La nova edició de la gran cita europea d’art contemporani, comissariada pel català Josep Bohigas, comptarà amb projectes de CaboSanRoque, Curro Claret, Penique productions i Llorenç Barber amb Montserrat Palacios, amb el suport de l’Institut Ramon Llull
La cultura catalana tindrà una presència especialment visible a Manifesta 16, la biennal europea d’art contemporani que se celebrarà del 21 de juny al 4 d’octubre a la conca del Ruhr, a Alemanya. L’edició d’enguany, desplegada entre les ciutats de Duisburg, Essen, Bochum i Gelsenkirchen, posarà el focus en la reutilització d’esglésies de barri abandonades i comptarà amb una forta empremta catalana, tant en la direcció conceptual com en la programació artística.
El paper central recau en l’arquitecte i urbanista Josep Bohigas, que exerceix de comissari i membre de l’equip artístic amb la proposta This is not a church. Al seu costat, la biennal inclou quatre projectes més vinculats al context professional de la cultura catalana: CaboSanRoque, Curro Claret, Penique productions i el valencià Llorenç Barber amb Montserrat Palacios. Tot plegat reforça la continuïtat de la relació entre Manifesta i l’escena catalana després de l’edició anterior, celebrada a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Una biennal que mira cap a les esglésies abandonades
La 16a edició de Manifesta s’inscriu en una de les regions urbanes i industrials més denses d’Europa, la conca del Ruhr, un territori acostumat a transformar espais fabrils en equipaments culturals. Aquesta vegada, però, la biennal desplaça el focus cap a un altre tipus de patrimoni en crisi: les anomenades Pantoffelnkirchen, esglésies de barri que havien estat espais centrals de la vida comunitària i que avui sovint han quedat en desús.
En total, dotze esglésies, majoritàriament construïdes durant la postguerra i amb una forta estètica brutalista, acolliran el programa artístic. La proposta neix d’una recerca liderada per Bohigas que defensa que aquests edificis no s’han de llegir només com a relíquies d’un passat religiós i social, sinó com a possibles laboratoris de renovació cultural i comunitària en una època marcada per la digitalització i la polarització.
Josep Bohigas situa Catalunya al centre del relat curatorial
El fet que la proposta curatorial principal estigui en mans de Josep Bohigas és una de les grans marques d’aquesta edició. La seva mirada no només estructura una part decisiva del projecte, sinó que situa també un llenguatge i una manera d’entendre la relació entre arquitectura, ciutat i usos col·lectius molt vinculada a debats presents també a Catalunya.
La tesi de This is not a church proposa justament això: deixar de pensar aquests temples com a contenidors buits o espais residuals i començar-los a veure com a llocs capaços de ser reactivats des de noves pràctiques socials, artístiques i simbòliques. En aquest sentit, la biennal converteix un problema urbà i patrimonial en una pregunta oberta sobre el futur dels espais comuns a Europa.
CaboSanRoque: esport, fracàs i himnes descompostos
Entre les presències catalanes més destacades hi ha CaboSanRoque, duet format per Laia Torrents i Roger Aixut, que presentarà FAIL LOUDER a l’església de Sant Ludgerus, a Bochum. La seva peça proposa una mena d’espai de descompetició on les regles esportives es deformen i es desmunten: porteries alterades, cistelles desnormativitzades i una grada que també funciona com a podi.
La instal·lació es mou entre el so, la tecnologia i la performance, i planteja una reflexió sobre la competició, l’espectacle i el paper del públic. Tot plegat queda envoltat per un himne infantil barrejat amb fragments de càntics ultres, en una operació que, com és habitual en CaboSanRoque, desplaça l’espectador i qüestiona el mateix espai on es produeix l’experiència artística.
Curro Claret: reutilitzar bancs d’església per crear trobada
El dissenyador Curro Claret hi participa amb This is not a church pew, una proposta que es desplegarà a Sant Ludgerus i a St. Josef, a Gelsenkirchen. El projecte se centra en la reutilització de bancs d’església i altres elements de fusta en desús per convertir-los en mobiliari capaç de generar noves formes de trobada i interacció.
La proposta es construeix des del diàleg amb persones vinculades als barris i manté una de les constants del treball de Claret: pensar el disseny com una eina de reapropiació, empoderament i ús compartit dels recursos disponibles. En lloc de preservar l’objecte com a peça de memòria estàtica, el transforma perquè pugui tornar a ser habitat i activat.
Llorenç Barber i Montserrat Palacios: les campanes com a mega-música
Una altra de les peces més singulars és How Long a Clapper’s Shadow Falls, de Llorenç Barber i Montserrat Palacios, que es podrà escoltar a St. Josef. El projecte parteix de les campanes, dels objectes i de les veus per construir una experiència sonora que desborda l’espai tancat i converteix l’escolta en una forma d’expansió.
Barber, amb una trajectòria llarguíssima en concerts urbans per a campanes, i Palacios, centrada en la veu, la improvisació i l’ús d’objectes, proposen aquí una música que no es limita a ser escoltada des d’un punt fix, sinó que serpenteja, es dispersa i es multiplica. La seva peça defensa una idea de la campana no com a so residual o cerimonial, sinó com a música gegantina, oberta, plurifocal i sense límits.
Penique productions: inflar l’església fins a fer-la d’un altre món
La quarta proposta vinculada a la cultura catalana és Möglich Unvorhersehbar (Possibly unpredictable), de Penique productions, a St. Josef. El projecte consisteix en un gran inflable blanc que ocupa la nau central de l’església i transforma radicalment la percepció de l’espai a través de la llum, la textura i el color monocrom.
Des de dins, la peça es viu com una experiència sensorial i performativa; des de fora, l’edifici deixa veure la naturalesa inflable de la intervenció a través de les deformacions que es produeixen entre les columnes. L’objectiu és desactivar simbòlicament l’església i oferir-la al veïnat com a espai d’ús, apropiació i gaudi. No es tracta tant d’ocupar el temple com d’obrir-lo a noves maneres de ser habitat.
Una edició amb accent català després de Manifesta 15
La presència catalana a Manifesta 16 no és només quantitativament rellevant, sinó també simbòlicament significativa. Després de Manifesta 15, celebrada a l’àrea metropolitana de Barcelona i amb més de trenta artistes catalans programats, aquesta nova edició mostra que el vincle entre la biennal i la cultura catalana no era circumstancial.
Amb el suport de l’Institut Ramon Llull, aquesta continuïtat reforça la projecció internacional d’una escena artística i de pensament que ara torna a aparèixer en un dels principals espais europeus de debat contemporani. Aquesta vegada, però, ho fa en un territori marcat per la reconversió industrial i per la pregunta sobre què fer amb aquells espais que han perdut la seva funció original.
Un laboratori europeu sobre absència, ús i comunitat
Amb 107 participants de 31 països, Manifesta 16 es presenta com una gran plataforma d’experimentació sobre els usos socials i simbòlics dels espais que semblaven destinats al buit. En aquest marc, la presència catalana destaca precisament perquè s’alinea de manera molt directa amb el nucli conceptual de la biennal: pensar l’art no com a ornament, sinó com a eina per reactivar llocs, preguntes i comunitats.
En un moment en què Europa busca noves formes de relació entre cultura, ciutat i vida col·lectiva, la participació catalana al Ruhr no és només una presència destacada dins una programació internacional. És també una manera de situar una determinada tradició crítica i creativa del país en el centre d’una discussió europea sobre com reaprofitar, reinterpretar i tornar a habitar allò que havia quedat en silenci.
