Al programa Tocats pel Català, Manuel Fontboté recorda la seva infància a Barcelona, la vida a Santiago de Xile i la voluntat de transmetre la llengua als seus nets malgrat la distància.
Hi ha persones que marxen del seu país, però que mai no l’abandonen del tot. És el cas de Manel Fontboté, protagonista del nou episodi de Tocats pel Català, que fa més de sis dècades que viu a Santiago de Xile i que continua parlant català cada dia, emocionant-se amb el Virolai i mantenint viu el vincle amb la terra que el va veure néixer.
Nascut al barri barceloní de Sant Gervasi l’any 1940, Fontboté explica com va créixer durant el franquisme, en una època en què el català pràcticament havia desaparegut de l’escola però continuava viu dins de casa. Aquella llengua familiar és la que encara avui conserva, malgrat reconèixer amb humilitat que no la domina per escrit després d’una vida sencera desenvolupada professionalment a l’altra banda de l’Atlàntic.
Una nova vida a Xile sense renunciar a les arrels
Amb només divuit anys va embarcar-se rumb a Xile per reunir-se amb els seus germans. Allà va estudiar Química i Farmàcia, es va especialitzar en cosmètica i va acabar construint una llarga trajectòria empresarial i docent que l’ha convertit en una figura reconeguda al sector.
Però mentre desenvolupava la seva carrera, mai no va deixar enrere la seva identitat catalana. Va participar activament en la comunitat catalana de Santiago, va col·laborar amb el Casal Català i encara avui continua implicat en la revitalització de l’entitat.
El català, una herència que vol deixar als seus nets
Durant la conversa amb Mercè Porqueres i Germà Capdevila, Fontboté explica que a casa sempre ha mantingut el català com a llengua habitual. La seva esposa xilena l’entén perfectament i ara són alguns dels seus nets els qui han començat a interessar-se per aprendre la llengua dels avis.
Tot i admetre que no se sent preparat per ensenyar-la formalment, assegura que fa tot el possible perquè el català continuï present en la família i reivindica que forma part inseparable de la seva identitat.
Una emoció que travessa els oceans
Un dels moments més personals de l’entrevista arriba quan confessa que encara s’emociona profundament cada vegada que escolta el Virolai o contempla imatges de Montserrat i de la Sagrada Família. Per a ell, Catalunya no és només el lloc on va néixer, sinó una part essencial de la seva manera de ser.
La seva història és també la de molts catalans de l’exterior que, malgrat haver construït una vida lluny del país, mantenen intacte el vincle amb la llengua, la cultura i les seves arrels. Un testimoni que demostra que el català pot viure i transmetre’s molt més enllà de les fronteres.
