Carolina Sagredo va descobrir la llengua durant una estada a Catalunya i la va transformar en una eina per connectar persones amb la cultura catalana des de l’altra banda de l’Atlàntic
Hi ha persones que aprenen una llengua per necessitat. D’altres, per feina. I n’hi ha que ho fan simplement perquè alguna cosa els atrau de manera inexplicable. Aquest és el cas de Carolina Sagredo, una enginyera de Santiago de Xile que va descobrir el català gairebé per casualitat i que, amb els anys, ha acabat convertint-lo en una part fonamental de la seva vida.
La seva història és la protagonista d’un nou episodi de ToCATs pel català, el programa de RAB Ràdio dedicat als nous parlants de la llengua catalana arreu del món.
Un descobriment inesperat
Carolina recorda que la primera vegada que va arribar a Barcelona era encara una nena i no entenia per què la gent parlava una llengua diferent del castellà. Anys més tard, durant diverses estades a Catalunya relacionades amb la feina del seu marit, va començar a sentir curiositat pel català.
Aquell interès inicial es va transformar en una decisió que acabaria canviant moltes coses. En una de les seves visites va descobrir que la Universitat de Barcelona oferia cursos de català per a estudiants estrangers. La coincidència va ser perfecta: el curs començava just l’endemà de la seva arribada i acabava el dia abans de tornar a Xile.
Va apuntar-s’hi sense imaginar que aquell seria només el començament d’una relació que ja dura gairebé vint anys.
Sense arrels catalanes
Una de les particularitats de la seva història és que no té antecedents familiars catalans. Malgrat això, assegura que el vincle emocional que ha desenvolupat amb la llengua, la cultura i les tradicions del país és molt profund. Fins al punt que afirma sentir-se catalana malgrat haver nascut a l’altra punta del món.
Per a ella, el català és molt més que una eina de comunicació. És una manera d’entendre una cultura, una història i una forma de veure el món.
Del català a la vida quotidiana
Amb els anys, el català ha anat ocupant cada vegada més espai en la seva rutina. Llegeix en català, segueix l’actualitat catalana, configura els seus dispositius en aquesta llengua i manté una connexió constant amb la realitat del país.
Però el pas més important va arribar quan va decidir començar a ensenyar català. Actualment fa més de quinze anys que imparteix classes a Santiago de Xile, tant a infants com a adults.
Ensenyar català des de Xile
Els seus alumnes són molt diversos. Alguns tenen arrels catalanes i volen reconnectar amb la llengua dels seus avantpassats. D’altres preparen una estada acadèmica a Catalunya o simplement senten curiositat per la cultura catalana.
Recentment també ha començat a impartir classes a membres d’una penya barcelonista de Xile, demostrant que l’interès pel català pot néixer per camins ben diferents.
Segons explica, sovint els estudiants descobreixen que aprendre la llengua els obre portes inesperades quan arriben a Catalunya. Un simple «bon dia», «si us plau» o «gràcies» pot canviar completament la manera com són rebuts.
La llengua com a patrimoni
Durant la conversa, Carolina també reflexiona sobre la situació actual del català. Admet que li preocupa veure com la llengua afronta reptes importants i defensa la necessitat de continuar promovent-ne l’ús tant dins com fora de Catalunya.
Des de la seva perspectiva, el català representa molt més que un sistema de comunicació. «És l’origen, és l’ànima, és l’esperit del país», explica durant l’entrevista. Una idea que resumeix perfectament la manera com viu la seva relació amb la llengua.
Una història que trenca tòpics
La trajectòria de Carolina Sagredo és també una demostració que la llengua catalana continua despertant interès molt més enllà de les fronteres del país.
Sense vincles familiars previs, sense haver crescut en un entorn catalanoparlant i a més de deu mil quilòmetres de Catalunya, ha construït una relació intensa amb una llengua que avui forma part de la seva identitat.
Una història que recorda que el català continua trobant nous parlants arreu del món i que, sovint, l’amor per una llengua neix allà on menys s’espera.
