Projectes impulsats des d’Osona, el Lluçanès o Caldes de Montbui i l’expansió de cooperatives com Som Energia reforcen un model que vol fer la transició energètica més distribuïda, més participada i menys dependent de crisis globals
Les comunitats energètiques i el cooperativisme elèctric van guanyant pes a Catalunya com una de les vies més sòlides per avançar cap a un model energètic més descentralitzat i resilient. En un context marcat per la inestabilitat geopolítica, per la vulnerabilitat de les xarxes i per la necessitat d’accelerar la transició verda, aquestes iniciatives emergeixen com una resposta de proximitat que vol reduir dependències i enfortir el territori.
La idea de fons és clara: produir energia més a prop d’on es consumeix, compartir-ne els beneficis i dotar pobles, ciutats i famílies de més capacitat de control sobre un recurs estratègic. A Catalunya, aquest camí ja no és només experimental. En alguns indrets, com Osona, el Lluçanès o Caldes de Montbui, s’ha convertit en una realitat amb dimensió pròpia.
Osona i el Lluçanès, laboratoris d’un model que s’ha estès
Osona i el Lluçanès han estat comarques pioneres en la creació de comunitats energètiques, amb una trentena de projectes en marxa. Les primeres experiències van arrencar el 2021, però la crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna va accelerar-ne el desenvolupament i va fer evident la necessitat de construir alternatives més robustes i arrelades al territori.
El salt decisiu, però, va arribar amb la creació d’Osona Energia, una cooperativa de segon grau que presta suport tècnic i organitzatiu a les comunitats de la comarca i, més endavant, d’arreu del país. El model combina la implicació dels veïns —que constitueixen entitats sense ànim de lucre als seus pobles— amb una estructura professionalitzada capaç de donar continuïtat i eficiència al sistema.
Aquest esquema, nascut a Osona, s’ha replicat després en altres punts del territori, des del Pirineu fins a la Ribera d’Ebre o la Garrotxa. La seva expansió confirma que no es tracta només d’una suma d’iniciatives disperses, sinó d’un patró organitzatiu que comença a fer escola.
Més famílies connectades i una aposta per anar més enllà de les plaques
Actualment hi ha unes 2.000 famílies connectades a aquesta xarxa d’Osona i el Lluçanès, i l’objectiu és doblar la xifra en els pròxims anys. El repte ara ja no és només arribar als sectors més conscienciats, sinó també a aquells que s’hi acostaran per una qüestió d’estalvi i de rendibilitat directa.
Per als promotors d’aquestes iniciatives, la transició energètica no pot quedar reduïda a l’autoconsum fotovoltaic. El futur passa també pels vehicles elèctrics i compartits, la rehabilitació energètica, l’electrificació dels usos tèrmics i, sobretot, la capacitat d’emmagatzemar energia. La robustesa del sistema, en un eventual escenari de noves apagades o tensions globals, dependrà justament d’aquesta diversificació.
Caldes de Montbui, un exemple de comunitat energètica pública
A escala municipal, Caldes de Montbui s’ha convertit en un dels casos més destacats del país. La seva Comunitat Energètica Local, de caràcter públic, compta amb 27 instal·lacions fotovoltaiques i genera ja el 15% de l’energia que consumeix el municipi.
Aquest any la xarxa arribarà a 600 famílies, que poden accedir a un quilowatt de consum i al descompte corresponent. En quatre anys, l’estalvi per llar es calcula en uns 1.500 euros. La particularitat del model és que els veïns es beneficien de l’energia com si tinguessin les plaques a casa, tot i que aquestes es troben en cobertes d’equipaments públics o en polígons industrials.
Ara bé, el projecte encara topa amb un límit estructural: la manca de sistemes d’emmagatzematge. Això fa que l’energia es consumeixi en el moment en què es produeix i que, si la xarxa cau, la comunitat es trobi avui encara en una situació semblant a la de qualsevol altre usuari.
L’emmagatzematge, la gran frontera pendent
Per superar aquesta feblesa, Caldes aspira a incorporar un megawatt addicional de fotovoltaica i un altre megawatt en bateries. Aquesta evolució permetria guardar l’energia generada durant el dia i utilitzar-la al vespre, per exemple per alimentar l’enllumenat públic o alleugerir la pressió en les hores punta de consum.
Aquí es juga bona part del futur del model: en la capacitat de fer les renovables gestionables. Sense bateries ni eines de gestió de demanda, les comunitats energètiques poden avançar, però no poden convertir-se encara en una peça decisiva del sistema. Amb emmagatzematge, en canvi, poden començar a oferir una resposta real davant interrupcions, tensions de preus o dependències externes.
Som Energia defensa que el futur ja no té marxa enrere
En paral·lel a les experiències locals, cooperatives com Som Energia projecten aquest model a una altra escala. Amb més de 87.000 socis i prop de 120.000 contractes, la cooperativa gironina s’ha consolidat com la més gran d’Europa en nombre de socis i manté una tesi clara: “el futur és renovable, sí o sí”.
Som Energia defensa que el debat ja no és si cal avançar cap a les renovables, sinó com fer-ho bé. Això vol dir incrementar la producció pròpia, desplegar bateries i modificar els patrons de consum perquè la demanda s’adapti més a les hores en què es genera energia solar.
Actualment, la cooperativa genera al voltant del 20% de l’energia que consumeixen els seus contractes, sumant-hi la producció pròpia i l’autoconsum dels socis. El seu objectiu és créixer amb noves plantes i passar dels actuals 50 GWh anuals a uns 90 GWh, en una estratègia clarament orientada a reduir dependències del mercat elèctric convencional.
Catalunya accelera un canvi de model, però arriba tard
El fons del debat és també estructural. En un país on la dependència de la nuclear encara és elevada, tant les comunitats energètiques com les cooperatives alerten que cal accelerar el desplegament de renovables gestionables si es vol evitar un dèficit de generació en els pròxims anys.
La Generalitat ha intentat reforçar aquest ecosistema amb eines com la plataforma Comunitatenergetica.cat, que permet localitzar projectes i identificar quins estan oberts a nous membres. Més d’un centenar de comunitats ja hi consten inscrites, senyal que el fenomen va guanyant cos i diversitat territorial.
Del consum passiu a la participació energètica
Més enllà de la tecnologia, el creixement d’aquestes iniciatives reflecteix també un canvi cultural. El ciutadà deixa de ser només consumidor per esdevenir part activa d’un sistema compartit, amb més capacitat de decisió i més retorn col·lectiu. En un moment en què l’energia s’ha convertit en una qüestió central per a la sobirania econòmica i per a la justícia social, aquest gir no és menor.
Per a Catalunya, aquestes experiències apunten a una possible sortida pròpia dins un debat global. No resolen per si soles tots els desequilibris del sistema, però sí que dibuixen una direcció: menys dependència externa, més arrelament territorial i una transició energètica que no es limiti a canviar fonts, sinó també a redistribuir poder i capacitat d’acció.
