A Pensaveus Compartides, l’arquitecte Mariano del Cueto explica com universitats, convents, impremtes i palaus permeten entendre la complexa construcció històrica de Mèxic i la influència dels corrents arquitectònics europeus a Amèrica
El Centre Històric de la Ciutat de Mèxic és molt més que un conjunt de carrers i edificis antics. És un espai on la història continua dialogant amb el present a través de la pedra, de les façanes i dels vestigis d’una ciutat que ha anat transformant-se durant cinc segles. Aquesta és una de les idees centrals que va defensar l’arquitecte Mariano del Cueto Ruiz Funes durant la seva participació al programa Pensaveus Compartides, conduït per Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado a RAB Ràdio.
Especialista en història de l’arquitectura i patrimoni, Del Cueto va convidar els oients a recórrer alguns dels espais menys coneguts, però més significatius, del centre històric mexicà: la Casa de la Primera Universidad, el Palacio Arquebisbal, la Casa de Moneda, antics convents i altres institucions que van jugar un paper fonamental durant el període virregnal.
Un dels punts de partida de la conversa va ser la fundació de la Real y Pontifícia Universidad de México, creada per cèdula reial el 1551 i inaugurada oficialment el 1553. Segons Del Cueto, la seva ubicació al costat de la catedral, de l’arquebisbat i del palau virregnal responia a una decisió política molt clara: concentrar en un mateix espai els centres del poder religiós, educatiu i administratiu de la Nova Espanya.
L’arquitecte va recordar que existeix una antiga disputa entre Ciutat de Mèxic i Lima sobre quina de les dues ciutats va tenir la primera universitat d’Amèrica. Segons va explicar, les dues institucions van ser fundades el mateix dia per ordre del futur Felip II, quan encara era príncep. Els cursos van començar dos anys després, convertint la universitat mexicana en una de les primeres institucions d’ensenyament superior del continent.
La ciutat que va desaparèixer sota l’aigua
Una part important de la conversa es va centrar en la transformació física de la capital mexicana. Del Cueto va recordar que la gran inundació de 1629 va alterar profundament la ciutat, obligant a reconstruir nombrosos edificis i modificant per sempre l’aspecte de la Ciutat de Mèxic del segle XVI.
Per entendre aquell paisatge desaparegut, va destacar la importància dels textos de Francisco Cervantes de Salazar, un dels primers professors de la universitat, que va descriure amb gran precisió els edificis i la vida urbana de mitjan segle XVI. Gràcies a aquests testimonis és possible imaginar com eren construccions que avui ja no existeixen o que han estat profundament transformades.
Del Cueto va subratllar que bona part dels edificis actuals són fruit de successives reformes i ampliacions. El Palacio Arzobispal, per exemple, conserva una magnífica façana del segle XVIII que reflecteix l’esplendor econòmic d’aquell període, tot i que els seus orígens són molt anteriors. El mateix passa amb altres edificis del centre històric, que han anat incorporant elements arquitectònics de diferents èpoques.
Antonio de Mendoza, la impremta i la Casa de Moneda
Durant el recorregut també va emergir la figura d’Antonio de Mendoza, primer virrei de la Nova Espanya. Del Cueto el va presentar com una personalitat decisiva en la construcció institucional del país, no només per la seva vinculació amb la universitat sinó també per la creació de la Casa de Moneda i la introducció de la impremta a Mèxic.
La Casa de Moneda, situada molt a prop del Palacio Nacional, va esdevenir una peça clau en l’organització econòmica del virregnat. Paral·lelament, l’arribada de la impremta va obrir la porta a la difusió del coneixement i a la producció editorial al continent americà.
Segons va explicar l’arquitecte, la primera impremta americana va ser possible gràcies a la col·laboració amb la poderosa casa editorial de Johannes Cromberger, establerta a Sevilla. El primer llibre imprès va ser un text religiós en llengua nàhuatl impulsat pel bisbe Juan de Zumárraga, fet que exemplifica la complexitat cultural d’un període en què les tradicions europees i les indígenes començaven a entrellaçar-se.
Del Cueto va insistir que aquests processos són difícils d’analitzar des d’una mirada simplificadora. Va defensar la necessitat d’entendre els contextos històrics i les contradiccions d’una època marcada tant per la violència de la conquesta com per la construcció de noves institucions polítiques, econòmiques i culturals.
Quan Europa es transforma a Amèrica
Una de les reflexions més rellevants de la conversa va girar entorn de l’arquitectura com a resultat de l’encreuament de cultures. Del Cueto va explicar que els arquitectes arribats des de la península Ibèrica portaven les influències del Renaixement italià, que aleshores s’estava expandint per Europa. Però aquestes formes es van trobar amb tradicions constructives, materials i artesans locals que van donar lloc a una arquitectura completament nova.
Segons va remarcar, les construccions del segle XVI a Mèxic no poden entendre’s com una simple còpia dels models europeus. Són edificis que incorporen llenguatges, tècniques i sensibilitats pròpies del món indígena, generant una síntesi arquitectònica única.
Aquest fenomen és especialment visible en les construccions religioses aixecades entre les dècades de 1530 i 1570. Diversos estudiosos han utilitzat conceptes com art indo-cristià o tequitqui per descriure aquest moment excepcional en què les formes europees es reinterpretaven a través de mans americanes.
Per a Del Cueto, aquesta és una de les aportacions més originals de l’arquitectura mexicana: haver creat un llenguatge propi a partir del diàleg —sovint conflictiu— entre cultures diferents.
Convents, reformes i transformacions urbanes
El recorregut també va permetre aprofundir en els efectes de les Lleis de Reforma del segle XIX sobre la ciutat. Explica com nombrosos convents van ser expropiats i parcialment o totalment enderrocats, transformant de manera radical el paisatge urbà.
Va posar com a exemple el convent de Santa Teresa la Antigua, del qual només es conserven alguns vestigis. Molts dels seus terrenys van acabar ocupats per noves construccions vinculades a una ciutat que volia modernitzar-se i adaptar-se als nous temps.
Aquesta dinàmica, va recordar, no és exclusiva de Mèxic. Les ciutats canvien constantment, enderroquen edificis i en construeixen de nous, però les restes del passat continuen oferint pistes fonamentals per entendre la societat que els va crear.
El Porfiriato i el somni cosmopolita
La conversa va concloure amb una reflexió sobre les transformacions arquitectòniques del Porfiriato. Del Cueto va explicar que moltes de les grans construccions d’aquell període buscaven projectar una imatge cosmopolita de Mèxic, inspirant-se en models europeus, especialment francesos, italians i austríacs.
Edificis com el Palau de Belles Arts, el Palacio de Postal o l’actual Museu Nacional d’Art formen part d’aquesta voluntat de presentar la capital mexicana com una gran metròpoli moderna. Més que un estil únic, l’arquitecte va descriure aquest període com una etapa marcada per l’eclecticisme i la recuperació de formes històriques procedents de diferents moments del passat europeu.
Per això, va concloure, caminar pel Centre Històric de la Ciutat de Mèxic significa recórrer segles de memòria acumulada. Cada edifici, cada façana i cada plaça expliquen una part d’una història complexa que continua present en l’espai urbà. Una història que, tal com va recordar Mariano del Cueto, es pot llegir a través de l’arquitectura, perquè els edificis són, sovint, els testimonis més duradors del passat.
