Mariano del Cueto conversa al programa Pensaveus, amb Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado, sobre identitat, memòria i l’auge dels discursos d’exclusió a partir del seu llibre La tierra que no te quiso.
Què vol dir sentir que una terra no t’ha volgut? És una pregunta que sembla parlar només de geografia, però que acaba obrint interrogants molt més profunds sobre la identitat, la memòria i la manera com les persones construïm el sentiment de pertinença. És també el fil conductor de la conversa que Mariano del Cueto manté amb Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado en una nova edició de Pensaveus, el programa de RAB Ràdio dedicat a explorar, a través de la cultura, algunes de les qüestions que defineixen el nostre temps.
L’excusa és la publicació de La tierra que no te quiso, llibre de l’escriptor i traductor català establert a Mèxic des de la infància. Però ben aviat queda clar que no es tracta només de parlar d’un llibre. La conversa deriva cap a qüestions molt més àmplies: què passa quan viure en un altre país transforma la manera d’entendre’s un mateix, fins a quin punt les societats construeixen la seva identitat excloent qui és diferent i quin paper pot tenir la literatura a l’hora d’explicar aquestes experiències.
Un viatge que havia de ser acadèmic
Del Cueto explica que mai no havia previst anar a Polònia. La destinació va arribar gairebé per casualitat, després que una plaça de màster en un altre país no fos possible. Va acabar matriculant-se en un programa internacional que combinava llengües, literatura i ciències socials, impartit parcialment en castellà i anglès, sense imaginar que aquella decisió marcaria bona part de la seva trajectòria posterior.
Hi arribava amb la voluntat de continuar escrivint. Després d’haver passat per la Fundación para las Letras Mexicanas, tenia clar que volia dedicar-se a la literatura. El que no esperava era que aquella experiència acabaria convertint-se en un projecte de llarg recorregut.
La sorpresa davant del país que descobria, sumada a una curiositat constant i a una sensació de desconcert que reconeix haver sentit des del primer moment, van activar el seu instint de cronista. Les notes que prenia durant l’estada van anar creixent fins a convertir-se en un llibre que combina crònica, memòria, assaig i reflexió literària.
«El llibre neix una mica de l’horror, del desassossec i de tenir davant meu molts estímuls que no sabia com pair», resumeix durant l’entrevista.
Mirar més enllà d’un mateix
Tot i partir d’una experiència personal, Del Cueto insisteix diverses vegades que mai no va voler escriure un llibre centrat exclusivament en ell mateix. El seu interès era entendre el context que l’envoltava i mantenir un equilibri entre la vivència íntima i l’observació del país on vivia.
Per això el relat no només descriu els mesos passats a Polònia, sinó que s’endinsa també en la seva història i en la manera com determinades tensions polítiques i socials condicionaven la vida quotidiana. L’autor explica que el va impressionar trobar-se en una societat on els discursos racistes, homòfobs i contraris a la immigració ocupaven un espai cada vegada més visible en la política.
Aquella realitat el va portar a observar amb preocupació l’aparició d’uns discursos que, segons recorda, encara no s’havien estès amb la mateixa força a la resta d’Europa, però que amb els anys han acabat apareixent en molts altres països.
Ara bé, també rebutja qualsevol mirada simplista. Al llarg de la conversa recorda professores, companys i amistats que el van acollir durant l’estada i que representen, diu, el contrapunt necessari davant qualsevol temptació de convertir un país en un estereotip.
«Seria absurd descriure tota una nacionalitat d’una sola manera», afirma, tot reivindicant que la literatura ha de servir precisament per escapar dels relats simples.
Quan la identitat es converteix en una pregunta
Una de les reflexions més interessants de l’entrevista arriba quan Miriam Aymamí li planteja fins a quin punt aquella experiència també havia modificat la seva manera d’entendre la pròpia identitat.
La resposta s’allunya de qualsevol definició tancada. Del Cueto explica que el tema l’ha obsessionat tant literàriament com personalment, probablement perquè la seva història familiar està marcada pels desplaçaments, l’exili i la convivència entre diferents orígens. Se sent profundament vinculat a Mèxic, però reconeix que les experiències viscudes en altres països l’han obligat a qüestionar moltes idees que semblaven evidents.
Per això defensa que intentar definir de manera absoluta què és una identitat nacional acaba sent un exercici condemnat al fracàs. Ho exemplifica parlant de Mèxic, on conviuen realitats molt diverses, però també recordant que la literatura és plena de personatges que desmenteixen qualsevol intent de construir identitats homogènies.
Literatura contra la uniformitat
Lluny de plantejar un assaig polític, Del Cueto explica que buscava una altra cosa. Volia que el llibre deixés espai per a la tendresa, per a l’humor i per a la literatura.
Entre els autors que apareixen durant la conversa hi ha noms fonamentals per entendre la seva mirada, com Sergio Pitol, Wisława Szymborska o Witold Gombrowicz. Tots tres comparteixen, segons explica, una manera d’entendre l’escriptura capaç de combinar ironia, pensament i observació de la realitat.
Aquest equilibri també es reflecteix en el llibre. Al costat dels episodis més durs conviuen les amistats, la poesia, els passejos i els descobriments culturals que van donar sentit a una etapa que descriu com especialment difícil.
El pes de la memòria familiar
El moment més íntim de la conversa arriba quan explica l’origen del títol.
Durant molt de temps havia treballat amb altres opcions. Tot va canviar després de la mort de la seva àvia, exiliada després de la Guerra Civil i que, abans d’establir-se definitivament a Mèxic, també havia passat per Polònia.
Rellegint uns textos familiars va recuperar una expressió que ella utilitzava per referir-se a l’Estat espanyol: «la terra que no em va estimar». Aquella frase es va convertir en la clau definitiva del llibre.
Canviant el pronom, La tierra que no te quiso deixava de parlar només d’ell per convertir-se en una història compartida per totes aquelles persones que alguna vegada s’han sentit desarrelades, expulsades o incapaces d’encaixar en el lloc on vivien. «Parla molt de sentir-se desarrelat i de què fas a partir d’aquí», explica.
Catalunya també forma part del relat
La conversa deixa també espai per a Catalunya. Durant la seva estada a Polònia, Del Cueto va cursar literatura catalana en català, una experiència que encara avui considera excepcional. En aquell moment estudiava Pere Calders i preparava una recerca sobre la seva obra, fet que el va portar a establir paral·lelismes entre l’exili de l’escriptor català i moltes de les preguntes que ell mateix s’estava formulant sobre el desplaçament i la identitat.
Aquell interès acabaria tenint continuïtat en la seva feina com a traductor de literatura catalana al castellà, una activitat que considera complementària a la seva vocació literària.
Quan, gairebé al final de l’entrevista, li pregunten quin és el millor record que conserva de Polònia, la resposta és tan senzilla com reveladora.
«El millor que em va deixar Polònia va ser el llibre.»
Potser és també la millor síntesi d’una conversa que, més que presentar una novetat editorial, convida a reflexionar sobre allò que passa quan un viatge acaba transformant-se en una manera diferent de mirar el món.
