L’escassetat hídrica s’ha convertit en un factor estratègic, econòmic i fins i tot militar en un país marcat per les tensions regionals i el col·lapse ambiental
Quan es parla de l’Iran, el debat internacional acostuma a girar al voltant del petroli, el programa nuclear o el conflicte amb Israel i els Estats Units. Però darrere de totes aquestes tensions hi ha una altra crisi molt menys visible que amenaça el futur del país: l’aigua.
Aquest és el punt de partida d’El Focus, l’espai d’anàlisi de RAB Ràdio que explora com l’escassetat hídrica s’ha convertit en un element central per entendre la situació interna i geopolítica de l’Iran.
Un país construït contra la sequera
L’Iran és un territori històricament condicionat per la manca d’aigua. Durant segles, les antigues civilitzacions perses van desenvolupar sistemes sofisticats per transportar-la des de les muntanyes fins a les zones més àrides. Entre aquests destacaven els “qanats”, canals subterranis que evitaven l’evaporació i permetien alimentar ciutats i zones agrícoles enmig del desert.
Aquest equilibri, però, va començar a trencar-se durant el segle XX. Les polítiques industrials impulsades primer pel Sha i després pel règim sorgit de la Revolució Islàmica van disparar el consum d’aigua fins a límits insostenibles.
Una de les grans obsessions del règim era convertir l’Iran en una potència industrial, especialment en el sector siderúrgic. El problema és que moltes d’aquestes indústries es van instal·lar al centre desèrtic del país, lluny de les fronteres i de grans reserves d’aigua, per motius estratègics i de seguretat.
El control de l’aigua com a eina de poder
Després de la Revolució de 1979, la Guàrdia Revolucionària va assumir bona part dels grans projectes hidràulics del país. La construcció de preses i embassaments es va multiplicar amb la idea de controlar el desenvolupament econòmic a través del control de l’aigua.
Abans de la revolució, l’Iran tenia una quinzena de grans preses. Avui en té prop de 600.
Molts experts, però, alerten que aquestes infraestructures es van construir sense estudis ambientals adequats i sense garantir que hi hagués prou aigua per alimentar-les a llarg termini. El resultat ha estat devastador: rius secs, llacs desapareguts i embassaments pràcticament buits.
Segons s’explica al programa, algunes preses acumulen anys per sota del 10% de la seva capacitat i fins a 19 han hagut de tancar completament per manca d’aigua.
Agricultura intensiva enmig del desert
A aquesta situació s’hi suma una aposta agrícola difícilment sostenible. L’Iran va impulsar durant anys cultius que necessiten grans quantitats d’aigua, com cítrics, pomes o síndries, en un entorn naturalment àrid.
Quan els rius i embassaments van començar a assecar-se, el país va recórrer massivament als aqüífers subterranis. Però aquesta sobreexplotació també ha tingut conseqüències greus: el terreny s’enfonsa i diverses ciutats iranianes pateixen processos de subsidència que amenacen infraestructures i habitatges.
El cas del riu Zayandeh Rud és especialment simbòlic. Aquest curs d’aigua havia estat essencial per a ciutats com Isfahan, la tercera ciutat del país, però avui pràcticament ha desaparegut.
L’aigua, un objectiu militar
En aquest context, l’aigua ha deixat de ser només un problema ambiental per convertir-se també en un factor estratègic i militar.
“El Focus” destaca que alguns dels atacs recents en el marc de l’escalada regional han afectat plantes de dessalinització, infraestructures essencials per garantir aigua potable en una regió marcada per l’escassetat hídrica.
El règim iranià ha apostat els últims anys per aquestes plantes i per grans conductes de transport d’aigua per alimentar zones industrials i agrícoles. Però el cost energètic i econòmic és enorme, especialment per a usos agrícoles massius.
El futur del Pròxim Orient
La conclusió que planteja el programa és contundent: el futur del Pròxim Orient podria decidir-se no només pel control del petroli, sinó sobretot pel control de l’aigua.
En un escenari de canvi climàtic, tensions regionals i col·lapse ambiental, la crisi hídrica iraniana ja no és una qüestió secundària. És un dels grans factors que poden determinar l’estabilitat del règim i l’equilibri geopolític de tota la regió.
