Per primera vegada, les persones de més de 65 anys ja representen el 20% de la població, mentre els residents amb nacionalitat estrangera s’acosten també a una cinquena part del total
Catalunya ha assolit un nou màxim històric de població, amb 8.212.548 residents, però el creixement demogràfic dibuixa un país cada vegada més envellit i amb una composició social més diversa. Segons l’Estadística Contínua de Població de l’INE, amb dades de l’1 d’abril del 2026, les persones de 65 anys o més ja representen per primera vegada el 20% del total, una xifra que confirma el pes creixent de l’envelliment en l’estructura demogràfica catalana.
En paral·lel, la població de nacionalitat estrangera continua augmentant i ja arriba al 19,3% dels residents, amb 1,58 milions de ciutadans. La dada reforça una tendència que transforma el mercat laboral, l’escola, els serveis públics i també la manera com Catalunya es projecta com a societat oberta i connectada amb el món.
Una cinquena part de la població ja té més de 65 anys
El grup de persones majors de 65 anys ha arribat als 1.644.463 residents, la xifra més alta de tota la sèrie històrica iniciada el 1971. En només un any, aquesta franja ha crescut en 35.557 persones, pràcticament la meitat de l’augment total de població registrat a Catalunya en els darrers dotze mesos.
El salt és especialment significatiu si es mira amb perspectiva. Fa una dècada, els majors de 65 anys representaven el 18,5% de la població; fa dues dècades, el 16,4%; i fa mig segle, només eren al voltant del 10%. En cinquanta anys, doncs, el pes de la gent gran s’ha duplicat.
Aquest canvi té conseqüències de fons: més pressió sobre el sistema sanitari, més demanda de cures, més necessitat d’habitatge adaptat i un repte evident per sostenir l’equilibri entre població activa i població jubilada.
Menys infants i un país amb menys relleu generacional
La cara oposada de l’envelliment és la pèrdua de pes dels infants. Els menors de 15 anys són ara 1.050.331, el 12,8% de la població catalana. En l’últim any, aquest grup ha baixat en 23.508 persones, mentre el conjunt de la població ha crescut en més de 72.000 habitants.
La tendència ve de lluny: el pes dels menors de 15 anys acumula 12 anys consecutius de caiguda. A principis del 2016, representaven el 15,8% de la població, amb més d’1,17 milions de joves. Deu anys després, Catalunya té més habitants que mai, però menys infants.
La població estrangera s’acosta al 20%
L’altra gran dada de l’estadística és el creixement de la població amb nacionalitat estrangera. A l’abril del 2026, representa el 19,3% del total, amb 1,58 milions de persones. El 2019, aquest col·lectiu no arribava al 15%, cosa que implica un increment de 4,4 punts percentuals en set anys.
En termes absoluts, els residents de nacionalitat estrangera han passat d’uns 1,1 milions a superar els 1,5 milions, un creixement del 38,6%. En el mateix període, el conjunt de la població catalana ha crescut un 7%.
La presència de ciutadans de nacionalitat estrangera és especialment alta en les edats adultes joves. Entre els 30 i els 40 anys, se situa al voltant del 35%, mentre que entre els infants de 0 a 9 anys ja és del 19,4%.
Més de 2,1 milions de residents han nascut fora de l’Estat espanyol
Si es mira el lloc de naixement i no només la nacionalitat, la fotografia encara és més àmplia. Les persones nascudes a l’estranger representen ja el 26,2% de la població catalana, és a dir, més de 2,1 milions de residents nascuts fora de l’Estat espanyol.
Aquest percentatge és especialment elevat en les franges d’edat productiva. Entre els 30 i els 34 anys, gairebé la meitat de la població —el 49,5%— ha nascut a l’estranger. Entre els 35 i els 39 anys, el percentatge frega també el 48%.
La dada confirma que bona part del creixement demogràfic i del sosteniment de la població activa a Catalunya passa per la immigració. Sense aquest factor, el país tindria una estructura encara més envellida i amb menys capacitat de renovació generacional.
Un canvi demogràfic amb impacte social, econòmic i cultural
Les xifres mostren una Catalunya que creix, però que també canvia profundament. El país arriba a un màxim històric d’habitants, però ho fa amb menys infants, més gent gran i una presència creixent de població nascuda fora de l’Estat espanyol.
Per a Catalunya, i també per a la seva projecció exterior, el repte és doble: garantir cohesió social en una societat cada vegada més diversa i, alhora, adaptar els serveis públics, el mercat laboral i les polítiques de cures a una estructura demogràfica que ja no és la de fa vint anys.
