Milers de persones han hagut d’abandonar casa seva sense sortir del país, víctimes d’una violència que continua avançant lluny dels focus mediàtics
Quan es parla de desplaçaments forçats, sovint la imatge que ens ve al cap és la de persones que travessen fronteres fugint de guerres o persecucions. Però hi ha una altra realitat molt menys visible que afecta milers de persones a Mèxic: la dels desplaçats interns, ciutadans obligats a abandonar les seves llars sense sortir del seu propi país.
Aquest és el tema que aborda Miriam Aymamí en la seva reflexió setmanal a Connexió Mèxic, centrada en una de les crisis humanitàries més greus i alhora menys conegudes de l’Estat mexicà.
Fugir per sobreviure
Darrere de cada cas hi ha històries de famílies que han hagut de marxar precipitadament per evitar amenaces, extorsions, assassinats o el reclutament forçat dels seus fills per part del crim organitzat.
En altres ocasions, els desplaçaments estan relacionats amb conflictes territorials, interessos econòmics vinculats a projectes extractius o disputes pel control de recursos naturals. Sigui quina sigui la causa, les conseqüències acostumen a ser les mateixes: la pèrdua de la llar, dels mitjans de vida i dels vincles comunitaris construïts durant generacions.
La Serra Tarahumara, un dels casos més greus
Una de les regions més afectades és la Serra Tarahumara, a l’estat de Chihuahua. Durant anys, diverses comunitats indígenes rarámuri han denunciat la violència exercida per grups criminals que es disputen el control del territori.
Municipis com Guadalupe y Calvo, Uruachi o Balleza han estat escenari recurrent d’amenaces, assassinats i expulsions de població. Moltes famílies continuen vivint lluny de les seves terres sense garanties de seguretat que els permetin tornar.
Segons l’informe Travesías Forzadas. Desplazamiento Interno en México 2025, almenys 15.790 persones van ser desplaçades durant l’últim any en onze estats mexicans. Sinaloa, Chihuahua i Michoacán concentren bona part dels casos registrats.
Les dades també indiquen que més del 80% dels episodis documentats estan relacionats directament amb la violència dels grups criminals.
Una crisi que no acaba quan es fuig
El desplaçament no finalitza quan una família abandona casa seva. Moltes persones passen anys vivint en situació de precarietat, lluny dels seus entorns habituals i sense possibilitats reals de reconstruir les seves vides.
Les conseqüències afecten especialment els infants, que sovint interrompen la seva escolarització, i les persones grans, que es veuen obligades a abandonar els territoris on han viscut tota la vida.
A més, les comunitats indígenes pateixen una doble pèrdua: la material i la cultural. El desarrelament implica sovint la ruptura amb espais, tradicions i formes de vida estretament vinculades al territori.
L’absència de resposta institucional
Un dels aspectes més preocupants és la manca de resposta efectiva per part de les institucions. Tot i que el fenomen s’arrossega des de fa dècades, encara no existeixen registres oficials complets ni mecanismes suficients per atendre les víctimes.
Segons denuncia Aymamí, governs de diferents colors polítics han passat per les administracions federals, estatals i municipals sense aconseguir donar una resposta estructural al problema.
Moltes persones afectades continuen reclamant, simplement, que l’Estat reconegui la seva situació.
La societat civil intenta omplir el buit
Davant aquesta realitat, diverses organitzacions socials, de drets humans i col·lectius ciutadans han impulsat iniciatives per documentar el fenomen.
Una de les més recents és la Missió Civil d’Observació sobre Desplaçament Forçat Intern, iniciada a finals de maig a Chihuahua. L’objectiu és recollir testimonis, avaluar les necessitats de les comunitats afectades i generar evidències que permetin exigir respostes a les autoritats.
Els participants treballen en territoris marcats per la por, la impunitat i l’absència de garanties, intentant donar visibilitat a una realitat que sovint queda fora de l’agenda pública.
Una pregunta incòmoda
La reflexió final planteja una qüestió difícil d’ignorar: quant temps més es pot continuar actuant com si aquests desplaçats no existissin?
Milers de mexicans han perdut la seva llar sense haver travessat cap frontera. Han desaparegut silenciosament dels seus pobles i comunitats, però continuen sent part d’una realitat que el país encara no ha resolt.
Fer visible aquesta crisi és, potser, el primer pas per començar a afrontar-la.
