El poeta, escriptor i traductor publica Fer-ne vuitanta, un llibre que recorre la seva trajectòria vital a través d’una imatge i un text per cada any viscut, i que acaba dibuixant el retrat d’una vida diversa, canviant i conscient del pas del temps
Francesc Parcerisas ha convertit els seus vuitanta anys en un exercici de memòria personal i també de lectura del temps viscut. Amb Fer-ne vuitanta, publicat per Quaderns Crema, el poeta, escriptor i traductor proposa un recorregut autobiogràfic que va del 1944 al 2024 a partir d’una fórmula aparentment simple: una imatge per cada any i un text breu que en matisa, amplia o reorienta el record.
El resultat no és només un àlbum personal, sinó una manera d’ordenar una trajectòria vital llarga i rica des de la consciència que qualsevol tria és també una renúncia. Parcerisas mateix ho admet amb una definició que resumeix bé el to del projecte: li costa molt prendre decisions per sempre, perquè se sent un “tastaolletes”. Aquesta dificultat de triar, lluny de ser un obstacle menor, es converteix en una de les claus del llibre.
Un llibre diferent dins una trajectòria molt extensa
Parcerisas és una figura central de les lletres catalanes contemporànies. La seva obra s’ha desplegat en diversos camps: la poesia, la traducció, la crítica, l’assaig, la docència i la gestió cultural, també com a director i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquesta amplitud explica, en part, la dificultat d’escollir només unes quantes imatges i moments representatius.
Amb Fer-ne vuitanta, però, s’endinsa en un terreny diferent del de la seva producció més coneguda. El llibre no és ni un dietari convencional ni unes memòries en sentit clàssic, sinó una successió d’estampes i evocacions en què les fotografies funcionen com a detonant d’una reflexió condensada. És una fórmula aparentment lleugera, però que obliga a un grau altíssim de selecció i d’interpretació.
La dificultat de triar una vida
Parcerisas explica que el projecte li ha donat molta més feina del que s’imaginava. No tant per escriure, sinó per triar. Escollir una imatge per any obliga a decidir què queda i què desapareix, què es considera essencial i què es deixa fora, i això activa inevitablement una reflexió profunda sobre el valor de les experiències viscudes.
Aquest procés de selecció és, de fet, un dels temes de fons del llibre. Quan l’autor diu que sempre ha tingut davant una gran diversitat d’experiències i que li costa assumir decisions de per vida, no només defineix un tret de caràcter: també descriu una manera de viure marcada per la curiositat, l’obertura i la disponibilitat davant els camins possibles.
Del bateig a la fotografia casolana del 2024
El recorregut de Fer-ne vuitanta s’obre amb una imatge en blanc i negre del bateig de l’autor i es tanca amb una fotografia domèstica en color presa el 2024. Entre un extrem i l’altre, el llibre travessa tota una vida: estius, viatges, mudances, casaments, morts, naixements, feines, estudis, trobades i moments d’intimitat o de canvi.
Aquest fil cronològic permet al lector seguir no només la biografia d’un escriptor, sinó també la manera com una vida individual es va entrellaçant amb els canvis de l’època. Parcerisas diu que ha tingut la sort de viure una vida plena i d’haver pogut triar moltes de les coses que volia fer. Aquesta sensació de “menú generós” travessa el llibre i li dona un to de gratitud, però també d’interrogació sobre el pes real de les tries personals.
La biografia íntima i la història compartida
El llibre no es limita als episodis familiars o personals. Parcerisas hi incorpora també moments històrics que van marcar el seu itinerari vital i el del país. Entre aquests hi destaca la mort de Franco, que ell recorda no només com un fet polític, sinó com la fi d’un clima llargament respirat, el d’una dictadura travessada pel record de la guerra i la postguerra.
Aquesta mirada és significativa perquè no redueix la història a la cronologia dels esdeveniments, sinó que en ressalta l’atmosfera, el pes del context sobre la vida quotidiana i sobre la manera de percebre el món. També hi apareix el procés català, que Parcerisas descriu com un moment d’“engrescament extraordinari” i com una experiència que celebra haver viscut. La seva lectura és la d’algú que l’incorpora a la memòria personal no com una nota al marge, sinó com una part important del temps compartit.
El món ha canviat més que el ritme de vida
Quan se’l pregunta pel pas del temps, Parcerisas no es limita a dir que avui tot va més de pressa. El seu diagnòstic és més ampli: el que ha canviat sobretot és el món. Segons apunta, la gran mutació arrenca especialment a partir dels anys seixanta, amb l’hegemonia creixent dels Estats Units, l’acceleració dels transports i l’expansió de la globalització.
La seva observació té interès perquè el llibre no es planteja només com una mirada enrere, sinó també com una constatació de fins a quin punt la vida viscuda entre 1944 i 2024 travessa una transformació d’escala històrica. Quan recorda que, en la seva infantesa, l’anglès era gairebé una llengua exòtica, el que fa és marcar la distància immensa entre dos mons que avui semblen molt més pròxims del que realment són.
La transformació de la fotografia i de la memòria
Un dels fils més suggeridors del llibre és la reflexió sobre la imatge. Si el projecte consisteix precisament a rellegir una vida a través de fotografies, també és inevitable preguntar-se què ha passat amb la fotografia mateixa. Parcerisas constata que avui la relació amb les imatges ha canviat radicalment.
Abans, diu, les fotografies es feien amb un motiu concret: una celebració, un moment especial, una ocasió que mereixia ser fixada. Ara, en canvi, les imatges s’han tornat efímeres, abundants i descartables, fins al punt que en fem tantes que després no parem d’esborrar-les. Aquesta observació no és només nostàlgica: apunta a un canvi profund en la manera de construir memòria, de donar valor als instants i d’atorgar permanència als records.
En aquest sentit, Fer-ne vuitanta funciona també com una resposta subtil a l’excés d’imatge contemporani. El llibre restitueix a la fotografia una densitat que sovint ha perdut: la converteix de nou en una peça capaç de condensar una vida.
Un llibre sobre la memòria, però també sobre la identitat
Tot i l’aparença fragmentària, el volum acaba traçant un autoretrat coherent. Hi apareix un Parcerisas múltiple: l’escriptor, el professor, el traductor, l’home de família, el lector del temps històric i, sobretot, algú que ha viscut des de la curiositat i des de la resistència a quedar fixat en una sola definició.
Quan es defineix com a tastaolletes, no està només fent una concessió irònica. Està reivindicant una manera d’estar al món, una identitat feta de proves, d’interessos diversos i de recorreguts no lineals. Fer-ne vuitanta no presenta una vida com un relat tancat i unívoc, sinó com una successió de moments que només pren sentit quan s’accepta la seva complexitat.
L’art de mirar enrere sense immobilitzar-se
Hi ha llibres de memòries que busquen fixar una versió definitiva del passat. El de Parcerisas sembla anar en una altra direcció. Mira enrere, sí, però sense petrificar res; més aviat posa en relació imatges, experiències i contextos per entendre què queda d’una vida quan se la mira amb la distància dels anys.
Això fa que Fer-ne vuitanta sigui alhora un llibre íntim i reflexiu, sentimental i crític. No només repassa una trajectòria vital notable, sinó que també interroga què vol dir recordar, què vol dir triar i què vol dir donar forma a una vida quan ja se n’han viscut vuit dècades. En aquest sentit, més que una commemoració, el llibre és un exercici de lucidesa.
