Clara Viñals publica el cinquè disc del grup lleidatà recuperant part de l’essència dels inicis i defensa la creació musical com una bombolla de control, llibertat i resistència davant un context cada cop més aspre
Renaldo & Clara ha publicat L’encant, el seu cinquè disc, amb la voluntat de recuperar una part de l’essència dels inicis del projecte i de tornar a una sonoritat més orgànica, sense renunciar del tot als elements electrònics que han marcat etapes anteriors. La seva compositora i veu, Clara Viñals, presenta aquest nou treball com un espai d’equilibri entre guitarres, pianos i textures digitals, però també com una mena de refugi personal enmig d’un temps que percep com a més fosc.
Per a Viñals, escriure cançons no és només un gest creatiu: és també una forma de construir una bombolla on poder controlar-ho tot, prendre decisions i escapar, encara que sigui per una estona, del soroll i de la duresa de la vida quotidiana. Aquesta idea travessa el disc i també la manera com l’artista explica el seu moment vital i artístic.
Tornar als inicis sense fer marxa enrere
Amb L’encant, Renaldo & Clara no abandona el seu univers pop, però sí que el reorienta cap a una forma més calma i més propera als primers discos. Viñals explica que volia recuperar sonoritats que feia temps que no utilitzava, especialment sons més orgànics de guitarra i altres instruments, i combinar-los amb recursos electrònics ja presents en treballs anteriors.
Aquesta combinació no busca el contrast gratuït, sinó una coherència de conjunt. El disc es mou entre registres diversos, però sempre intentant que cap element soni desencaixat. El resultat és una proposta que sembla voler reconciliar diverses etapes del grup: la intuïció més artesanal dels inicis i la recerca de textures i produccions més sofisticades dels últims anys.
Nou cançons per ampliar matisos
El disc recull nou cançons que mantenen l’arrel pop característica del grup, però que obren nous matisos estètics. Hi conviuen peces més acústiques com Tan brillant, moments d’indie pop com Amb tu podria estar, una incursió més desacomplexada i híbrida com Repartit o una balada de to retrofuturista com M’hauria agradat.
Aquesta varietat reforça la voluntat de no quedar tancats en una sola fórmula. Viñals defensa precisament aquest joc amb llenguatges i textures com una part essencial del procés creatiu: provar coses que encara no havia fet, revisar materials antics des d’un altre lloc i trobar un punt de cohesió dins la diversitat.
Instruments vius i tecnologia en equilibri
Una de les marques més visibles de L’encant és el pes més gran dels instruments orgànics. Guitarra, piano, violoncel, flauta travessera, bateria i baix hi tenen una presència destacada, al costat de sintetitzadors i d’aparells més singulars com l’omnichord. La clau, però, no és la simple acumulació de timbres, sinó la manera com es tracten i es posen en relació.
Viñals juga amb la frontera entre allò orgànic i allò sintètic: instruments acústics treballats gairebé com si fossin sàmplers i sons electrònics manipulats per fer-los respirar com si fossin materials vius. Aquesta manera de produir contribueix a donar al disc una identitat pròpia, a mig camí entre la proximitat i l’experimentació.
Fer cançons com a espai de control i refugi
Més enllà de les qüestions de so, L’encant també es pot llegir des del lloc emocional des d’on ha estat fet. Clara Viñals explica que quan es tanca a l’estudi per escriure sent que entra en un espai on tot depèn de les seves decisions, una mena de territori de control absolut que li dona confort i sentit.
En el context actual, diu, aquesta feina es converteix en una bombolleta des d’on fugir del que és avorrit, del soroll del dia a dia i d’una època que percep cada cop més fosca. La música hi apareix com a refugi íntim, però també com a espai compartit amb qui l’escolta. No és només una evasió personal: és una forma de construir sentit col·lectiu enmig de la intempèrie.
El pop com a espai obert a qualsevol tema
Viñals també reivindica el pop com un gènere capaç de parlar de qualsevol cosa, i no només d’amor o desamor. Per a ella, justament la seva accessibilitat sonora fa que pugui acollir qüestions molt diverses sense perdre força ni profunditat. Aquesta voluntat es nota també a L’encant, on les lletres busquen desplaçar-se dels llocs més previsibles.
Aquesta defensa del pop com a llenguatge ampli i flexible és també una manera de reivindicar-lo culturalment: no com a música menor o limitada a determinats temes, sinó com a espai de construcció de sentit, emoció i discurs.
Una mirada crítica al fenomen del fomo musical
En l’entrevista, Viñals també reflexiona sobre el fomo que generen alguns grans noms de la indústria musical, amb gires massives i entrades exhaurides en minuts. Reconeix que és una dinàmica que els grans artistes es poden permetre, però alerta dels efectes que això té sobre el teixit musical més fràgil.
Segons apunta, aquesta lògica perjudica sobretot els grups petits i de proximitat, perquè una part del públic es bolca en els grans esdeveniments i deixa de banda les bandes de la seva ciutat o de circuits més modestos. La seva crítica va més enllà de la queixa puntual: defensa que sense grups petits no hi hauria grups grans, i alerta que si les sales deixen de programar, el teixit cultural s’anirà erosionant.
Una gira que comença a casa
La publicació de L’encant obre una nova etapa en directe per a Renaldo & Clara. La gira comença a casa, a Lleida, aquest dissabte en el marc de la Festa Major, i continuarà per diversos escenaris del país, amb parades a Serinyà, Granollers, Tarragona o Sant Cugat.
El grup també actuarà al Primavera Sound el 4 de juny i el 28 de novembre passarà per la sala Apolo de Barcelona dins el festival Empremtes. El recorregut confirma que el projecte continua consolidat dins l’escena catalana, però també compromès amb aquell circuit de sales i de festivals que Viñals defensa com a imprescindible per a la salut del país musical.
Un disc per resistir des de la delicadesa
Amb L’encant, Renaldo & Clara no fa un gir estrident ni una ruptura radical, però sí un moviment clar: tornar a una manera més tàctil, més íntima i més lliure d’habitar la cançó. El disc sembla fet des d’un lloc de recolliment, però no de tancament; de fragilitat, però també de control i de consciència artística.
En un moment en què moltes coses semblen accelerar-se o fer-se més dures, Clara Viñals proposa una altra velocitat. No com a escapisme buit, sinó com a manera de resistir des de la delicadesa, des de l’escriptura i des d’una confiança profunda en la capacitat de les cançons per sostenir-nos, ni que sigui una estona.
