A prop del segle de vida, Rosita Sabaté continua cantant, escrivint, estudiant música i mantenint viu el vincle amb Catalunya des de La Plata. La seva història és també la de milers de catalans que van construir una nova vida a l’altra banda de l’Atlàntic sense renunciar mai a les seves arrels.
Hi ha històries personals que expliquen una vida. I n’hi ha d’altres que expliquen tota una generació. Rosita Sabaté pertany a aquesta segona categoria. Nascuda a Flix, a la Ribera d’Ebre, i establerta a l’Argentina des de 1958, és una de les figures més estimades de la comunitat catalana de La Plata, uns 80 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires. Amb 95 anys acabats de fer, conserva una energia encomanadissa, una memòria prodigiosa i una capacitat extraordinària per trobar motius d’agraïment en cada etapa de la vida.
Quan parla, ho fa amb la serenitat de qui ha vist passar gairebé un segle d’història. Però també amb la il·lusió intacta de qui encara té projectes per complir.
«Cada dia és un miracle més de viure», afirma durant la conversa amb RAB Ràdio a casa seva, a City Bell, petita localitat veïna a La Plata. «He rebut tant que penso que ja se m’ha donat tot. Així que dono gràcies cada dia fins quan Déu vulgui».
De la postguerra a l’aventura americana
Rosita es va casar amb Armengol Torres l’any 1954. Poc després, la feina va portar la parella de Flix a Barcelona. Però la gran aventura encara havia d’arribar.
Com tantes altres famílies catalanes d’aquella època, van decidir emigrar a l’Argentina buscant oportunitats que la Catalunya de postguerra encara no podia oferir.
«Hi havia una germana meva que havia vingut uns anys abans i ens vam engrescar. Són coses de la joventut, els somnis de voler volar lluny», recorda.
La decisió no va ser especialment traumàtica. A diferència d’altres onades migratòries, Rosita explica que l’Argentina dels anys cinquanta oferia feina i estabilitat.
«No va faltar el treball. L’abundància de menjar era sorprenent, en comparació amb la Catalunya de la postguerra. Van anar naixent els fills i va passar molt bé», resumeix.
Una família a banda i banda de l’oceà
Amb el temps, altres membres de la família també van establir-se a l’Argentina. Germans, cunyats, fills, nets i besnets han anat construint una extensa xarxa familiar repartida entre els dos costats de l’Atlàntic. Malgrat la distància, la connexió amb Catalunya mai no es va perdre.
Durant dècades, quan encara no existien internet ni les videotrucades, les cartes van ser el fil invisible que mantenia unides les dues ribes de la família. «Agafàvem les cartes –que trigaven setmanes en arribar– i les llegíem i rellegíem moltes vegades», recorda.
Quan finalment va poder tornar a Catalunya, disset anys després de marxar, l’emoció va ser immensa. Des d’aleshores, els viatges s’han repetit periòdicament i han donat lloc a trobades familiars que s’han convertit gairebé en una tradició.
A l’ermita de Flix, familiars catalans i argentins comparteixen dinars, canten plegats i celebren un vincle que el temps no ha aconseguit trencar.
El català, una herència viva
Rosita mai no ha deixat de parlar català. A casa, a les reunions familiars i a les activitats de la comunitat catalana, la llengua ha continuat ocupant un lloc central.
«Sempre hem parlat català. Els meus nets i els meus besnets no el parlen tots, però l’entenen», explica amb orgull, i posa un exemple que la fa somriure: «Tinc una besneta de dos anys que quan em veu em diu en català: “T’estimo molt, iaia”».
La música com a fil conductor
Si hi ha una passió que ha acompanyat Rosita tota la vida és la música. Les dificultats de la postguerra li van impedir estudiar-ne quan era jove, però això no va evitar que acabés convertint-la en una part essencial de la seva existència.
La matriarca dels Torres forma part activa de la coral del Casal dels Països Catalans de La Plata i encara avui continua vinculada a l’activitat musical. Va impulsar els seus fills a estudiar piano, i ella mateixa està estudiant piano en l’actualitat, a 95 anys.
La música també és present en una de les tradicions familiars més singulars: un himne propi compost entre germans que encara avui canten quan es reuneixen. «Tots juntets, tots juntets, encara que estiguem lluny, des del cor sempre estarem tots juntets», canta emocionada.
Un somni pendent als 95 anys
Quan molta gent pensaria en descansar, Rosita continua fent plans. De fet, en té un de molt concret. «Ara estem fent plans per anar a cantar a Barcelona. Amb la coral del Casal. Al Palau de la Música. Seria el súmmum de la meva vida», confessa.
La frase resumeix perfectament la seva manera d’entendre el món: sempre amb un projecte al davant, sempre amb il·lusió.
El cor partit, però ple
Després de gairebé set dècades a l’Argentina, Rosita no ha hagut de triar entre els dos països. Ha estimat tots dos. «Quan ets allà, tens ganes de tornar a casa. I quan ets aquí, enyores allò d’allà», explica. «Sembla que tinguis el cor partit».
Potser és aquesta la millor definició del que significa ser català a l’exterior. No abandonar mai un lloc per estimar-ne un altre, sinó aprendre a portar-ne dos dins del mateix cor.
