Una reflexió de Míriam Aymamí sobre les jerarquies invisibles que continuen marcant la societat mexicana i sobre la necessitat de reconèixer una diversitat sovint silenciada
Durant generacions, Mèxic ha explicat la seva història a partir d’un relat que semblava unir-ho tot. El país es definia com una nació mestissa, resultat de la trobada entre pobles indígenes i europeus, una síntesi cultural que hauria superat les divisions racials presents en altres societats.
Però cada vegada més investigadors qüestionen aquesta narrativa. No perquè el mestissatge no existeixi, sinó perquè el seu èxit com a relat nacional ha acabat ocultant una realitat molt més complexa: la persistència del racisme i de les desigualtats vinculades a l’origen, el color de la pell i la identitat cultural.
El mestissatge com a projecte nacional
Durant bona part del segle XX, el mestissatge va ser presentat com un element central de la identitat mexicana. La idea era construir una nació cohesionada, capaç de superar les diferències heretades del període colonial.
Tanmateix, diversos estudis assenyalen que aquest projecte també va comportar conseqüències menys visibles. Per integrar la població dins d’una identitat nacional única, moltes diferències culturals, lingüístiques i ètniques van quedar relegades a un segon pla.
L’ideal no era tant la diversitat com l’assimilació. En molts casos, els pobles indígenes havien d’abandonar llengües, costums i formes pròpies d’entendre el món per adaptar-se a un model considerat modern i nacional.
Un racisme que sovint es nega
Una de les particularitats del racisme a Mèxic és que sovint es presenta com una realitat inexistent. La sociòloga Mónica Moreno Figueroa ha documentat com el fenomen ha estat estudiat durant dècades, però també com les seves manifestacions han estat sistemàticament minimitzades dins del debat públic. Segons aquesta perspectiva, el racisme no és un conjunt de casos aïllats, sinó un mecanisme que continua organitzant privilegis, oportunitats i exclusions dins la societat mexicana.
La contradicció és evident: mentre molts ciutadans afirmen que a Mèxic no hi ha racisme, diversos estudis continuen mostrant una relació directa entre el color de la pell, el nivell educatiu, els ingressos i les possibilitats d’ascens social.
La gran absència afrodescendent
Una altra de les qüestions que emergeixen en aquest debat és la invisibilització històrica de les comunitats afrodescendents.
Durant molt de temps, la construcció de la identitat nacional mexicana es va explicar gairebé exclusivament a partir de la relació entre pobles indígenes i europeus. Aquest enfocament va deixar en segon terme la contribució africana, malgrat la seva importància en la formació històrica i cultural del país.
Diversos corrents de pensament llatinoamericans han reivindicat la necessitat de reconèixer aquesta realitat i d’ampliar la mirada sobre els orígens i la diversitat de les societats americanes.
El blanquejament com a estratègia social
El racisme no actua només a través de les institucions o de les desigualtats econòmiques. També s’expressa en la vida quotidiana.
La investigadora Fernanda España ha analitzat com moltes persones han après a modificar la manera de vestir, de parlar o fins i tot de presentar-se davant dels altres per evitar discriminacions o acostar-se als models associats al prestigi social.
Aquest fenomen, conegut sovint com a blanquejament social, no es limita als trets físics. També afecta les llengües, els accents, les tradicions familiars i les identitats comunitàries.
En molts casos, això genera una emoció especialment dolorosa: la vergonya. Vergonya de parlar una llengua indígena, de tenir un determinat cognom, d’un accent regional o d’un origen familiar que la societat considera menys valuós.
Racisme i classisme
A Mèxic, la frontera entre racisme i classisme és sovint difusa. Moltes actituds discriminatòries es presenten com a qüestions econòmiques o socials quan, en realitat, també incorporen elements vinculats a l’origen ètnic o al color de la pell.
Expressions aparentment innocents, estereotips repetits als mitjans de comunicació o la poca presència de persones indígenes i afrodescendents en espais de poder continuen alimentant aquestes dinàmiques.
Reconèixer la pluralitat
La reflexió final és clara: reconèixer l’existència del racisme no implica negar la riquesa dels intercanvis culturals que han construït Mèxic.
Al contrari. Significa acceptar que la diversitat no sempre s’ha desenvolupat en condicions d’igualtat i que encara avui persisteixen estructures que afavoreixen uns col·lectius per sobre d’altres.
La realitat mexicana és molt més diversa que qualsevol etiqueta única. És indígena, afrodescendent, europea, asiàtica, àrab i mestissa alhora. És el resultat de segles de trobades, conflictes, resistències i transformacions.
Reconèixer aquesta pluralitat és, probablement, un dels grans reptes democràtics del Mèxic contemporani. Perquè només quan les diferències deixin de convertir-se en desigualtats serà possible construir una societat realment inclusiva.
