La jove polonesa, de 17 anys, va arribar a Tàrrega sense entendre ni una paraula de català. Avui afirma que aprendre la llengua ha estat la clau per sentir-se part del país.
Quan la Maya Rownicka va deixar casa seva, a Breslau (Polònia), per començar un curs d’intercanvi a Catalunya, sabia ben poca cosa del país que l’acolliria. Només havia sentit que aquí es parlava una llengua diferent del castellà, però estava convençuda que es tractava d’un accent, una varietat dialectal.
Nou mesos després, parla català amb naturalitat, s’ha integrat plenament en la família d’acollida, participa en la vida del poble i té clar que aquesta experiència li ha canviat la manera d’entendre el món. Ho explica al programa Tocats pel Català, de RAB Ràdio, en una conversa amb Mercè Porqueras.
Descobrir una Catalunya que no esperava
La Maya va arribar a Tàrrega coincidint amb els últims dies de FiraTàrrega. Els carrers plens de gent, els espectacles i l’ambient festiu li van causar una impressió immediata.
“Vaig veure molta gent al carrer, parlant, ballant, cantant… Em va encantar. Pensava que Tàrrega era sempre així”, recorda entre rialles. Poc després, la seva família d’acollida li va explicar que havia tingut la sort d’arribar en plena festa.
Tot i això, assegura que el que més l’ha sorprès no és una celebració concreta, sinó la manera de viure dels catalans.
“Crec que la gent d’aquí sap viure. Hi ha molta vida al carrer, la gent parla molt, somriu molt… Això m’encanta”, explica.
Aprendre català per formar part del país
Des del primer dia, la Maya es va trobar immersa en un entorn on gairebé tothom parlava català. A casa, a l’institut i al carrer, la llengua era present en totes les converses. Els dos primers mesos van ser especialment difícils.
“No entenia res. El polonès i el català no tenen res a veure”, recorda. Però lluny de desanimar-se, va convertir aquesta dificultat en un repte personal. La motivació tenia una explicació molt senzilla.
“La meva família d’acollida gairebé no parlava anglès. Volia poder parlar amb ells i tenir una bona relació. Però també vaig entendre que, si realment volia formar part del poble i de la cultura, havia de parlar català.”
Aquella decisió va marcar tota la seva experiència. “Si hagués parlat només castellà, no m’hauria sentit tan integrada com ara.”
“Poc a poc”
Hi ha una expressió que resumeix perfectament aquests mesos. “Poc a poc.” És la frase que més vegades va sentir durant els primers dies.
“La meva àvia d’acollida sempre em deia: “Poc a poc. Ja ho entendràs». Això em donava molta motivació per continuar aprenent”, explica. Avui aquella frase s’ha convertit en un dels seus records més estimats de Catalunya.
Més que una llengua
L’experiència també li ha permès descobrir una manera diferent d’entendre les relacions personals.
Una de les diferències que més l’ha sorprès és la proximitat entre professors i alumnes als instituts catalans. “Aquí els alumnes els diuen pel nom. A Polònia tot és molt més formal”, comenta.
També destaca l’acollida dels companys i la riquesa de la cultura popular. La Festa Major, els capgrossos i les activitats al carrer formen part dels records que s’emportarà quan torni a casa.
“Catalunya és el lloc perfecte per fer un intercanvi. Hi ha molta cultura i moltes coses que no pots viure en altres llocs”, assegura.
Un canvi que no vol perdre
Ara que el retorn a Polònia és a tocar, la Maya ja sap què farà. Vol continuar estudiant català. “Quan torni, vull seguir fent classes de català. També vull aprendre castellà, però no vull perdre aquesta llengua.”
Perquè el més important no és només l’idioma. “He canviat molt des del primer dia que vaig arribar. És un canvi que m’encanta i no vull que s’acabi.”
“T’estimo”
Abans d’acabar l’entrevista, Mercè Porqueras li fa la pregunta que respon tothom qui passa per Tocats pel Català: quina és la seva paraula preferida en català?
La Maya no dubta gaire. “T’estimo. En català ho sento més amb el cor. També m’agrada molt carinyo. Són paraules que fan les relacions més properes.”
Potser aquesta és la millor síntesi del seu pas per Catalunya. Va arribar pensant que el català era només un dialecte. Se’n torna sabent que és una llengua que obre portes, crea vincles i fa possible sentir-se a casa, encara que sigui a més de dos mil quilòmetres del lloc on vas néixer.
