Una enquesta del Parlament Europeu i el CEO dibuixa una relació ambivalent amb el projecte europeu: creix l’europeisme, però també el desconeixement institucional, la sensació de llunyania i la demanda que Brussel·les prioritzi l’habitatge per damunt de la defensa
Els catalans mantenen una adhesió majoritària al projecte europeu, però ho fan des d’una relació marcada per la distància, el desconeixement i una demanda creixent de polítiques més properes a la vida quotidiana. Així es desprèn d’una enquesta de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i el Centre d’Estudis d’Opinió, presentada aquest dilluns coincidint amb el 40è aniversari de l’adhesió de l’Estat espanyol —i de Catalunya— a la Unió Europea.
L’estudi mostra que el 58% dels ciutadans es considera europeista, tres punts més que fa dos anys. Ara bé, aquesta identificació conviu amb una dada igualment significativa: el 54% dels catalans no sap dir el nom de cap institució europea. El Parlament Europeu és l’única institució que aconsegueix una certa presència espontània, esmentada pel 33% dels enquestats.
Europeisme sí, però amb distància institucional
L’enquesta retrata una societat que, en termes generals, continua veient la Unió Europea amb simpatia, però que alhora en percep les institucions com a llunyanes i poc comprensibles. La identificació europeista creix moderadament, especialment entre els joves, les persones de més de 65 anys, els qui tenen estudis superiors i els sectors de centre-esquerra.
Malgrat això, les opinions positives sobre el funcionament de les institucions europees han baixat del 44% al 37% en només dos anys. Aquest contrast reforça una idea de fons: a Catalunya hi ha una adhesió política i cultural a Europa, però també una exigència crítica sobre com funciona i sobre fins a quin punt respon als problemes reals de la ciutadania.
Nou de cada deu creuen que la seva veu compta poc o gens
La dada que millor resumeix aquesta sensació de llunyania és que només un de cada deu ciutadans creu que la seva veu compta molt o bastant dins la Unió Europea. En paral·lel, fins a un 90% considera que compta poc o gens, un retrocés respecte de la mateixa enquesta feta el 2024.
Aquesta percepció de poca incidència ciutadana ajuda a entendre l’ambivalència detectada: es pot ser europeista i alhora sentir que Europa queda massa lluny, que les seves institucions són opaques o que el marge real de participació és escàs. En definitiva, hi ha suport al projecte, però no necessàriament vinculació amb el seu funcionament.
El Parlament Europeu inspira més confiança que el Congrés
Pel que fa a la confiança institucional, el Parlament de Catalunya és la cambra que obté millor valoració, amb un 44% de confiança. Per darrere hi apareix el Parlament Europeu, amb un 36%, per davant del Congrés dels Diputats, que queda lleugerament per sota.
La dada confirma que, malgrat el desconeixement generalitzat sobre les institucions europees, l’Eurocambra manté encara una imatge relativament millor que altres institucions estatals. Tot i això, la distància entre confiança i coneixement continua sent un dels grans reptes per al projecte europeu.
L’habitatge, gran prioritat per als pròxims pressupostos europeus
Si hi ha una qüestió que emergeix amb claredat com a prioritat de futur és l’habitatge. Més de la meitat dels enquestats, un 53%, considera que aquesta hauria de ser la qüestió principal dels pròxims pressupostos de la Unió Europea. És, amb diferència, la primera preocupació expressada pels catalans.
Per darrere hi apareix el suport a l’agricultura i al món rural, assenyalat pel 46%, i en tercer lloc la lluita contra el canvi climàtic, empatada amb la recerca i la competitivitat econòmica, amb un 26%. El missatge és clar: els ciutadans volen que Europa s’ocupi sobretot d’aquells problemes que afecten directament la seva vida material.
Construir i rehabilitar, abans que altres receptes
Quan es pregunta específicament quines polítiques europees d’habitatge s’haurien d’impulsar, la principal opció és la construcció i rehabilitació d’habitatges, triada per aproximadament un terç dels enquestats. Per darrere se situen la lluita contra l’ocupació, la regulació dels pisos turístics i la protecció dels llogaters.
Aquest resultat indica que, per a una part important de la ciutadania, la resposta a la crisi residencial ha de passar sobretot per augmentar l’oferta i activar el parc existent. Alhora, mostra que l’habitatge ja no és percebut només com una qüestió local o estatal, sinó també com un àmbit on s’espera intervenció europea.
La defensa no apareix com a prioritat majoritària
En canvi, la despesa en defensa no genera un suport majoritari. Només un 26% dels catalans creu que caldria augmentar-la en el context actual. La major part dels enquestats es reparteixen entre els qui la mantindrien com està, un 36%, i els qui la reduirien per prioritzar altres polítiques, un 34%.
La seguretat i la defensa només és una prioritat per al 15% dels participants quan es tracta de pensar en els futurs pressupostos comunitaris. En un moment marcat per la guerra a Ucraïna, l’escalada a l’Orient Mitjà i el retorn de Donald Trump al centre del debat global, la dada mostra que a Catalunya el reflex militar continua sent relativament feble en comparació amb altres urgències socials.
Els joves, més oberts a incrementar la despesa militar
La principal excepció a aquesta tendència la trobem entre els joves de 18 a 24 anys, on fins a un 40% es mostra favorable a augmentar la despesa en defensa. És una proporció molt superior a la del conjunt de la població i suggereix que les noves generacions perceben amb més intensitat els riscos geopolítics del moment.
Segons la lectura feta durant la presentació de l’enquesta, aquest segment d’edat té una mirada més projectada cap al futur i se sent més interpel·lat pels conflictes actuals i pel que poden implicar per a la seguretat europea. Tot i així, ni tan sols entre els joves la defensa desplaça l’habitatge com a gran prioritat.
Una Europa que continua atraient, però que ha d’apropar-se
La fotografia que deixa l’enquesta és la d’una Catalunya majoritàriament europeista, però també exigent, crítica i poc connectada amb el funcionament real de la Unió. Hi ha suport al projecte europeu, però també una demanda molt clara que sigui més entenedor, més proper i més útil davant problemes concrets com l’habitatge, la precarietat o la regulació digital.
En aquest sentit, l’estudi revela una paradoxa cada cop més visible: Europa continua sent percebuda com un marc necessari i desitjable, especialment en temps d’inestabilitat, però al mateix temps les seves institucions no aconsegueixen generar prou sentiment de proximitat ni de capacitat d’incidència. El repte, per tant, no és només mantenir l’europeisme, sinó convertir-lo en una relació més informada, més tangible i més democràticament viscuda.
