossible afirmar que la regularització hagi provocat una arribada massiva de nous immigrants.
La regularització no crea nous votants
Durant l’entrevista també es respon a un altre dels arguments que han aparegut en el debat polític: que la regularització serviria per augmentar el cens electoral favorable al govern espanyol. Segons Minoves, aquesta afirmació és jurídicament falsa.
Obtenir una autorització de residència no implica adquirir la nacionalitat i, per tant, tampoc el dret a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats.
Només en alguns casos molt concrets, corresponents a països amb acords de reciprocitat, és possible votar a les eleccions municipals després de complir diversos requisits administratius addicionals.
Per això considera que vincular aquesta regularització amb un benefici electoral és un argument sense base legal.
Identitat i comunitat: conceptes en disputa
Una de les reflexions més profundes de la conversa gira al voltant del concepte d’identitat. Per a Minoves, termes com identitat, comunitat o seguretat no s’han de deixar exclusivament en mans dels discursos de l’extrema dreta.
Segons defensa, una comunitat està formada per les persones que comparteixen un mateix espai, unes responsabilitats comunes i uns vincles de solidaritat. No és una realitat determinada pels cognoms ni per l’origen familiar. La identitat, afegeix, tampoc és un element immutable.
Es construeix al llarg del temps i incorpora les aportacions de totes les persones que conviuen en un territori. En aquest sentit, recorda que la història del català també és la història de milers de persones arribades d’altres llocs que han acabat adoptant la llengua com a pròpia i transmetent-la a les noves generacions.
El català, una oportunitat més que no pas un risc
L’entrevista també aborda una de les qüestions que sovint apareixen en aquest debat: quin impacte pot tenir la regularització sobre la llengua catalana. Minoves rebutja que existeixi una relació directa entre totes dues qüestions.
Recorda que moltes de les persones que s’han regularitzat ja vivien i treballaven a Catalunya abans d’iniciar-se el procés i que, per tant, la seva situació administrativa no modifica automàticament els seus usos lingüístics. En canvi, considera que la regularització pot convertir-se en una oportunitat.
Explica que més del 40% dels sol·licitants ja tenen coneixements d’alguna de les llengües pròpies de l’Estat i defensa que exigir coneixements de català en futures renovacions dels permisos pot incentivar encara més l’aprenentatge.
El mateix CIEMEN, recorda, ja col·labora amb iniciatives de formació lingüística i treballa perquè el català sigui una eina d’integració i cohesió social.
La millor resposta als discursos d’odi
La conversa acaba ampliant el focus més enllà de la regularització. Per a Minoves, el debat sobre la immigració no es pot separar dels grans reptes socials que afronta el país: l’accés a l’habitatge, la qualitat dels serveis públics, la sanitat, l’educació o les oportunitats dels joves.
Considera que la millor manera de combatre els discursos d’odi no és només rebatre’ls argumentalment, sinó reforçar les polítiques públiques que garanteixin la igualtat d’oportunitats.
Habitatge assequible, escoles ben dotades, una sanitat pública forta i serveis socials capaços d’acompanyar els nous ciutadans són, al seu parer, les eines més eficaces per evitar que prosperin els relats que assenyalen la immigració com a responsable dels problemes quotidians.
En aquest sentit, defensa que la regularització no hauria de ser l’últim pas, sinó el primer d’una política pública orientada a reforçar la cohesió social i garantir que els drets reconeguts sobre el paper es puguin exercir també en la pràctica.
Amb aquesta mirada, El gra i la palla ofereix una conversa que va molt més enllà de l’actualitat immediata i convida a reflexionar sobre quin model de societat vol construir Catalunya en els pròxims anys: una societat que afronti els reptes amb dades i polítiques públiques o una que es deixi arrossegar pels relats simplistes i la por.
