Clàudia Pagès representa el país a la Biennal d’Art de Venècia amb Paper Tears, una obra impulsada per l’Institut Ramon Llull que revisita 500 anys de poder, expulsions i silencis a partir de filigranes papereres i aqüífers catalans
Catalunya ha obert aquest dijous la seva participació a la 61a Biennal d’Art de Venècia amb Paper Tears, una instal·lació de l’artista Clàudia Pagès que combina llum, so, vídeo, làsers, pantalles LED, drons i dramatúrgia per construir una peça immersiva sobre la persistència de les estructures de poder al llarg dels segles. El projecte, comissariat per Elise Lammer i presentat dins el programa Catalonia in Venice de l’Institut Ramon Llull, es podrà visitar fins al 22 de novembre als Docks Cantieri Cucchini de San Pietro di Castello.
La proposta pren l’aigua com a llenguatge i com a fil conductor per rellegir els últims cinc-cents anys d’història, amb una mirada centrada en els boicots, les expulsions i les neteges ètniques. Lluny d’una peça merament formalista, Paper Tears es presenta com una obra densa, política i simbòlica, que connecta paisatge, memòria i tecnologia des d’una sensibilitat plenament contemporània.
Filigranes, aigua i poder
L’element central de la instal·lació és un arxiu de marques d’aigua conservat al Museu Molí Paperer de Capellades. Clàudia Pagès ha seleccionat filigranes del segle XV i les projecta a través de quatre làsers, convertint-les en una matèria visual que travessa tota la peça. Aquestes marques, explica l’artista, tenen una naturalesa especialment suggeridora perquè existeixen en negatiu: només apareixen quan se les posa a contrallum.
A partir d’aquest gest, Paper Tears activa una reflexió sobre allò que queda inscrit però no sempre es veu a simple vista. La filigrana es converteix, així, en metàfora de les traces del poder, de la violència i de la història, presents en els materials i en els territoris encara que sovint restin amagades.
Un viatge pels aqüífers catalans
La instal·lació es completa amb un vídeo enregistrat en diversos aqüífers i surgències d’aigua de les zones papereres de Catalunya. Les localitzacions inclouen l’Aqüeducte del Pont Nou, a Sant Pere de Riudebitlles; els Gorgs del Diable, a Orpí; Les Deus de Mediona, a Sant Quintí de Mediona, i La Bassa, a Capellades.
Pagès ha treballat aquestes imatges amb dron i amb una mirada zenital que aplana el paisatge fins a convertir-lo gairebé en mapa. Aquesta perspectiva reforça la idea que el territori és també un arxiu i que l’aigua, lluny de ser un simple element natural, pot funcionar com a dipòsit de memòria i com a eix de lectura històrica.
Una “opereta” sobre expulsions i colonització
L’artista defineix la peça com una mena d’opereta on l’espectador entra i és conduït per una estructura sincronitzada de llum, vídeo i so. La dramatúrgia s’organitza com un vals en tres actes, que es repeteixen en bucle durant mitja hora, i s’acompanya d’una peça sonora feta amb veu i percussió en col·laboració amb la productora musical nara is neus.
Dins aquesta estructura, la instal·lació articula quatre monòlegs que evoquen qüestions com els boicots, els llenguatges polítics, els eufemismes i les teories universalistes o individualistes. Entre els episodis històrics que travessen la peça hi ha l’expulsió dels musulmans, fins aleshores productors de paper, i també la colonització d’Amèrica. La lectura que se’n desprèn vincula passat i present i insisteix en una continuïtat incòmoda entre les violències històriques i les formes actuals del poder.
Tecnologia al servei d’una memòria crítica
Formalment, Paper Tears desplega una arquitectura visual molt precisa. Les pantalles LED s’adhereixen magnèticament a una estructura metàl·lica d’uns deu metres de llarg, dissenyada expressament per al projecte. La forma s’inspira en una half pipe d’skate i està pensada per guiar el cos i la mirada de l’espectador a través de línies de visió múltiples i de jocs de mirall.
La tecnologia no hi apareix com a efecte decoratiu, sinó com a instrument per construir una experiència sensorial i crítica. El resultat és una obra que barreja sofisticació tècnica i densitat conceptual, i que dialoga amb la Biennal sense renunciar a un fort arrelament en materials, paisatges i històries catalanes.
Venècia com a lloc inevitable
Clàudia Pagès ha explicat que fa tres anys que treballava sobre les marques d’aigua i que va mantenir el projecte en espera perquè tenia clar que s’havia d’exposar a Venècia, ciutat que considera estretament vinculada a aquest imaginari. La relació no és només material o històrica, sinó també simbòlica i literària.
La peça estableix, així, un pont entre els paisatges paperers catalans i una ciutat que l’artista entén com a espai natural per a aquesta reflexió. En aquest sentit, la presència catalana a Venècia no és només una qüestió de visibilitat internacional, sinó també una manera de situar una història pròpia en un dels grans escenaris globals de l’art contemporani.
Catalunya a la Biennal, des de 2009
La directora de l’Institut Ramon Llull, Anna Guitart, ha remarcat la importància que Catalunya continuï present a la Biennal de Venècia, on participa de manera continuada des del 2009. També ha destacat la projecció internacional de Clàudia Pagès i ha celebrat la bona acollida que la instal·lació ha despertat ja entre el públic i els professionals que l’esperaven.
Segons Guitart, Paper Tears dialoga especialment bé amb la temàtica d’aquesta edició de la Biennal, In Minor Keys, i ho fa connectant un temps històric convuls com el segle XV amb un present igualment sacsejat per conflictes, exclusions i reconfiguracions del poder.
Un moment de forta presència catalana
La participació de Pagès no és l’única presència catalana en aquesta edició de la Biennal. El pavelló d’Espanya està representat enguany per Oriol Vilanova, també artista català, amb l’obra Los restos. Aquesta coincidència reforça la percepció que l’escena artística catalana viu un moment de notable projecció exterior.
Més enllà de l’orgull institucional, aquesta doble presència també té una lectura cultural més ampla: Catalunya arriba a Venècia amb propostes capaces d’entrar en els grans debats internacionals de l’art contemporani, però fent-ho des d’una matèria pròpia, des d’uns paisatges i des d’uns conflictes que li són propis. En el cas de Paper Tears, aquesta aposta passa per mirar sota la superfície i deixar que sigui l’aigua qui parli.
