A Pensaveus Compartides, conversem amb Alonso Leal Güemes sobre les comunitats xinesa, japonesa, libanesa i jueva que han contribuït a configurar la identitat mexicana contemporània
Un país construït per moltes migracions
Mèxic acostuma a explicar-se a partir de tres grans arrels històriques: l’espanyola, la indígena i l’africana. Però aquesta idea, central en el relat del mestissatge mexicà, no és suficient per entendre el país contemporani. Aquesta és una de les tesis que va defensar l’advocat, escriptor i col·laborador de RAB Ràdio Alonso Leal Güemes a Pensaveus Compartides, el programa de Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado.
Leal va recordar que, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX i inicis del XX, el país va rebre diverses onades migratòries que van deixar una empremta profunda en la seva vida econòmica, social i cultural. Comunitats xineses, japoneses, libaneses i jueves van arribar en contextos molt diferents: per necessitat econòmica, per persecució, per conflictes polítics, per polítiques d’estat o per oportunitats comercials.
Segons Leal, un factor comú va ser la política migratòria impulsada durant el porfiriat. Porfirio Díaz i els liberals del seu entorn consideraven que el seu era un país massa extens per a la població que tenia i veien la immigració com una via per poblar el territori, incorporar mà d’obra i reforçar l’economia. Aquesta mirada, però, també estava travessada per una visió racial pròpia de l’època, que aspirava especialment a atreure població europea.
La comunitat xinesa: del ferrocarril al Yucatán
La comunitat xinesa, segons va explicar Leal, té una història particularment complexa. D’una banda, Mèxic ja havia tingut relació amb la Xina durant l’època de la Nova Espanya, a través de la ruta comercial amb Filipines. Però les grans arribades de població xinesa es van intensificar al segle XIX.
Molts xinesos havien estat portats als Estats Units com a mà d’obra barata, especialment per treballar en la construcció del ferrocarril. Quan aquestes feines es van acabar, part d’aquesta població va passar cap a l’altra banda de la frontera, sobretot per Baja California, Sonora i Chihuahua. D’aquí es van anar estenent cap a altres zones, com Chiapas i Yucatán.
A Yucatán, Leal va destacar un fenomen singular: molts migrants xinesos eren homes solters i es van casar amb dones yucateques o maies. Això va afavorir una integració molt profunda, fins al punt que la presència xinesa, en alguns casos, es va diluir dins la població local. També va apuntar la transformació d’alguns cognoms: Chang es va convertir en Chan, So en Sosa i Yang en Yáñez.
Aquesta integració contrasta amb altres zones del nord del territori, on la comunitat xinesa va mantenir una presència més diferenciada i visible, especialment a Mexicali i altres punts de Baja California.
Japó i Mèxic: una migració pactada entre estats
El cas japonès va ser diferent. Leal va recordar que la migració japonesa va respondre sobretot a una decisió del govern japonès, que buscava sortides per a part de la seva població en un moment d’obertura forçada al món. Aquesta migració es va articular mitjançant acords amb el govern de Porfirio Díaz.
Segons Leal, no va ser una migració espontània com la xinesa, sinó una emigració “ordenada” i pactada entre dos estats. Els primers migrants japonesos eren sovint homes joves que van arribar al país i, en molts casos, es van casar amb dones mexicanes. La primera generació no sempre va conservar la llengua japonesa, però les generacions posteriors van recuperar amb força la identitat d’origen.
A diferència d’altres comunitats, la japonesa ha mantingut una cohesió institucional notable. Leal va posar com a exemple el Liceu Mexicà Japonès i altres organitzacions socials. També va recordar que durant la Segona Guerra Mundial els japonesos van ser relocalitzats per la sospita que podien ser un enemic potencial, un fet que també va contribuir a reforçar la identitat comunitària.
Els libanesos: comerç, catolicisme i integració ràpida
Una altra de les grans comunitats abordades al programa va ser la libanesa. Leal va explicar que els libanesos van començar a arribar al país a finals del segle XIX i principis del XX, fugint de les tensions religioses, les guerres civils i el reclutament forçat dins l’Imperi Otomà.
Molts d’aquests migrants eren cristians maronites, un element que, segons Leal, va facilitar molt la seva integració en una societat majoritàriament catòlica com la mexicana. Es van casar ràpidament amb dones del país, van obrir negocis i van crear xarxes familiars i comercials que van tenir un impacte important.
Leal va recordar figures com Domingo Kuri, establert a Veracruz, que va ajudar altres libanesos en els seus primers contactes amb les autoritats migratòries. També va fer referència a famílies libaneses establertes a Guadalajara i Yucatán, i va remarcar el pes econòmic que aquesta comunitat ha tingut i continua tenint al país tal i com el coneixem avui.
Les migracions jueves: Síria, Europa oriental i la Segona Guerra Mundial
El recorregut també va incloure les diverses migracions jueves. Leal va explicar que els primers grups importants van arribar de Síria i el Líban, especialment de Damasc i Alep, en un context de crisi de l’Imperi Otomà. Més endavant van arribar jueus asquenazites procedents d’Europa oriental, fugint dels pogroms i de la repressió, i també sefardites provinents de Grècia, Turquia, Itàlia i els Balcans.
Un altre moment clau va ser la Segona Guerra Mundial. Molts jueus europeus no van poder trobar refugi als Estats Units i van acabar arribant a Mèxic. Leal també va recordar un cas particular: jueus austríacs o alemanys que havien lluitat amb les Brigades Internacionals a favor de la República durant la Guerra Civil espanyola i que, després, van arribar-hi com a ciutadans espanyols.
Segons Leal, les comunitats jueves han estat històricament més endogàmiques que altres grups migratoris. No només es casaven sovint dins la comunitat jueva, sinó que durant dècades també hi va haver divisions internes entre damasquins, alepins, sefardites i asquenazis. Tot i això, han tingut una presència destacada en àmbits com l’acadèmia, la ciència, l’economia i la vida cultural mexicana.
El mestissatge mexicà, una idea incompleta
La conversa va servir per qüestionar una lectura massa simplificada del mestissatge. Leal va admetre que les tres grans arrels —espanyola, indígena i africana— són fonamentals, però va insistir que el país dels segles XX i XXI no es pot entendre sense aquestes altres migracions.
“El Mèxic actual no es pot explicar sense totes aquestes migracions que venen pràcticament de tot el món”, va defensar. Per a Leal, aquestes comunitats no van ser anecdòtiques: van participar en la vida econòmica, política, científica, cultural i quotidiana del país.
El programa va tancar amb una idea oberta: encara queden moltes altres migracions per explicar, com les dels mennonites, els mormons o la comunitat francesa procedent de Barcelonnette, també amb una empremta econòmica important.
Pensaveus Compartides, amb Miriam Aymamí i Leonardo Alvarado, continua així explorant les narratives que han modelat la realitat mexicana i la seva relació amb la memòria, la identitat i la diversitat.
