La primera gran enquesta d’usos lingüístics encarregada per l’Ajuntament a la UdG dibuixa una ciutat amb una alta comprensió del català, però amb dificultats clares per sostenir-ne l’ús social, especialment quan l’interlocutor canvia al castellà
Girona ha posat xifres a una percepció que feia temps que guanyava pes: el català retrocedeix en l’ús social a la ciutat. La primera enquesta d’usos lingüístics encarregada per l’Ajuntament de Girona a la Universitat de Girona mostra que un 60% dels gironins utilitzen el català, sol o combinat amb el castellà, com a llengua habitual en les relacions socials. Però la dada que més inquieta el consistori és una altra: només un de cada quatre el manté quan, en una conversa iniciada en català, l’altra persona respon en castellà.
L’estudi, presentat com una eina pionera en l’àmbit municipal, trenca amb la idea que Girona era una mena d’excepció tranquil·litzadora en el mapa lingüístic català. Les dades mostren que la ciutat es manté en alguns indicadors lleugerament per sobre del conjunt del país, però també evidencien una fragilitat clara en la continuïtat real de l’ús del català en la vida quotidiana.
Una enquesta inèdita a escala municipal
L’Ajuntament va encarregar fa un any aquest treball a la UdG i el resultat són 520 entrevistes a domicili a residents majors de 15 anys, distribuïdes per districtes. Segons el consistori, es tracta d’una enquesta “pionera” a Catalunya per les seves dimensions i el seu enfocament, comparable només als grans estudis generals que impulsa la Generalitat.
La mostra ofereix una radiografia detallada de la composició social de la ciutat. El 60,15% de les persones enquestades han nascut a Catalunya, el 29,46% a l’estranger i el 10,4% en altres punts de l’Estat. Entre la població nascuda fora, destaca especialment l’origen hondureny, seguit del marroquí, el colombià i el romanès.
Aquest context demogràfic ajuda a entendre la complexitat dels usos lingüístics actuals, però l’estudi també deixa clar que el retrocés del català no es pot explicar només pel canvi demogràfic.
Una llengua molt entesa, però menys sostinguda
Una de les dades més rellevants és que el 94,3% de la població entén el català. A més, el 82,4% el sap parlar, el 90,2% el pot llegir i el 74% l’escriu. Són xifres altes, i en alguns casos fins i tot lleugerament superiors a les de la demarcació i al conjunt de Catalunya segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2023.
Per això mateix, la dada sobre el manteniment lingüístic és especialment significativa. Si gairebé tothom entén la llengua, el fet que només el 24,7% dels gironins la mantinguin quan l’interlocutor canvia al castellà apunta menys a una barrera de comprensió que a una qüestió d’hàbit, seguretat lingüística o pressió social.
Aquest percentatge situa Girona per sobre de la demarcació de Girona, on el manteniment és del 19%, i també per sobre de la mitjana catalana, del 13,2%. Però el consistori considera que continua sent una xifra massa baixa per a una ciutat amb aquest nivell de comprensió del català.
Llengua inicial i llengua habitual
L’estudi mostra que un 34,3% dels enquestats tenen el català com a llengua inicial i gairebé un 50% com a llengua habitual principal. La diferència entre totes dues dades indica que hi ha persones que, sense tenir-lo com a primera llengua, l’han incorporat com a llengua central del dia a dia, però també que el català no domina de manera tan clara com a codi d’ús espontani.
Per franges d’edat, la presència del català com a llengua inicial és més alta entre els majors de 65 anys, amb un 48,8%. La xifra baixa entre els de 45 a 64 anys, amb un 27,4%, i després torna a repuntar una mica en les franges de 30 a 44 anys i en la de fins a 29, amb un 30,9% i un 35,3%, respectivament.
La mateixa tendència es detecta en la llengua habitual. Entre els majors de 65 anys, un 56,4% tenen el català com a llengua principal. La lectura generacional és clara: el català continua tenint més força entre els grups d’edat més grans, però manté una certa capacitat de transmissió i recuperació en els més joves, encara que no amb la intensitat que caldria per garantir una centralitat més clara.
La família aguanta millor que l’espai social
En l’àmbit familiar, el català resisteix relativament millor. Es parla més amb els fills (43%) que amb el pare (37,7%) o la mare (36,2%), i arriba fins al 44,5% en la relació amb la parella. Segons una de les autores de l’estudi, aquestes dades podrien apuntar a una certa millora en la transmissió intergeneracional.
