La Flama celebra enguany sis dècades de la seva arribada al Principat i torna a recórrer centenars de pobles i ciutats com a símbol de llengua, cultura i cohesió entre els territoris de parla catalana.
Un foc que fa seixanta anys que travessa fronteres
Cada 23 de juny, mentre el sol es pon i les primeres fogueres comencen a il·luminar places i carrers, una mateixa flama recorre centenars de quilòmetres per arribar als pobles dels Països Catalans. És la Flama del Canigó, una tradició que combina la força dels rituals ancestrals de Sant Joan amb una càrrega simbòlica que ha anat creixent amb el pas del temps.
Aquest 2026, la celebració té un significat especial. Fa seixanta anys que la Flama va travessar per primera vegada el coll d’Ares i va arribar al Principat, en plena dictadura franquista. Aquell gest, aparentment senzill, es va convertir en una afirmació col·lectiva de continuïtat cultural entre les dues bandes dels Pirineus i en una demostració que la llengua i la cultura catalanes podien mantenir-se vives malgrat les fronteres administratives i les prohibicions.
És precisament aquesta efemèride la que centra el missatge d’enguany, escrit per Ramon Torra i Orra, un dels testimonis d’aquella primera arribada de la Flama al Principat. En el seu text recorda aquell moment com «un símbol potent d’unió entre la Catalunya del Nord i el Principat» i reivindica la Flama com una expressió viva de la llengua, la cultura i la identitat compartides.
Del Castellet de Perpinyà al cim del Canigó
La tradició manté intacte el seu ritual. La flama es conserva durant tot l’any al Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà. El 22 de juny és recollida per excursionistes i voluntaris que la transporten fins al massís del Canigó. Durant la nit s’encén una nova foguera al cim de la muntanya i es llegeix el missatge anual.
A l’alba del dia 23 comença el viatge de retorn. Centenars d’equips de foc, entitats culturals, agrupacions excursionistes i voluntaris recullen la flama renovada i la distribueixen arreu del territori. Alguns ho fan corrent, altres en bicicleta, en vehicles o fins i tot en embarcacions tradicionals, com passa a les Terres de l’Ebre.
El resultat és una de les xarxes de mobilització popular més extenses del país. Més de 350 municipis reben cada any la Flama del Canigó, que acaba encenent prop de 3.000 fogueres durant la nit de Sant Joan.
Una tradició que connecta tot l’espai català
La força de la Flama no rau només en el foc. La seva singularitat és que aconsegueix connectar territoris separats per centenars de quilòmetres però units per una mateixa llengua i una mateixa cultura.
Aquest any, com és habitual, la Flama arribarà a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Franja i la Catalunya del Nord. A cada territori, el seu recorregut adopta formes pròpies, però manté intacte el mateix simbolisme: una llum compartida que encén simultàniament centenars de places i carrers.
Aquesta dimensió nacional és una de les característiques que expliquen la seva pervivència. La Flama no pertany a cap administració ni a cap institució concreta. Es manté viva gràcies a centenars d’entitats i milers de persones que, any rere any, la fan arribar fins al seu poble o ciutat.
Més que una foguera
El missatge de 2026 insisteix especialment en la necessitat de transmetre aquest llegat a les noves generacions i d’incorporar-hi també les persones nouvingudes. Ramon Torra defensa que la Flama ha de continuar sent un espai compartit que reforci la cohesió social i la participació de tothom en la cultura catalana.
No és casual. En un moment de profunds canvis socials i demogràfics, la Flama continua actuant com un símbol de continuïtat. No només recorda el passat, sinó que planteja una pregunta sobre el futur: què volem preservar i transmetre com a comunitat.
Potser per això la Flama del Canigó continua emocionant seixanta anys després d’aquell primer viatge més enllà del coll d’Ares. Perquè cada any recorda que hi ha coses que només es mantenen vives quan passen de mà en mà. Com el foc. Com la llengua. Com la memòria compartida d’un poble.
