Daniel Calahorra oboista principal de l’Orquestra Filharmònica de la Ciutat de Mèxic comparteix al programa Pensaveus una mirada íntima sobre la vocació musical, el treball col·lectiu i la recerca constant de l’excel·lència
Quan el públic entra en una sala de concerts, el que veu és una orquestra preparada, un director al podi i desenes de músics disposats a donar vida a una partitura. El que queda ocult són les hores de pràctica solitària, els dubtes, la disciplina i les petites decisions que acaben construint aquell instant irrepetible. Aquesta és precisament la realitat que l’oboista Daniel Calahorra ha compartit en una conversa al programa Pensaveus, conduït per Míriam Aymamí amb la col·laboració de Leonardo Alvarado, en què reflexiona sobre la seva trajectòria i sobre què significa, realment, formar part d’una orquestra.
Actualment és oboista principal de l’Orquestra Filharmònica de la Ciutat de Mèxic, després d’una formació que el va portar del Conservatori de Nova Anglaterra, a Boston, fins a la Universitat Rice de Houston. Però, més enllà del currículum, el que emergeix durant la conversa és una manera molt concreta d’entendre la música: no com un espai per lluir individualment, sinó com un exercici permanent de col·laboració.
Descobrir una vocació gairebé per casualitat
La música sempre havia estat present a casa seva. Una germana que estudiava piano, una àvia cantant, un oncle flautista o una cosina violinista formaven part d’un entorn on les notes eren familiars, però ningú no podia preveure que acabaria dedicant-hi la vida.
De petit volia tocar el piano i fins i tot pensava que no necessitava una escola de música per aprendre. Va ser precisament l’entrada en aquell centre musical la que li va canviar la perspectiva. En descobrir que el piano tenia una presència molt limitada dins de l’orquestra, va començar a mirar cap a altres instruments.
L’elecció de l’oboè tampoc no respon a una estratègia calculada. Va ser el seu so el que el va captivar escoltant una gravació del Huapango de José Pablo Moncayo. Amb els anys descobriria que aquella interpretació pertanyia, precisament, a l’Orquestra Filharmònica de la Ciutat de Mèxic, la mateixa de la qual avui forma part. Una coincidència que ell mateix recorda amb sorpresa i una certa ironia.
Un instrument exigent que no perdona els inicis
Calahorra no idealitza els primers passos amb l’oboè. Al contrari. Explica que començar és especialment dur i fins i tot recorda, amb humor, com la seva germana es va posar a plorar quan el va sentir interpretar la música de Harry Potter perquè el resultat era, segons les seves paraules, molt lluny del que havia imaginat.
Aquella dificultat inicial, però, no el va apartar del camí. La participació en l’Orquestra Simfònica Infantil de Mèxic i els primers concursos li van demostrar que podia tenir recorregut dins del món professional. La decisió definitiva d’estudiar música arribaria més tard, quan ja tenia disset o divuit anys i va decidir apostar-hi seriosament.
És significatiu que admeti que també havia pensat en estudiar medicina o física. A diferència d’altres músics que asseguren haver tingut clara la seva vocació des de la infància, en el seu cas la convicció es va construir progressivament, seguint les oportunitats que anaven apareixent.
L’orquestra com a forma d’entendre el món
Hi ha una idea que travessa tota la conversa i que ajuda a entendre la seva manera de veure la professió: Daniel Calahorra prefereix formar part d’un col·lectiu abans que convertir-se en protagonista.
Tot i que l’oboè és un instrument amb nombrosos solos i una presència destacada dins de la plantilla, ell assegura que el que sempre l’ha atret és la possibilitat de treballar amb altres músics. Considera que el valor més gran d’una orquestra no és la suma de grans individualitats, sinó la capacitat que tenen desenes de persones de construir un únic so compartit.
Per això descriu l’orquestra com una experiència profundament humana, en què la confiança i la cooperació esdevenen tan importants com la tècnica.
Una feina que canvia constantment
Per explicar el funcionament d’una orquestra professional, Calahorra utilitza una comparació especialment reveladora: diu que, en certa manera, són una “banda de versions”. Els músics gairebé mai no interpreten obres pròpies, sinó que es posen al servei dels compositors i de la visió artística del director.
Aquesta realitat implica que cada setmana treballin repertoris diferents, amb companys diferents i sota direccions diferents. No hi ha temps per acomodar-se. El treball més exigent es fa a casa, estudiant individualment, mentre que els assajos serveixen per construir una interpretació conjunta en molt pocs dies.
És una dinàmica que obliga a una gran disciplina i que converteix la preparació prèvia en una responsabilitat compartida entre tots els membres de l’orquestra.
El lideratge que inspira en lloc d’imposar
Quan parla dels directors, Calahorra evita les visions grandiloqüents i prefereix destacar aquells que entenen que el seu paper consisteix a ajudar els músics i no a dominar-los.
Recorda especialment la seva experiència amb Andris Nelsons, director de la Simfònica de Boston, a qui considera un exemple de lideratge inspirador. Segons explica, els millors directors són els que saben escoltar i col·laborar, conscients que el so no surt de la seva batuta sinó dels músics que tenen al davant.
Al mateix temps lamenta que encara existeixin models excessivament autoritaris i defensa que la inspiració genera molt més compromís que no pas la por.
Entre el virtuosisme i la bellesa del so
Preguntat sobre què valora més en un músic, rebutja la idea que la velocitat o la dificultat tècnica siguin l’element essencial.
Admet que ell mateix no es considera especialment virtuós des d’un punt de vista mecànic i que prefereix concentrar els seus esforços en la qualitat del so. En el cas de l’oboè, assegura, és aquesta riquesa tímbrica la que acaba definint la personalitat d’un intèrpret i li permet construir una carrera sòlida.
També explica que la pràctica musical consisteix, sovint, a dedicar moltes hores precisament a allò que menys agrada fer. Ningú no gaudeix repetint una vegada i una altra els passatges difícils, però aquesta és la feina invisible que permet afrontar els concerts amb confiança.
La necessitat de tenir alguna cosa pròpia per dir
Cap al final de l’entrevista, la conversa adopta un to més reflexiu. Daniel Calahorra defensa que qualsevol artista necessita una motivació interior prou forta per sostenir els sacrificis que exigeix aquesta professió.
En el seu cas, aquesta convicció passa per creure que hi ha una manera concreta d’interpretar una obra que només ell pot aportar. No perquè sigui millor que la dels altres, sinó perquè és inseparable de la seva experiència i de la seva manera d’entendre la música.
També reivindica el paper fonamental dels mestres, de la família i de totes les persones que han fet possible el seu recorregut. Segons explica, ningú no arriba sol fins aquí.
Potser aquesta és la idea que millor resumeix tota la conversa: darrere de cada músic hi ha moltes altres persones, i darrere del so compacte d’una orquestra hi conviuen desenes de trajectòries individuals que renuncien al protagonisme perquè, durant unes hores, sigui únicament la música qui ocupi el centre de l’escenari.