Ara bé, aquest millor comportament a casa no es tradueix de la mateixa manera en l’espai social. En les relacions amb companys de feina o d’estudi, amistats, veïns, companys d’esport, al comerç, a la restauració o amb el personal mèdic, l’ús del català sol o combinat amb el castellà també se situa a prop del 60%, però aquí ja apareix de manera més clara la fragilitat del canvi de llengua.
És en aquestes interaccions quotidianes on es veu millor la contradicció de la ciutat: una llengua molt entesa, força parlada, però no prou mantinguda.
El final del “a Girona rai”
La regidora de Llengua Catalana, Núria Riquelme, ha estat contundent en la lectura política de l’estudi. Ha afirmat que les dades demostren que “l’era del ‘a Girona rai’ s’ha acabat” i que no es poden donar per bones unes xifres que, tot i ser millors que les del conjunt de Catalunya, són pitjors que les del conjunt de les comarques gironines.
La seva valoració apunta a una idea important: Girona no pot continuar pensant-se com una ciutat al marge del retrocés general del català. El fet que el 60% de la població el faci servir habitualment, sol o combinat, no és vist pel govern municipal com una base còmoda, sinó com una dada insuficient que obliga a actuar.
Riquelme ha posat especialment l’accent en el manteniment de la llengua en les converses, presentant-lo gairebé com un repte cívic i col·lectiu.
Salellas: gairebé tothom l’entén, per tant es pot parlar
L’alcalde, Lluc Salellas, ha fet una lectura en la mateixa línia. Ha remarcat que si gairebé el 95% de la població entén el català, això hauria de permetre que qualsevol persona que el tingui com a llengua habitual el pugui parlar amb pràcticament tothom.
Des d’aquest punt de vista, el problema no és tant de coneixement de la llengua com de renúncia anticipada a fer-la servir. Salellas ha admès que el govern no està satisfet amb les dades i ha defensat que la ciutat hauria d’aspirar a tenir entre un 70% i un 80% de parlants habituals.
La seva crida a “mantenir-lo” no és només simbòlica. Parteix de la idea que el futur del català a Girona no depèn tant d’increments espectaculars de comprensió —que ja és molt alta— com de la capacitat de convertir aquest coneixement en ús efectiu.
Una ciutat en millor posició que el país, però no prou
Una de les tensions més interessants de l’estudi és aquesta: Girona surt lleugerament millor parada que Catalunya en diversos indicadors, però això no porta el govern municipal a fer-ne una lectura tranquil·litzadora. Al contrari, la compara amb el seu entorn més pròxim, les comarques gironines, i hi veu un senyal de debilitament.
Això desplaça el debat. La pregunta ja no és si Girona està millor o pitjor que la mitjana catalana, sinó si està prou bé per garantir un futur social fort del català. I la resposta implícita de l’estudi i del consistori és que no.
Una fotografia útil per a les polítiques lingüístiques
Més enllà del diagnòstic, l’enquesta dona a l’Ajuntament una base nova per orientar polítiques lingüístiques amb més precisió. El fet d’haver fet una mostra àmplia, repartida per districtes i centrada en usos reals, ofereix una imatge més concreta de com circula la llengua en la vida urbana.
Això és especialment valuós perquè el debat sobre el català sovint es mou entre impressions, eslògans o lectures generals. En aquest cas, Girona disposa ara d’una fotografia pròpia que li permet baixar el focus fins al nivell local i entendre millor on hi ha fortaleses i on hi ha punts de trencament.
Una alerta més que una sentència
L’estudi no dibuixa una ciutat lingüísticament derrotada, però sí una ciutat en què el català mostra símptomes clars de reculada en l’ús social sostingut. La llengua encara és molt present, encara és àmpliament coneguda i manté un cert múscul familiar i generacional. Però al mateix temps perd fermesa en les converses reals i en la capacitat dels seus parlants de mantenir-la sense canviar de codi.
Potser la dada més reveladora és precisament aquesta contradicció: gairebé tothom l’entén, però molta gent deixa de parlar-lo igualment. I és aquí on Girona deixa de ser una excepció i es converteix en una expressió més d’un fenomen més ampli, tot i que ara, almenys, amb una enquesta pròpia que ho documenta amb detall.
