En conversa amb RAB Ràdio, el president del Casal de Catalunya de Buenos Aires defensa la necessitat d’adaptar els casals al segle XXI sense renunciar a la seva essència
Amb 140 anys d’història, 5.000 metres quadrats en ple centre de Buenos Aires i una activitat cultural que no s’atura, el Casal de Catalunya continua sent una de les institucions catalanes més importants de l’exterior. Però la seva supervivència no es basa només en la força de la tradició. El gran repte és un altre: adaptar-se a una realitat que ha canviat radicalment sense perdre l’ànima que l’ha mantingut viu durant més d’un segle.
Així ho explica Ariel Vives, president del Casal de Catalunya de Buenos Aires, en una conversa amb RAB Ràdio on repassa el passat, el present i els reptes de futur d’una entitat que continua sent un referent de la catalanitat a l’Argentina.
Un edifici històric que continua transformant-se
Els darrers anys han estat especialment intensos per al Casal. La restauració de la façana, impulsada conjuntament amb el govern de la ciutat de Buenos Aires, ha estat una de les actuacions més visibles, però no l’única.
«Cada dia està una mica millor. Per nosaltres és més difícil veure-ho perquè hi som cada dia, però és un edifici de 140 anys i molt gran: 5.000 metres quadrats», explica Vives.
Una de les grans novetats ha estat la recuperació del Teatre Margarida Xirgu, que durant catorze anys havia estat llogat a una universitat. El retorn de l’espai a la gestió directa del Casal ha obert una nova etapa carregada d’oportunitats. «Ara, a més de tot el Casal, tenim tota la feina del teatre», resumeix.
Quan el Casal deixa de ser una necessitat
Per a Vives, el gran canvi dels darrers anys no és arquitectònic sinó social. Les noves tecnologies han modificat profundament la relació dels catalans de l’exterior amb les seves comunitats. Si abans el casal era sovint una necessitat pràctica per trobar informació, contactes o suport, avui aquesta funció ha quedat en gran part substituïda per internet.
«Ara apropar-se al Casal no és una necessitat, ha de ser un plaer», afirma. «Hem de repensar-nos». Aquest canvi obliga les entitats històriques a reinventar-se i a trobar noves maneres de connectar amb la societat.
Obrir les portes al barri
La resposta del Casal de Buenos Aires ha estat clara: convertir-se en un espai cultural obert a tota la ciutat. L’entitat manté activitats directament vinculades a la cultura catalana, com les classes de català, la biblioteca, la coral, les danses tradicionals o els exàmens oficials de l’Institut Ramon Llull. Però al mateix temps impulsa iniciatives pensades per atraure públics molt diversos.
«Hem de fer un equilibri entre les activitats típiques de la cultura catalana i activitats obertes a la comunitat i al barri», explica Vives.
L’estratègia funciona. Moltes persones s’apropen inicialment per activitats que no tenen cap relació directa amb Catalunya i acaben descobrint-ne la llengua, la música o les tradicions.
La cultura catalana com a porta d’entrada
Les xifres mostren aquesta capacitat d’atracció. Només l’any passat, les visites guiades al Casal van superar les 700 persones. També funcionen amb èxit els anomenats «Ponts Culturals», activitats que comparen figures i institucions argentines i catalanes per descobrir punts de trobada entre les dues societats.
La coral del Casal és un altre exemple d’aquesta realitat híbrida. «Hi ha gent que no parla català però canta en català. Ho fan per fonètica i acaben incorporant-se a la cultura catalana d’una manera molt natural», explica el president.
El somni de recuperar el teatre català
Si hi ha un projecte que il·lusiona especialment Ariel Vives és convertir novament el Teatre Margarida Xirgu en una porta d’entrada per als artistes catalans.
Durant dècades, aquesta sala va ser una referència del circuit teatral de Buenos Aires. Ara, un cop recuperada, el repte és tornar a connectar-la amb Catalunya.
«El meu somni és que hi hagi una companyia catalana fent teatre en català aquí a Buenos Aires, amb les portes obertes per a tota la comunitat», assegura.
Per aconseguir-ho, reclama més contacte amb el sector cultural català i una millor connexió entre les institucions dels dos costats de l’Atlàntic.
El gran repte: els joves
Com passa a moltes entitats històriques, el relleu generacional és una de les principals preocupacions. Per això el Casal està impulsant noves iniciatives orientades a atraure públic més jove, incloent-hi activitats esportives com el pickleball, un esport en plena expansió.
«El meu somni és que d’aquí a vint anys la junta sigui vint anys més jove que l’actual», afirma Vives.
Un palau del segle XIX amb reptes del segle XXI
Ariel Vives resumeix el moment actual del Casal amb una frase que sintetitza perfectament el seu repte. «Aquest casal és un palau del segle XIX, que es va consolidar al segle XX i que ara té els reptes del segle XXI.»
Una definició que serveix no només per al Casal de Buenos Aires, sinó per a moltes de les institucions que mantenen viva la presència catalana arreu del món. Espais que continuen demostrant que la catalanitat no és només una qüestió de territori, sinó sobretot de comunitat.
